Josep Carner i Puig-Oriol

Poeta, novel·lista, dramaturg i articulista

Descendent d’una família de classe mitjana i d’inclinacions literàries (era fill d’una dona molt afeccionada a la lectura i d’un exfarmacèutic atret pel món literari que exercia el periodisme), Josep Carner va cursar simultàniament, del 1898 al 1904, les carreres de Dret i Filosofia i Lletres. Durant aquests anys d’estudiant, ja aniria encarrilant la seva vocació literària i la seva tendència al lideratge. Així, a més de començar a desenvolupar la seva tasca d’escriptor en més d’un gènere (teatre, prosa i poesia), també va esdevenir redactor d’articles d’opinió política i literària a La Veu de Catalunya i va dirigir revistes d’alta cultura (Empori), difusió ideològica (Catalunya) i divulgació cultural (D’Ací d’Allà). Paral·lelament, des de la direcció d’Editorial Catalana (1918-1921), va potenciar la traducció d’obres al català. A partir del 1921, la seva carrera diplomàtica i consular l’allunyà de Catalunya i el dugué a residir, durant disset anys, a l’estranger, a Gènova primer, i després, successivament, a San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Després de la guerra civil espanyola, va emigrar cap a Mèxic, on, a banda de dedicar-se a la docència universitària, també va desplegar una gran activitat literària (publicacions, traduccions, etc.) i va tenir un paper molt actiu per a la comunitat catalana allí exiliada. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, retornà a Europa i s’establí definitivament a Brussel·les.

La figura de Carner com a autor dramàtic està vinculada al modernisme, i si bé és cert que apareix en un moment en què els postulats dels moviment comencen a ser qüestionats i que la seva aportació teatral no és ni tan extensa com la poètica (que el va consagrar de forma unànime com un dels poetes catalans més importants i influents del segle XX), ni tan fonamental com la prosística (igualment reconeguda i elogiada), també és cert que la importància de la seva obra en teatre, camp en el qual inicià la seva activitat literària, i de fet la hi va cloure, és inqüestionable.

Carner s’interessà molt aviat per l’escena: amb només dotze anys ja col·laborava amb la revista d’actualitat teatral L’Aureneta; l’any 1901 hi ha notícia de les seves primeres temptatives dins del gènere dramàtic com a autor en publicar, amb el pseudònim de Pere de Maldar, Al Vapor, un quadre costumista amb una bona dosi d’ironia que subtitulà «joguina en un acte i en prosa», i La llàntia que s’apaga, una peça que entroncava amb el teatre simbolista de Maeterlinck; i un any més tard, donava a conèixer Trista, una narració dramàtica de caire modernista i arrel ibseniana amb la qual guanyà un premi als Jocs Florals de Sarrià. Del 1905 al 1910, i entremesclant-se amb obres narratives i poètiques, compongué quatre peces més (les tres primeres destinades als Espectacles-Audicions Graner): La Fustots, versió paròdica de La Ventafocs que, en aquesta ocasió, signà amb el pseudònim de Sever de la Cantonada; El Comte Arnau i Lo Miracle del Tallat, l’una i l’altra arrelades en la llegenda i musicades per Enric Morera, i Canigó, una adaptació del poema verdaguerià amb música de Jaume Pahissa. Transcorreguts uns quants anys de silenci, el 1928 aparegué la comèdia en vers El giravolt de maig, que constituí el llibret per a una obra breu d’Eduard Toldrà. Després, la seva dedicació a la literatura dramàtica fou més aviat circumstancial, fins al punt que l’aportació al gènere es reduí a un parell de peces: d’una banda, El Ben Cofat i l’Altre (1951), una llegenda en cinc actes precedida d’un pròleg, que se situa al Mèxic precolombí i en la qual l’autor entronca amb el mite, que li serveix per fer una reflexió sobre la religió i la condició humana centrada en aquells aspectes  més rellevants, com ara la mort, l’amor i la llibertat; i d’una altra banda, Cop de vent (escrita el 1957, però publicada nou anys més tard), on, si bé se situa en un ambient europeu i refinat, l’acció continua desenvolupant-se en un pla simbòlic i al·legòric. Tant un cas com l’altre constitueixen un tipus de teatre que podríem denominar literari. En aquest sentit, destaquen pel seu gran refinament formal i eminentment poètic, que defuig l’espectacle dramàtic concebut a la manera més convencional. L’interès de Carner pel teatre també es reflectí en les traduccions, entre d’altres, d’obres de Shakespeare (Somni d’una nit d’estiu, 1908; Les alegres comares de Windsor, 1909; La tempesta, 1910) i Molière (El burgès gentilhome, 1919; El malalt imaginari, 1921).

11 febrer 1901, Al Vapor, Teatre Novetats (Barcelona).

12 octubre 1905, El Comte Arnau, visió llegendària, Teatre Principal (Barcelona).

12 octubre 1905, La Fustots, Teatre Principal (Barcelona).

27 novembre 1905, Lo Miracle del Tallat, Teatre Principal (Barcelona).

12 juny 1910, Canigó, Figueres.

27 octubre 1928, El giravolt de maig, Palau de la Música Catalana (Barcelona).

6 febrer 1963, El Ben Cofat i l’Altre (director: Rafel Vidal Folch), Palau de la Música Catalana (Barcelona), Agrupació Dramàtica de Barcelona.

Al vapor. Barcelona: Lo Teatro Regional, 1901.

La llàntia que s’apaga. Barcelona: Estampa de la Renaixença, 1901.

Trista. Barcelona: [s. n.], 1902.

L’idil·li dels nyanyos. Barcelona: Imp. J. Cunill, 1903.

Deu rondalles de Jesús Infant. Barcelona: Imp. Fidel Giró, 1904.

Llibre dels poetas. Barcelona: Imp. Fidel Giró, 1904.

La Fustots. Barcelona: Imp. Henrich y Comp. en comandita, 1905.

El comte Arnau, Imp. Henrich y Comp. en comandita, 1905.

Lo Miracle del Tallat, Imp. Henrich y Comp. en comandita, 1905.

Primer llibre de sonets. Barcelona: Imp. Viuda Cunill, 1905.

Els fruits saborosos. Barcelona: Imp. Joaquim Horta, 1906.

Segon llibre de sonets. Barcelona: Imp. Joaquim Horta, 1907.

Canigó. Barcelona: Llibreria Científico-Literària de Josep Agustí, 1910.

La malvestat d’Oriana. Barcelona: Imp. Bartomeu Baixarias, 1910.

Verger de les galanies. Barcelona: Imp. Fidel Giró, 1911.

Les monjoies. Barcelona: Imp. Lluís Gili, 1912.

Auques i ventalls. Barcelona: Marian Galve, 1914.

La paraula en el vent. Barcelona: Imp. Fidel Giró, 1914.

Bella terra, bella gent. Barcelona: Impr. Nicolau Poncell, 1918.

Les planetes del verdum. Barcelona: La Revista, 1918.

L’oreig entre les canyes. Barcelona: Impr. Nicolau Poncell, 1920.

La creació d’Eva i altres contes. Barcelona: Editorial Catalana, 1922.

La inútil ofrena. Barcelona: Editorial Catalana, 1924.

Les bonhomies. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1925.

El cor quiet. Barcelona: Editorial Políglota, 1925.

Sons de lira i flabiol. Barcelona: Successors d’Henrich i Cia., 1927.

Tres estels i un ròssec. Sabadell: La Mirada, 1927.

El giravolt de maig. Sabadell: La Mirada, 1928.

El veire encantat. Barcelona: Impr. Lluís Gili, 1933.

Lluna i llanterna. Sabadell: Edicions Proa, 1935.

Nabí. Buenos Aires: Edicions de la Revista Catalunya, 1941.

El misterio de Quanaxhuata. Mèxic: Ediciones Fronda, 1943.

El Ben Cofat i l’Altre. Perpinyà: Proa, 1951.

Paliers. Brussel·les: La Maison du Poète, 1950.

Llunyania. Santiago de Xile: El Pi de les Tres branques, 1952.

Arbres. Barcelona: Editorial Selecta, 1953.

Museu zoològic. Barcelona: Edicions Nauta, 1963.

Bestiari. Barcelona: Edicions Nauta, 1964.

El tomb de l’any. Barcelona: Edicions Proa, 1966.

Cop de vent. Barcelona: Edicions 62, 1966.

Obres completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1957-1968.

Busquets, Loreto (ed.). Escrits inèdits i dispersos de Josep Carner (1898-1903). Vol. 2. Barcelona: Barcino, 1984.

Carner, J.; Espriu, S.; Brossa, J. Teatre. Barcelona: Edicions 62 / «la Caixa», 1976. (Les millors obres de la literatura catalana; 70)

Coll, Jaume. «Els llibres de poesia de Josep Carner». Catalan Review, vol. VI, núm. 1-2 (1992), p. 11-163.

Gustà, Marina. «Josep Carner». A: Molas, Joaquim; Riquer, Martí de; Comas, Antoni. Història de la literatura catalana. Vol. 9. Barcelona: Ariel, 1987, p. 153-212.

Vallverdú, Josep. Josep Carner i Puig-Oriol: Semblança biogràfica. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2011 (Semblances biogràfiques; 47)

Entrada de l’autor a Enciclopèdia Catalana:

<https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-carner-i-puig-oriol>

Entrada de l’autor a Associació d’Escriptors en Llengua Catalana:

<https://www.escriptors.cat/autors/carnerj>