Teatre Goya

A principis del segle XX, Barcelona era la segona ciutat de l’Estat amb un major nombre d'aragonesos després de Saragossa, prop de 50.000. D'aquí que el 1916 naixés el Centro Aragonés de Barcelona, un edifici de quatre plantes que incloïa una sala d'espectacles amb el nom d'un aragonès il·lustre: Goya. El 31 de maig de 1914, la col·locació de la primera pedra de l’edifici estigué revestida d’un cert simbolisme, ja que des de les antigues muralles de les tres capitals aragoneses (Saragossa, Osca i Terol) es portaren uns carreus de pedra per als fonaments de la seu. L’edifici s’inaugurà el 7 de setembre de 1916. Durant aquells anys, el Centro arribà a tenir uns 1.500 associats i prou força com per proposar el canvi de nom del carrer per on s’hi accedia. L’actual nom, Joaquim Costa, ve de 1923 i es deu a una iniciativa de l’entitat, que va homenatjar així a Costa (1846-1911), jurista, historiador i intel·lectual de Montsó.

A la façana, l’arquitecte de Saragossa Miguel Ángel Navarro va emprar el totxo prenent com a referent l’arquitectura del mudèjar aragonès. Seguint les directrius de l’eclecticisme arquitectònic de la segona meitat del segle XIX, encara present a l’inici del segle XX, l’edifici s’entroncava estilísticament amb el "pequeño Aragón", la comunitat d’emigrants maños a Barcelona.

La sala, en forma de ferradura, tenia platea i dos pisos de llotges, amb un aforament de 370 localitats. La descripció del teatre, recollida en el número extraordinari del butlletí de l’entitat dedicat a la inauguració de la seu, destacava un sistema mecànic de contrapesos que permetia convertir en menys d’una hora la sala d’espectacles en sala de ball. També a la planta baixa hi havia el vestíbul d’entrada, amb l’escala principal que conduïa als pisos superiors, un saló de descans i un ampli bar. La sala de juntes, la secretaria, la biblioteca, el saló del tresillo i altres estances de l’entitat completaven una organització dels espais típicament ateneista.

El 6 d’octubre de 1932 el Goya es va convertir en cinema, i de 1939 a 1947 unes obres de reforma el van mantenir tancat. L’any 1986, la família Marcé, propietària del local, amb Josep Buira, Padró, Salado i Bertran, constituí la societat Gestión de Espectáculos, S.A., amb la idea de convertir el Goya en l’alternativa al desaparegut Teatre Barcelona. Per poder retornar al món teatral, el Goya va tornar a ser reformat, però acaba tancant-se el 2004.

La darrera etapa s’inicia l’any 2006, quan el Grup Focus presenta el nou projecte de rehabilitació del teatre, a càrrec de l’arquitecte Toni Barradas, i el nou projecte artístic, sota la direcció de Josep Maria Pou. La reforma, que pràcticament va implicar refer tot el teatre i va augmentar l’aforament a 520 butaques, es va allargar fins a 2008, quan el teatre va tornar a obrir les portes.

Barcelona. Joaquim Costa, 68

1916

Als inicis, el Goya s'utilitzava per a representacions del centre, però també es llogava a grups aliens. El primer any va estar ocupat per companyies locals dedicades a representar obres populars i, molt sovint, al gènere líric. A partir de la temporada 1917-1918, però, van començar a passar per l'escenari estrelles del teatre espanyol a més de companyies estrangeres, principalment franceses i italianes: el cantant de tangos Carlos Gardel –que hi va actuar el novembre del 1925, en el seu debut europeu– o Margarida Xirgu van ser dos dels noms del cartell abans de 1932, quan el Centro Aragonés va signar un contracte amb un empresari per convertir el teatre en un cinema.

El 1947, després d’una llarga remodelació, el Goya va conservar la condició de cinema de reestrena i, cap al final dels seus dies com a sala cinematogràfica, produccions de caràcter eròtic. Finalment, el 1986, el Goya tancava les portes al setè art i reapareixia com a teatre, apostant per la dramatúrgia en llengua castellana. Obres com Bajarse al moro, de José Luis Alonso de Santos, comèdies fetes a la mida de Paco Morán o textos de Fernando Arrabal o Antonio Gala van alternar-se amb altres d’autors anglosaxons, com Noel Coward o Edward Albee.

Els monòlegs i les varietats van jugar un paper important al teatre en aquesta etapa, com també les actuacions d’estrelles d’El Molino i de l’Arnau, teatres tancats el 1997 i el 2000, respectivament. En la mateixa època, noves maneres de fer espectacle, com les de The Chanclettes o el Mag Lari, van tenir acollida al Goya, a més de musicals de factura americana.

L’empresari Enrique Cornejo va fer la seva aparició la temporada 2002-2003 amb una aposta pel teatre “de sempre” arribat de Madrid, però la sala va acabar tancant les portes el 2004 amb greus problemes econòmics. No va ser fins a dos anys més tard, el 2006, que el Grup Focus va signar un contracte d’arrendament amb el Centro Aragonés i va presentar un projecte de reforma del local signat per Toni Barradas. L’actor i director Josep Maria Pou s’ha fet càrrec del projecte artístic del teatre en aquesta nova etapa, que ha inclós textos d’autors contemporanis anglesos i americans, però també estrelles del teatre espanyol, com Concha Velasco.

Merletti, testigo de la inauguración del Centro Aragonés de Barcelona.  http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/27/86/6.CentroAragonesBCN.pdf [consulta: 01/06/2013]

Gallén, Enric (2008). Teatre goya 1916-2008. Barcelona: Focus.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier (2013). Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament
de Barcelona i Viena edicions.

1. Inauguració del Teatre Goya. 7 setembre 1916. Fotografia d'Alessandro Merletti. IEFC. http://www.grupfocus.cat/media/press/notes/310C8/01_033_00004733/press83.jpg

http://www.lavanguardia.com/hemeroteca [Consulta: 22 juliol 2017]
www.teatrebcn.com [Consulta: 2012]
http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/27/86/6.CentroAragonesBCN.pdf [Consulta: 1 juny 2013]

Carme Tierz Grafià i Antoni Ramon