Consueta de la Temptació

El manuscrit mallorquí recull dues consuetes sobre el tema de les Temptacions a Crist. La primera (núm. 9) datada el 1597, consta de 466 versos agrupats en quartetes creuades (alguna encadenada) o bé en noves rimades. La major part de l’obra es dedica al debat entre els diables preocupats per l’encarnació del Fill de Déu que desbaratarà el poder demoníac sobre el món, motiu pel qual es proposen de temptar-lo i entorpir així la labor salvadora del Messies. Una escena diabòlica sòpita i maldestra que només en un aspecte recorda la dinàmica Diableria de l’Assumpció de Tarragona: la por dels dimonis envers Jesús, la covardia d’Asmodeu per dur a terme l’escomesa i el càstig d’assots que rep; Satanàs ho intenta disfressat d’ermità i el fracàs és celebrat per un cor d’àngels.

Més interessant és la segona (núm. 10), l’única que va signada pel seu autor: fra Antoni Cardils, mestre en teologia franciscà, predicador reputat que es documenta del 1539 al 1575. Consta de 459 versos, majorment en noves rimades, però també en quartetes creuades o encadenades. El text s’articula en tres seqüències significatives: la primera presenta el precursor, Joan Baptista, que predica el perdó dels pecats mitjançant el bateig i culmina amb el mateix Jesús demanant ser batejat, acte que incloïa l’aparició d’un giny aeri que davallava un colom mecànic en guisa d’Esperit Sant que se situava sobre el cap de Crist per després envolar-se de retorn cap amunt. Un segon episodi presentava l’aplec de diables presidits per Lucifer que es vanten de corrompre la Humanitat i debaten com neutralitzar l’acció redemptora de Crist. Cal remarcar que cada diable assumeix un vici capital, associació que ja apareix en els abrandats sermons de Vicent Ferrer i que ja s’escenificava a Saragossa en les festes de las Coronació de Ferran d’Antequera (1414), amb continguts inspirats en la prèdica del frare valencià. Finalment, les temptacions es plantegen com una forma d’escatir si Jesús és o no el Messies. Aquest original «Consilium diabolorum» que confegeix fra Cardils presenta alguns trets poc comuns: d’una banda, els diables realitzen les seves intervencions al cant d’himnes litúrgics, cosa certament insòlita en el panorama escènic medieval. D’altra banda, el dimoni que s’encarrega, disfressat d’ermità, de temptar Crist és el mateix Lucifer, l’únic que en el teatre medieval mai no es mou del seu espai, ans ordena les accions als altres, perquè roman perpètuament encadenat a l’infern d’ençà la caiguda dels àngels rebels. En conseqüència, serà ell qui, aquest cop, en no poder assolir els seus propòsits, és lapidat pels seus.

La representació es feia dintre d’una església, com indiquen les rúbriques: el Baptista surt de la sagristia i es dirigia a la pica baptismal del temple vora un cadafal elevat, del capdamunt del qual Déu Pare, envolat d’àngels, intervenia i accionava l’artifici del Paràclit. En un altre lloc hi havia el cadafal infernal, presidit per Lucifer, assegut al seu tron amb màscara i corona, i envoltat per Alberic (Ira) amb una espasa, Matmona (Avarícia), Almedeu (Luxúria) «vestit com una galan donzella», Astarot (Peresa), Belfagot (Gola), Berzabuc (Enveja). Faltaria el pecat de Supèrbia, que no es menciona, però que podia evocar el mateix Lucifer com a coronat capitost de la Diablada, i que comet l’audàcia d’incitar Jesucrist a ambicionar la possessió del món, el qual l’anomena «gran Satanàs». Els tres llocs escènics, seguint la disposició simbòlica medieval, s’emplaçarien cap a les bandes Est (Bateig i Paradís), Centre (Terra-temptacions) i Oest (Infern) del temple, potser el de sant Francesc de Palma.