Nostre Teatre

Estava situat en ple barri de Russafa de València, concretament al carrer Pi i Margall, núm. 28 (actual passeig de Russafa), i amb eixida també pel carrer de Ribera, núm. 21. Tenia enfront els teatres Eslava i Russafa. Fou construït sobre l'antic Café Colón, amb un projecte de l'arquitecte valencià Javier Goerlich Lleó. Edificat amb una gran armadura de ferro pel constructor d'obres Albert Escobar, i decorat amb taulells i fusta de pi, l'edifici constava d'un gran saló interior, tècnicament condicionat tant per a espectacles dramàtics o lírics, com per als cinematogràfics. Disposava de 620 còmodes butaques de platea, en la planta baixa, i butaques de preferent en la primera planta, totes fabricades en el taller d'Antoni Miñarro. En total, i comptant també les localitats de general de la primera planta, la cabuda del local s'aproparia als 1.000 espectadors. De fet, segons la llei d'espectacles públics, era un saló cobert del grup C, per tindre una cabuda d'entre 500 i 1.000 espectadors. La mateixa propaganda de l'empresa feia valdre la magnífica sonoritat de la sala, tot arribant a afirmar que era el teatre amb les millors condicions acústiques de la ciutat. El local també disposava de bar i café.

El propietari del teatre era l'acreditat empresari valencianista Vicent Miquel Carceller, més conegut per Vicent Carceller, que també tenia la propietat del Gran Cine Metropol, una de les més elegants sales cinematogràfiques valencianes de l'època. Vicent Carceller fou igualment un exitós editor de revistes, faceta en la qual també impulsà el teatre valencià. Així, edità la segona època del setmanari El Cuento del Dumenche (1914-1921) i la col·leció Nostre Teatro (1921-1922 i 1930-1932). Però, sens dubte, la seua revista més popular fou La Traca, un setmanari satíric d'ideologia progressista i anticlerical, el contingut del qual fou la raó esgrimida per les autoritats militars franquistes, al final de la Guerra Civil, per a la detenció i execució de Vicent Carceller, i per a la imposició de fortíssimes multes a la seua vídua.

Tornant al local, el Nostre Teatre fou inaugurat el 14 d'octubre del 1933. La raó del seu nom, Nostre Teatre, era el propòsit inicial de l'empresari de programar únicament obres de teatre valencià. Tanmateix, el local passà a denominar-se Teatro Serrano des del 20 d'abril del 1935 fins a finals de la temporada 1935-1936. A la temporada següent del 1936-1937 recuperà el nom de Nostre Teatre, per a tornar a anomenar-se Teatro Serrano, ja de manera definitiva, a partir del 22 d'octubre del 1937. Per tant, aquesta darrera data és la que prenem com a final del Nostre Teatre com a tal. El motiu per al canvi de nom fou la determinació de l'empresari de realitzar al mateix temps un canvi en la programació del local, en el sentit de substituir el teatre en valencià, que era la raó d'existir del Nostre Teatre, pel gènere líric en castellà.

Pel que fa a la programació, els dies feiners el local oferia dues funcions, de vesprada i nit, mentre que els diumenges i festius n'oferia tres. En cada funció programaven tres obres curtes, o una llarga i una curta. Cal dir que el preu de les entrades era bastant econòmic: 2 o 1,50 pessetes la butaca i 0,60 ptes. l'entrada general. A més, els dilluns es feia l'anomenat «dilluns democràtic», amb entrades més barates: 1 pta. la butaca i 0,40 ptes. l'entrada general. També oferiren en alguna ocasió funcions matinals infantils, amb obres expressament escrites per a xiquets.

Quant a la història posterior de l'edifici, en la postguerra es va realitzar una oportuna reforma que va permetre al Teatro Serrano poder alternar l'activitat escènica amb el cinema sonor fins a l'estiu de 1957. Per últim, el local encara va tindre una gran reforma els anys 1962-1964, que el convertirà en el Cine Serrano, considerat el millor cine de València fins al seu tancament definitiu en novembre del 2003.

València ciutat

14-10-1933 / 22-10-1937

Des de la seua inauguració, aquest espai escènic programà teatre en valencià durant les dues primeres temporades del 1933-1934 i 1934-1935 amb bastant bona acceptació per part del públic. Tanmateix, a partir del 20 d'abril del 1935, en passar a denominar-se temporalment Teatro Serrano, es dedicà al gènere líric en castellà durant uns mesos. En la temporada següent del 1935-1936 intentà continuar amb aquest mateix gènere, però sols pogué fer-ho durant tres mesos perquè no tingué el ressò de públic que esperava l'empresa. Després de l'esclat de la Guerra d'Espanya, es feu càrrec de la seua gestió el Sindicat d'Espectacles Públics de la UGT-CNT, i en la temporada del 1936-1937, concretament el 10 de setembre del 1936, recuperà el nom de Nostre Teatre, tot programant novament teatre valencià. Però a partir del 22 d'octubre del 1937 tornà a anomenar-se de nou, i de manera ja definitiva, Teatro Serrano, i a dedicar-se al gènere líric en castellà.

En definitiva, en les quatre temporades de vida del Nostre Teatre (1933-1937), en va dedicar tres al teatre valencià. Així, en la primera temporada del 1933-1934 la companyia titular del local fou dirigida pel primer actor Pepe Alba, que anava acompanyat de la notable actriu Emília Clement, la seua muller. En la funció inaugural posaren en escena El solar de la pobrea, de Faust Hernández Casajuana; Cançonera valenciana, d'Estanislau Alberola, i Gente bien, de Santiago Rusiñol, en una versió valenciana realitzada per l'escriptor i músic valencià Eduard López Chavarri. Al llarg de la temporada s'estrenaren 36 obres de la Societat d'Autors Valencians, d'entre les quals destaquen per la seua popularitat Ratolins de casa rica, d'Enric Beltran; Els estudiants, de Josep Soler Peris, i El fulano de la Conxa, l'autor de la qual és Vicent Miquel Carceller, el propietari del local que també s'atreví a escriure algunes peces valencianes. La crisi econòmica no portà molt de públic als teatres valencians, raó per la qual diversos empresaris no pogueren continuar el negoci i posaren els locals (el Nostre Teatre no en fou una excepció) a disposició dels actors, els quals hagueren de constituir-se en societats cooperatives. Per aquesta època, el Nostre Teatre va convocar un concurs de comèdies i sainets valencians exclusivament per a autors novells. En acabar la temporada, la companyia del Nostre Teatre se'n va anar de gira al Teatre Espanyol de Barcelona, on va aconseguir un èxit sensacional durant dos mesos de l'estiu del 1934.

En la temporada següent del 1934-1935, la companyia fou dirigida per Eduard Gómez «Gometes» i formada per l'actriu alacantina Tereseta Barrachina, l'actriu de caràcter Milagros Baeza i el galant Antonio Prieto, entre d'altres artistes. De les 16 comèdies estrenades, cal destacar el gran èxit econòmic que tingué Els hereus del tio Pere o a que te muigues no m'espere, de Josep Maria de la Torre i Miquel Tallada. En gener i febrer del 1935 s'introduí en la programació el gènere líric valencià amb l'estrena de dues revistes d'actualitat: Pepico València, amb llibret de Vicent Miquel Carceller i Vicent Vidal Corella, i amb música del mestre Joan Sánchez Roglà, i El Rei Pepet, amb lletra de Josep Maria Juan Garcia i Alfred Martí, i partitura de Joan Martínez Bàguena. El mes de març de 1935 la companyia titular del Nostre Teatre se n'anà, novament, a actuar al Teatre Espanyol de Barcelona amb un repertori valencià; mentre que, paradoxalment, un conjunt català procedent d'aquest local barceloní, i dirigit per l'actor còmic Josep Santpere, vingué a actuar al Nostre Teatre amb un repertori de vodevils en castellà.

Pel que fa a la temporada 1936-1937, ja en plena Guerra Civil, es féu càrrec del teatre la Companyia de Comèdies Valencianes de l'UGT-CNT, el director de la qual era Vicent Mauri, acompanyat de la primera actriu Carme Nieto i de l'actriu còmica Pilar Martí, entre més artistes. En aquest any teatral s'estrenaren 12 obres. Així, en la inauguració de la temporada s'estrenà la comèdia de costums Camí Nou, de Ramon Andrés Cabrelles. Lògicament, les circumstàncies bèl·liques comportaren l'estrena de diverses obres d'actualitat o de contingut social, com ara Cap ahí amunt anem, de Josep Peris Celda; Nostra Natatxa, versió valenciana realitzada per Enric Beltran Royo de l'obra homònima en castellà d'Alejandro Casona; Avant, sempre avant, de Julià Ribas Arambul, i Els fills del poble i València a palpes, de Francesc Barchino.

A tall de conclusió, podem afirmar que en la història del teatre valencià del segle XX fins al final de la Guerra Civil, el Nostre Teatre (1933-1937) ocupa un lloc relativament important, perquè, juntament amb el Saló Novetats (1900-1948) i el Teatre Modern (1925-1929), programaren tots tres principalment teatre valencià, tot i que va ser el Saló Novetats el que durant el segle XX va dedicar més anys al teatre valencià.

Fotografia 1: Façana del Nostre Teatre, al carrer Pi i Margall núm. 32 (actual Passeig de Russafa), de València. Foto d'Enrique Desfilis, ca. 1933-1938 (Biblioteca Valenciana).

Fotografia 2: Programa del Nostre Teatre, anunciant la companyia de Pepe Alba, de data 31-1-1934 (Arxiu Francesc Almela i Vives, Biblioteca Valenciana).

Jaume Lloret i Esquerdo (2024)