Òpera als Països Catalans

Dates

1708-2013

Continguts

L'òpera als Països Catalans s'ha focalitzat d'una manera especial a Barcelona i València, essent la primera una de les capitals de referència a escala europea pel que fa a programació i rellevància. A banda de les activitats operístiques que compten amb el suport de les institucions públiques, no s'han d'oblidar les iniciatives privades, de tall associatiu, que han permès l'establiment, consolidació i reconeixement de públic i crítica, fins i tot al marge de les grans capitals.

Trajectòria

Orígens (1708-1750)

Les primeres manifestacions operístiques documentades es produïren a la Barcelona de la primera dècada del segle XVIII, quan, a conseqüència de la Guerra de Successió, la ciutat catalana es convertí en capital i cort de l'arxiduc Carles d'Àustria. El seu casament amb Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel propicià l'estrena de l'òpera Il più bel nome d'Antonio Caldara al saló de la Llotja de Mar (2 agost 1708).

Del 1709 al 1747 es documenten a Barcelona diverses «serenates» escèniques de compositors anònims, fins que la temporada 1750-1751 fou la primera de gaudir d'una temporada d'òpera al Teatre de Santa Creu, arrendat a un empresari per l'hospital homònim.

Consolidació de l'espectacle operístic a Barcelona (1750-1837)

Al llarg de la segona meitat del segle XVIII, foren habituals a Barcelona les funcions operístiques amb òperes italianes de Pergolesi, Galuppi, Jommelli, Piccinni, Traetta, Paisiello o Cimarosa, entre d'altres, i, anecdòticament, músics dels Països Catalans com Josep Duran o el valencià Vicent Martín i Soler. També resulta anecdòtica l'única representació documentada d'una òpera de Mozart, Così fan tutte (1798). Sempre amb companyies italianes, el teatre consolidà així una tradició i un públic que al segle XIX va seguir amb la mateixa afició.

Fins al 1808, any de l'esclat de la Guerra del Francès, el Teatre de Santa Creu vivia de les inèrcies d'una programació centrada en òpera italiana d'autors de l'escola napolitana, tot i algunes tímides incursions d'òpera francesa. L'any d'inici de la guerra, la companyia italiana es va traslladar a Madrid i Barcelona va veure com el seu teatre tancava les portes. L'activitat lírica es va reprendre, amb certa timidesa, l'agost del 1810, amb una temporada d'òpera francesa per acontentar els cossos militars i de funcionaris estrangers que feien estada a la capital catalana. Va ser així com Barcelona va poder comptar en la seva cartellera amb obres de Grétry, Arquier o Boieldieu, a més d'alguna tonadilla i sarsuela espanyoles. L'òpera italiana va tornar el 1814 i un any després es va poder sentir per primera vegada una òpera de Rossini (L'italiana in Algeri), cosa que marcà l'inici de l'idil·li entre el compositor de Pesaro i el públic barceloní. També es van veure obres d'autors autòctons, com Ramon Carnicer, que el 1823 va estrenar al Teatre de Santa Creu Don Giovanni Tenorio. Era el context en què Pietro Generali era director de la companyia i ocasionalment autor d'algunes de les òperes que també aprofitava per presentar al públic de Barcelona.

La dècada del 1820 seria la de Saverio Mercadante, de qui el 1823 es va representar Elisa e Claudio, coincidint amb una època que marca l'inici de la galeria de cantants «divos» i «dives» que poblaven l'escenari del Teatre de Santa Creu, amb fílies i fòbies per part del públic. A partir de la temporada 1827-1828, el teatre va ser dirigit musicalment per Mateu Ferrer, mestre de capella de la catedral barcelonina i director musical de les òperes de Donizetti i Bellini amb què arrencava la dècada del 1830, les quals influïrien igualment els compositors locals com Vicenç Cuyàs, autor de la cèlebre La fattucchiera, estrenada el 1838 al Teatre de Santa Creu.

L'esclat de teatres barcelonins (1837-1900)

A mitjan dècada del 1830 el liberalisme havia tornat a Espanya. S'havien desamortitzat propietats eclesiàstiques i molts edificis religiosos van quedar abandonats i foren aprofitats com a espais d'oci i espectacles. Diferents batallons de les milícies nacionals, consagrades a impedir una represa de l'absolutisme, van ocupar molts d'aquells espais i, amb la finalitat d'entretenir els seus membres, hi van improvisar locals per representar-hi comèdies, al marge del Teatre de Santa Creu, edevingut a partir d'aleshores Teatre Principal. Això explica l'origen de diversos teatres, alguns de vida efímera i d'altres de gran transcendència, com seria el cas del futur Gran Teatre del Liceu. Tot i la seva curta activitat, cal destacar el Teatre Nou, que del 1844 al 1846 va mantenir unes temporades líriques regulars.

El 1850, la Societat Filharmònica cedí els seus locals al futur Teatre de l'Odeó, on es van representar òperes com Il barbiere di Siviglia de Rossini i L'elisir d'amore de Donizetti, així com la sarsuela de Josep Freixas (o Frexas) Todos locos y ninguno. Mentrestant, el Teatre Principal va mantenir una activitat regular i fins i tot brillant, competint amb el Liceu (i en menor mesura amb la resta dels teatres) en repertori i cantants, a més de compositors locals com ara Baltasar Saldoni o Eduard Domínguez.

Amb l'enderrocament de les muralles de Barcelona i l'inici de l'eixamplament de la ciutat, apareixen nous espais per a habitatges i locals d'esbarjo. Especialment destacada va ser l'activitat del Teatre Líric, fundat el 1881 al recinte dels Camps Elisis, que aquell any estrenava Carmen de Bizet, i que el 1883 permetia poder sentir a Barcelona els primers fragments del Parsifal de Wagner. El Líric va acollir també òperes molt allunyades en el temps com ara l'Alceste de Gluck (1889), a més de títols de sarsuela i opereta, sense oblidar músics com Felip Pedrell, de qui el 1884 es va representar l'òpera L'último abenzerraggio. El Líric va acollir també temporada italiana amb una companyia que va representar el 1882 títols de Verdi, Rossini i l'únic Mozart representat durant el segle XIX a Barcelona, Don Giovanni.

Paral·lelament, el Teatre Principal havia tingut una vida musical que es va anar extingint, especialment a partir de la dècada del 1870. L'òpera italiana va mantenir-se de manera constant, i entre finals de la dècada dels seixanta i principis dels setanta també van ser recurrents les representacions d'òpera francesa. Però el que indubtablement van anar a la baixa van ser les estrenes de títols encara inèdits a Barcelona. Tanmateix, hi ha algunes primeres representacions que caldria consignar, com ara les estrenes barcelonines de Martha de Flotow (1860), Si j'étais roi d'Adam i Les diamants de la couronne d'Auber (1866), Aïda de Verdi i Roméo et Juliette de Gounod (1876) i, sobretot, la primera representació d'una òpera de Wagner a Barcelona, Lohengrin (1882).

El pes del Gran Teatre del Liceu (1837-2013)

Els orígens del Liceu es remunten al 1837, quan una colla de milicians van ocupar el convent exclaustrat de Nostra Senyora de Montsió per instaurar-hi un «liceu», és a dir, un centre d'ensenyances artístiques que incloïen el cant i la declamació. L'activitat va poder-se dur a terme en haver-se perdut els privilegis que, després de les revolucions liberals, havien tingut en exclusiva institucions religioses o benèfiques. Aquest era el cas de l'Hospital de Santa Creu i, en conseqüència, del teatre que duia el mateix nom. El Liceu de Montsió va demostrar, al llarg dels seus vuit anys de vida, que era capaç de representar sòlides funcions de teatre i d'òpera, i va arribar a estrenar òperes fins aleshores desconegudes a Barcelona, especialment de Saverio Mercadante, compositor italià que va ser professor del director musical del Liceu, Marià Obiols.

Amb el temps, el local va quedar petit i uns quants mecenes, encapçalats per Joaquim de Gispert, van optar per presentar un projecte de trasllat que va ser acceptat per l'Ajuntament de Barcelona i també des de Madrid. El Liceo Filarmónico Dramático de Isabel II va començar a construir-se a la Rambla barcelonina, al solar deixat per un altre convent desamortitzat, el dels trinitaris descalços.

Des de la seva inauguració al nou local de la Rambla (1847), el Liceu va esdevenir el teatre d'òpera més important de la ciutat. Abans del 1861 (any d'un incendi que el destruí per complet), va ser el gran moment de l'òpera italiana. Després de l'incendi eclosionaria amb força l'òpera francesa amb Gounod, Thomas o Bizet. Els darrers anys del segle XIX i les primeres dècades del XX van estar marcats per l'èxit de les òperes de Richard Wagner. Les empreses dirigides per Joan Mestres Calvet i Joan Antoni Pàmias van permetre, des dels anys vint fins al 1980, mantenir viva l'activitat d'un teatre amb projecció i ressonància universals. El 1981, després de la mort de Pàmias i amb la democràcia definitivament consolidada a l'Estat espanyol, la Societat de Propietaris del Liceu va cedir el teatre per a l'establiment d'un Consorci format per administracions públiques (Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya) i privades per tal de donar una nova embranzida al Liceu. Abans del segon incendi (1994), el teatre de la Rambla mantingué una intensa activitat amb un pes específic del repertori operístic presentat pels millors cantants i directors d'escena. La direcció artística de Joan Matabosch (1997-2013) va consolidar el teatre, reinaugurat el 1999 després d'una reconstrucció i ampliació, com un centre operístic de referència a escala europea, tant per la qualitat dels repartiments com per la innovació en el terreny dramatúrgic.

Més òpera a Barcelona i la resta del Principat

L'activitat operística a Girona tingué un primer gran moment del 1808 al 1812, amb representacions d'òpera francesa. A partir del 1855 es documenten funcions d'òpera italiana al Teatre del Pallol i, a partir del 1875, al Teatre Principal, que mantindrà una activitat continuada en matèria operística fins a principis del segle XX. Igualment destacables són les funcions de Lohengrin (1907) a Girona i Sant Feliu de Guíxols i de Tannhäuser (1914) al Principal de Girona, a més de Canigó de Pahissa a la plaça de braus de Figueres, amb direcció d'Adrià Gual (1910).

Lleida té documentades representacions operístiques des del 1864 i, de manera més o menys regular, fins al 1876 als teatres Principal i dels Camps Elisis, gairebé sempre amb òpera italiana i sarsuela.

L'òpera a Tarragona sembla que va començar a presentar-se el 1850, amb temporades regulars d'òperes italianes i sarsueles fins al 1875. Abans, el Teatre Principal de Reus havia iniciat les seves activitats líriques a partir del 1845 i amb obres de Rossini, Gluck, Mercadante, Cherubini i compositors de sarsuela. A partir del 1882, el Teatre Fortuny de la mateixa ciutat agafaria les regnes de l'òpera a la capital del Baix Camp.

Amb el canvi de segle, l'activitat cultural i musical de Barcelona visqué un moment d'esplendor. En el pla operístic cal destacar la iniciativa del Teatre Líric Català (1901), propiciat per Enric Morera, amb representacions al Teatre Principal i la Sala Mercè, amb peces teatrals amb fragments cantats de compositors com Lamote de Grignon, Granados i el mateix Morera, entre d'altres. La creació d'una òpera catalana pròpia va quallar especialment el 1928 amb l'estrena, al Palau de la Música Catalana, d'El giravolt de maig, amb música d'Eduard Toldrà i llibret de Josep Carner.

Igualment destacades van ser les representacions als teatres Tívoli, Novetats i Romea que, del 1900 al 1936, van incloure algunes òperes en la seva programació. Per la seva banda, l'Associació Música «da Camera» programà del 1922 al 1935 sengles representacions amb òperes de Gluck, Pergolesi i Schubert, sempre de petit format.

Especialment destacable fou la iniciativa del Club de Futbol Junior, que incentivà a partir de 1932 la programació d'òperes gens o mal conegudes a Barcelona, com ara La núvia venuda de Smetana, El Tsar saltan de Rímski-Kòrsakov o Una cosa rara de Martín i Soler. L'activitat del club esportiu seguí amb certa assiduïtat després de la Guerra Civil amb la programació d'obres mai representades fins aquell moment al Liceu, com per exemple Alcina de Händel o Merlín d'Albéniz.

La vida efímera d'Òpera de Cambra de Barcelona (1956) no li va impedir presentar algunes òperes de Respighi i Menotti, en una operació que anys més tard (a partir del 1992) assumiria el Festival d'Òpera de Butxaca, que va tenir com a primera seu el Teatre Malic.

Del 1998 al 1999, i amb direcció artística de Roger Alier, es va reprendre una tímida activitat al Teatre Principal amb òperes de repertori cantades en català per joves intèrprets. Una tasca paral·lela a la que, en llengua original, es duia a Sabadell des del 1982, organitzada per Amics de l'Òpera de Sabadell, entitat presidida per la soprano Mirna Lacambra.

També fora de Barcelona han estat destacables les ocasionals representacions operístiques a Mataró (el 1953 amb una Aïda protagonitzada per Maria Espinalt), el Teatre Fortuny de Reus (a partir del 1947 amb la companyia de Pau Vidal) i Tarragona, Lleida i Girona, de vida operística més aviat escassa a partir dels anys quaranta i que a partir de la dècada del 1990 acolliren les funcions del circuit Òpera a Catalunya.

L'òpera a València i Balears

Tot i les representacions el 1694 d'Orfeo el divino a València (mal documentades), la capital del Túria acollí unes primeres representacions líriques del 1727 al 1728 al palau del Príncep de Campoflorido, capità general de la regió. Durant la dècada del 1730 va fer estada a València una companyia dirigida pels italians Spanò i De Silvio. Les autoritats eclesiàstiques prohibiren tota activitat operística per pecaminosa, i el 1760 —i especialment a partir del 1768—, l'òpera tornà a la ciutat gràcies a la companyia del barceloní Francesc Creus. El palau dels ducs de Gandia i, a partir del 1774, la Botiga de la Balada acolliren aquelles representacions amb programació d'autors com Galuppi o Latilla, entre d'altres.

La veritable represa de les activitats operístiques valencianes començà el 1832 amb la inauguració del Teatre Principal, que acollí temporades líriques dirigides pel barceloní Ramon Vilanova. Bellini i Rossini primer i, a partir del 1850, les òperes de Verdi, ocuparen bona part de l'activitat lírica valenciana, tant al Principal com als teatres Princesa, Delícies o el Café-Teatro. El 1901 es representaren òperes al Parque Glorieta i al Frontó Jai Alai i el 1915 al Teatro Olympia.

Després de la Guerra Civil, la decadència es va fer notar a València, fins que el 1971 l'Associació Valenciana d'Amics de l'Òpera va assegurar la continuïtat i regularitat de les funcions líriques a la capital del Túria, així com a Castelló i Alacant. La inauguració, el 1987, del Palau de la Música a València permeté la programació de diverses òperes en versió de concert, fins que el 2005 es va inaugurar el Palau de les Arts, que ha mantingut una sòlida i solvent programació, amb contractes estrella a directors de fama internacional com Lorin Maazel i Zubin Mehta, i amb fites de relleu mediàtic com la posada en escena que del 2007 al 2010 la companyia catalana La Fura dels Baus va presentar de L'anell del Nibelung de Wagner.

A Mallorca, el 1767 arribà una companyia de cantants lírics italians dirigits per Francesc Creus. L'activitat semblà minvar fins que el 1853 la creació del Círculo Mallorquín incentivà noves programacions líriques als teatres Princesa i Príncipe de Asturias. Les cent cinquanta representacions operístiques de la temporada 1863-1864 demostren una activitat consolidada, ampliada la temporada 1869-1870 amb la inauguració del Teatre Principal amb la versió italiana de Les Hugénots de Meyerbeer.

Per la seva banda, Menorca gaudí d'una activitat regular del 1855 al 1885. Del 1900 al 1917 es documenten a Maó més de 650 funcions operístiques, amb la qual cosa es va consolidar la programació lírica a l'illa balear.

Després de la Guerra Civil, i fins als anys setanta, les activitats líriques a les Illes Balears foren escasses i amb resultats desiguals. Als anys seixanta la Societat d'Òpera, dirigida per Anthony Morss, presentà a Palma diverses òperes italianes. A partir del 1991, el Teatre Principal de la capital mallorquina va afavorir unes temporades operístiques amb la presència de destacats solistes, directors i registes de fama internacionals.

Les representacions operístiques a Menorca es van reprendre, després d'un parèntesi obert el 1958, el 1971 gràcies a l'Associació d'Amics de s'Òpera. Des d'aleshores, el Teatre Principal de Maó ha acollit exitoses representacions líriques amb la complicitat de cantants menorquins com el baríton Joan Pons, de fama internacional, que el 2001 protagonitzà unes funcions de Falstaff amb què es reobriren les portes del teatre després d'una reconstrucció del local.

Bibliografia

Alier, Roger. L’òpera a Barcelona. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Societat Catalana de Musicologia, 1990.

Alier, Roger; Mata, Francesc X. El Gran Teatro del Liceo (Historia artística). Barcelona: Edicions Francesc X. Mata, 1991.

Aviñoa, Xosé (coord.). Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Vols. II, III, IV i V. Barcelona: Edicions 62, 1999-2002.

Guardiet, Montserrat. El Teatre Líric de l’Eixample (1881-1900). Barcelona: Pòrtic, 2006.

Radigales, Jaume. Els orígens del Gran Teatre del Liceu. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

Subirá, José. La ópera en los teatros de Barcelona. Barcelona: Millá, 1946.

Virella Casañes, Francisco. La ópera en Barcelona: Estudio crítico-histórico. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Redondo y Xumetra, 1888.

Redactor/a

Jaume Radigales (2017)