Esteve

Personatge central de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, a l’entorn del qual gira tota la trama d’aquesta comèdia en cinc actes i deu quadres, estrenada el 12 de maig del 1917 al Teatre Victòria, i que va obtenir un èxit tal que va estar en cartell fins l’1 de juliol de l’any següent i va tornar-se a programar al Teatre Novetats aquella mateixa tardor. Fou editada el 1917 per Antoni López Editor i va assolir una segona edició aquell mateix any. Deu anys abans, Rusiñol havia escrit una novel·la amb el mateix títol que va passar totalment desapercebuda. Es tracta d’una de les obres fonamentals del repertori dramàtic en llengua catalana que va saber copsar des del to de la comèdia tota una classe social i convertir el personatge d’Esteve en un mite i en el símbol d’una certa catalanitat vinculada a la menestralia de la Barcelona del 1900.

Esteve es reparteix en tres moments de la seva existència entre els vint i els cinquanta anys: el jove Estevet, que s’inicia en el negoci familiar de vetes i fils, i descobreix com la seva existència està ja decidida pels seus pares, sense oferir pràcticament cap tipus de resistència; l’Esteve adult, que es casa amb la dona qui li trien els pares i pren les regnes del negoci familiar seguint les seves passes, i actua com se n’espera i, finalment, el senyor Esteve, que veu com el seu fill Ramonet pren una altra actitud vers el negoci familiar. En un comentari de Josep Morató (La Il·lustració catalana, núm. 728, 20-5-1917) es conclou el següent després de situar el personatge en el context històric del segle XIX: «Vet aquí per què la veritable Barcelona, la veritable Catalunya simbolitzada pel Senyor Esteve, s’havien reclòs en el seu petit cau, com se reclou en un racó humil el famolenc al qual la sort proporciona un rosegó». Però, a nivell popular, possiblement un dels comentaris més enginyosos sobre Esteve el pronuncià Carles Soldevila als anys cinquanta: «És l’únic habitant, fins avui [1956] del nostre Olimp barceloní».

A mitjan dècada dels anys vint, la figura del Senyor Esteve assolí la dimensió de mite, fins al punt que el 1926 se celebrà un gran homenatge on el mite cristal·litzà en la forma del «patró de la joventut» i de «Sant Rusiñol».

En el repartiment de l’estrena del 1917, el personatge d’Estevet fou interpretat per August Barbosa, mentre que Esteve i el Senyor Esteve fou interpretat per Josep Santpere, que també dirigí l’espectacle. Entre les reposicions posteriors, cal destacar la representada al Teatre Grec l’estiu del 1984 per Zitzània Teatre, dirigida per Pere Planella, en què Esteve i el Senyor Esteve foren interpretats per Joaquim Cardona i Rafael Anglada.

L’auca del Senyor Esteve, dirigida per Adolfo Marsillach, fou l’espectacle amb què s’inaugurà oficialment el Teatre Nacional de Catalunya, i el personatge central fou interpretat per Francesc Orella, en les seves respectives edats. Finalment, el 2010, també a la Sala Gran del TNC, sota la direcció de Carme Portaceli, va ser interpretat per David Bagés.

Auca del senyor Esteve

Casacuberta, Margarida. Santiago Rusiñol i el teatre per dins. Barcelona: Institut del Teatre, 1999.

Pla, Josep. Santiago Rusiñol i el seu temps. Barcelona: Biblioteca Selecta, 1961.

Rusiñol, Santiago. Obres Completes, vol. 1 (Novel·les i Teatre). Barcelona: Ed. Selecta, 1947.

Enric Ciurans