Francesco Lucini

Identificacio/ns

Escenògraf

Data de naixement

29-8-1789

Lloc de naixement

Reggio Emilia

Data de defunció

12-2-1846

Lloc de defunció

Madrid

Biografia

Va néixer a Reggio Emilia el 1789. El seu cognom fa referència a una saga d’escenògrafs que començà amb el seu germà gran, el mestre Giuseppe Lucini, i va continuar amb el seu fill, Eusebi Lucini Biderman, màxims representants i introductors de l’escola neoclàssica a Barcelona. El pare de Francesco i Giuseppe, Marcos Lucini, era pintor, tallista i daurador i la seva mare, Isabel Sirratti, una cèlebre organista.

Sembla que abans de dedicar-se a l’escenografia, Francesco havia estudiat alguns cursos de la carrera de Dret a Mòdena per exigències de la família, però el món de l’advocacia no li interessava gens i aprofitava les estones de lleure per copiar dibuixos de l’arquitecte Vignola i de Fontanesi, entre d’altres. El 1814 el seu germà Giuseppe el va cridar a Barcelona per treballar amb ell, quan ja havia consolidat la seva posició com un dels principals escenògrafs de la ciutat. Llavors, Francesco va abandonar definitivament els seus estudis per dedicar-se de ple a l’escenografia, la seva passió.

A Barcelona va fer telons i decorats per al Teatre de la Santa Creu i el 1839 va pintar un nou teló de boca per a aquest teatre que vas ser molt celebrat. El 1829 va pintar la sala i diversos decorats del Teatre Municipal de Reus, i també va fer diversos treballs pel teatre de Mataró, Tarragona i València. També sembla que en diverses ocasions va viatjar a París e Italia «para buscar cantantes para el teatro de Barcelona: tal era el aprecio que se hacia en esta ciudad de sus conocimientos teatrales».

El 1837 s’instal·là a Madrid per «pintar als teatres de la Creu, Príncep i del Liceu Artístic i Literari» i també treballarà com a professor de Perspectiva a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, institució de la qual arribà a ser nomenat acadèmic. Per al seu ingrés va fer com a prova d’admissió «una vista de la parte interior de un templo gótico y cancel que abre a la capilla reservada de una cofradía, la cual celebra en el momento sus ejercicios devotos, con procesión de penitencia por el claustro».

A més del seu treball com a escenògraf, també va sobresortir a la pintura al fresc i a la direcció d’obres d’arquitectura i sembla que va presentar a l’exposició pública que es va celebrar l’any 1837 a la ciutat comtal Un interior de les Dominiques de Barcelona.

Va morir a Madrid el 12 de febrer de 1846 i està enterrat al cementiri de la porta de Toledo.

Significació

Francesco Lucini, juntament amb el seu germà Giuseppe i Cesare Carnevali, van ser els màxims representants de la tendència artística neoclàssica en escenografia a Barcelona, introduint nous temes amb un gran rigor tècnic. Francesco sobresortia per la força del colorit i la originalitat de les seves creacions. Tots tres van crear escola, tenint com a deixebles el seu propi fill, Eusebi Lucini i també Bonaventura Planella i Pau i Josep Rigalt.

Muñoz Morillejo va dir d’ell «Dejó fama en todas partes por lo agradable de sus lienzos, la exactitud e imitación de los árboles, los interiores y la buena combinación de las luces». També, en relació al seu treball per a la La Vestale, la crítica del diari Heraldo el va lloar «por los grandes conocimientos de perspectiva con una coloración natural y bien graduada, logrando producir una completa ilusión, indicando con inteligencia los términos de los objetos e interponiendo con acierto el aire que los rodeaba y desvanecía con arreglo a la distancia y consiguiendo el acuerdo y la armonía que tan difíciles son de obtener y tanto garantizan el buen efecto».

Estrenes

1817 Pelayo, Teatre de la Santa Creu, Barcelona.

1817 El mágico de Astracan, Teatre de la Santa Creu, Barcelona.

1828 La vestale, Teatre de la Santa Creu, Barcelona.

1837 Doña Maria de Molina, Teatro de la Cruz de Madrid.

1837 Lucia de Lammermoor, Teatro de la Cruz de Madrid.

1837 Fray Luis de León, Teatro del Príncipe de Madrid.

1837 Carlos II el Hechizado, Teatro del Príncipe de Madrid.

1837 Don Fernando el emplazado, Teatro del Príncipe de Madrid.

1837 Beatrice di Tenda, Teatro de la Cruz de Madrid.

1838 Ipermestra, Teatro de la Cruz de Madrid.

1838 Ismalia o norte d’amore, Teatro de la Cruz de Madrid.

1838 El Trovador, Teatro del Príncipe.

1838 L’asedio di Corinto, Teatro del Príncipe.

1839 La estrella de oro, Teatro del Príncipe.

1839 Ugo conte di Parigi, Teatro de la Cruz.

1839 La Redoma Encantada, Teatro del Príncipe.

1840 Don Álvaro de Luna, Teatro del Príncipe.

1840 El Capitán azul, Teatro del Príncipe.

1841 Los polvos de la madre Celestina, Teatro del Príncipe.

1841 ¡Que hombre tan amable!, Teatro del Príncipe.

1842 Primero yo y siempre yo, Teatro del Príncipe.

1842 El pacto de hambre, Teatro del Príncipe.

1842 La Silfida, Teatro del Príncipe.

1842 Los Indepedientes, Teatro del Príncipe.

1843 Pizarro o la conquista de Perú, Teatro del Príncipe.

1843 Las Batuecas, Teatro del Príncipe.

1843 El Gran Capitán, Teatro del Príncipe.

1844 Los perros del monte de San Bernardo, Gran Teatre del Liceu.

1844 Lo de arriba abajo o la Bolsa y el Rastro, Gran Teatre del Liceu.

Bibliografia

De Paula, F. Diccionario universal de historia y de geografía. Madrid: Francisco de Paula Mellado, 1846.

Hormigón, L. «Eusebio Lucini, escenógrafo de los ballets representados en el Teatre del Circo de Madrid en la década de 1840». Archivo Español De Arte, 93, 372 (2020), p. 375-390. <https://doi.org/10.3989/aearte.2020.25>

Ossorio, M. Galería biográfica de artistas españoles del siglo XIX. Madrid: Giner, 1975, p. 394.

Paz, J. La Caja de las magias: las escenografías históricas en el Teatre Real. Madrid: Ayuntamiento de Madrid, Área de las Artes, 2006, p. 121-122.

Ràfols, Josep F. Diccionario de artistas de Cataluña, Valencia y Baleares. Vol. 3. Barcelona: Edicions Catalanes S. A, 1980, p. 632.

«Francisco Lucini», Semanario pintoresco español (Madrid), núm. 51 (20 desembre 1846), p. 401-402.

Fonts iconogràfiques

Fig. 1 Francesco Lucini. Semanario pintoresco español (Madrid), núm. 51 (20 desembre 1846), p. 401.

Fig. 2 Francesco Lucini. La Vestale, tècnica mixta, MAE-Museu de les Arts Escèniques de Barcelona, 1828. Topogràfic: P8.

Enllaços

Esbós de Lucini al MAE: <https://colleccions.cdmae.cat/catalog/bdam:234734#prettyPhoto>

Redactor/a

Clara Beltrán Catalán