Giulio Cesare Carnevali

Escenògraf, pintor-decorador

Giulio Cesare Carnevali va néixer a Reggio Emilia el 1764. Es va formar inicialment amb Francesco Fontanesi en la tradició neoclàssica, treballant com a escenògraf i pintor-decorador al Teatro della Cittadella d’aquesta ciutat italiana de la regió d’Emília-Romanya, on es coneix la seva col·laboració com a escenògraf ajudant de Fontanesi el 1784 a la representació de l’obra Giulio Sabino.

Des dels seus inicis va treballar molt estretament amb un altre escenògraf italià, Giuseppe Lucini. El primer cop que veiem els seus noms associats és a la representació dramàtica Le feste d’Iside, feta pel Carnaval del 1795. Diversa documentació el situa un any després, aproximadament, a Parma, on va treballar pintant diferents frescos per a cases particulars. Novament a Reggio, el 1798, Giuseppe Lucini i Cesare Carnevali treballaren com a escenògrafs en el «dramma serio per musica» Timoleone. El mateix any tots dos escenògrafs van portar a terme algunes decoracions per a l’òpera Orazi e Curiazi, de Antonio Sografi, estrenada amb motiu de la inauguració del Teatre Comunale di Ferrara, les quals després van passar a formar part de l’utillatge estable del teatre.

Al seu torn va ser professor al Liceu de Reggio, almenys el 1799, d’acord amb un manuscrit biogràfic localitzat a l’Archivio di Stato di Reggio Emilia, referenciat a l’estudi de Núria Cabanas sobre Lucini i Carnevali. Algunes fonts apunten que per aquesta data va anar a Sant Petersburg cridat per Pietro Gonzaga, prestigiós escenògraf venecià contemporani i amic de Fontanesi, a fer una estada per treballar als teatres imperials russos, cosa que el va fer entrar en una visió més intimista i propera al romanticisme, que es va accentuar a la seva posterior estada a Barcelona, on va arribar el 1800 amb el seu amic i col·lega Lucini.

A la ciutat comtal ambdós es van posar a treballar sota la direcció de l’empresari Pasquale Brunetti al primer teatre d’òpera de la ciutat, el Teatre de la Santa Creu i actual Teatre Principal. Per a aquest teatre van pintar el teló de boca i va crear moltes decoracions, amb un gran èxit. Carnevali va treballar com a pintor i Lucini com a maquinista, primer, i més tard com a realitzador. La primera vegada que figuren a un programa d’un espectacle a Barcelona és el 4 de novembre del 1801, amb l’òpera en dos actes La Griselda, de Ferdinando Paër, i posteriorment el desembre del 1804, a una altra òpera del mateix compositor, La Camila o El Soterrani. A partir d’aquest moment, continuaran figurant com a «Director de Maquinaria y Pintor» fins a l’any 1807.

 A més del teatre, Carnevali va treballar com a decorador de cases particulars. Amb altres artistes, inclòs Lucini, va prendre part a l’obra de decoració del retaule major de la parroquial de Santa Maria de Mataró, acabat el 1804. També va treballar com a mestre de perspectiva i ornamentació a l’Escola de Llotja el 1809, sota la direcció de Joseph Flaugier.

D’acord amb Núria Cabanas, Carnevali va abandonar Barcelona després que la invasió francesa provoqués el tancament del teatre i, sota la protecció dels mateixos soldats francesos, arribà a París, on el podem situar a partir del 1812 treballant com a director de la companyia italiana al Théatre de l’Odéon, que acabava de patir un incendi que havia fet malbé les escenografies. A Barcelona va deixar el seu fill Filippo, el qual treballà, d’acord amb diversos testimonis, per a alguns teatres de la ciutat, encara que no en tenim notícies precises.

A París ja no el trobem associat amb Lucini, amb qui sembla que hi va haver algun malentès que els va enemistar. L’execució d’un soterrani per a aquest teatre li va valer un contracte immediat i l’admiració i el reconeixement dels artistes francesos. Des del 1815 fins al 1819 també va treballar a la Comédie-Française.

Igualment, com feia a Barcelona, va alternar els seu treball com a escenògraf teatral amb el de decorador d’interiors d'edificis públics, com la cúpula de la capella de la presó de la Roquette o les decoracions de la capella de Sant Roc de Saint-Sulspice, i de cases privades dels afores de París, como el Château d’Eu, amb ajuda del seu fill Filippo, i la «grandiosa sala dell’Attica Porta sopra l’Arco de l’Etoile», d’acord amb el manuscrit biogràfic esmentat. El 1822 va participar com a pintor a l’exposició del Musée Royal.

Sembla que el 1824 va sol·licitar el lloc d’escenògraf del Théâtre Royal Italien de París però va ser rebutjat perquè «la forma de pintar italiana no té res a veure amb la francesa: preparació, tècnica, efecte, tot és diferent» i perquè era considerat més un pintor d'arquitectures que de paisatges, a més de no ser francès.

A París va patir una greu malaltia estomacal i va morir l'11 d'agost del 1835 sense poder tornar a la seva enyorada Reggio.

L’aportació de Carnevali, juntament amb Lucini, fou decisiva, tant per la renovació i la posterior evolució de l’escenografia a Catalunya, com pels resultats desitjats per part dels empresaris: oferir espectacles d’entreteniment i de qualitat.

Malgrat que les mostres que ens han quedat de la seva producció barcelonina siguin escasses, el seu prestigi va ser molt gran. Juntament amb Lucini, Carnevali va importar d’Itàlia la concepció neoclàssica o neoromana —com es deia llavors—, que és la que imperava en escenografia seguint les idees de Milizia, Winclkemann i Mengs, quan arriben a Barcelona. En forta oposició als excessos del barroc, la concepció es basava, a grans trets, en espais arquitectònics diàfans i amplis, en l'equilibri i la proporció i el predomini de la línia sobre el dibuix. Una «tornada a l’ordre» que va omplir els teatres de temples, palaus, panteons, esplanades o presons que, tal com va dir Isidre Bravo, representaven la visió ideal d’un món de virtuts cíviques. Tanmateix, els seus mestres Fontanesi i Gonzaga els van introduir tímidament en posicions preromàntiques «amb un sentit penetrant del paisatge frondós i misteriós i del clar-obscur de la llum en relació amb els decorats d’arquitectures» i aquest esperit es deixa veure en algunes decoracions al Teatre de la Santa Creu.

La primera generació d’escenògrafs catalans van beure de l’esmentada concepció neoclàssica vinguda d’Itàlia, en què destaquen especialment Bonaventura Planella, Francesco Lucini i Pau Rigalt, que també se n’imbuïren a les classes de Llotja amb mestres com Pere Pau Montanya.

A Paris Carnevali va contribuir a elevar la categoria de la professió del pintor escenògraf, aleshores menystinguda: «Carnevali havia culminat el camí que el seu mestre, Fontanesi, havia començat: fer de l’escenografia un art noble i aconseguir que aquells que eren contraris a qualsevol tipus d’innovació aplaudissin l’art que durant tant de temps havia estat a l’ombra».

De l’obra de Carnevali sols en coneixem sis dibuixos provinents de la col·lecció Casellas, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que són testimoni del seu «gust neoclàssic», però en què es detecta una clara evolució cap a nous plantejaments preromàntics. En destaquen, per exemple, un parell de dibuixos que mostren l’interior d’una presó, un altre que mostra un «sortidor amb templet», l’interior d’una cuina o un «tempio di Minerva», entre d’altres.

1784, Giulio Sabino, Teatro della Cittadella, Reggio Emilia.

1795, Le feste d’Iside, Carnaval de Reggio Emilia.

1798, Timoleone.

1798 Orazi e Curiazi, Teatre Comunale di Ferrara.

4 novembre 1801, La Griselda, Teatre de la Santa Creu.

1804 La Camila o El Soterrani, Teatre de la Santa Creu.

Bravo, Isidre. L’escenografia catalana. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986, p. 37, 40.

Cabanas, N. «Cesare Carnevali i Giuseppe Lucini, dos escenògrafs italians al Teatre de la Santa Creu a l’entorn de l’any 1800». Locus Amoenus, núm. 8 (2005-2006), p. 205-232.

Diversos autors. La Col·lecció Raimon Casellas: dibuixos i gravats del barroc al modernisme del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya. Gabinet de Dibuixos i Gravats, 1992, p. 137-138, 339.

Ràfols, Josep F. Diccionario de artistas de Cataluña, Valencia y Baleares. Vol. 1. Barcelona: Edicions Catalanes S. A,1980, p. 232.

Carnevali, G. C. Interior d’una presó (escenografia), c. 1800-1820, Llapis grafit, aquarel·la, tinta a la ploma i tinta xinesa sobre paper Canson, 33,1 x 47 cm. Num. de catàleg: 004270-D.

Pàgina web del Museu Nacional d’Art de Catalunya amb el criteri de cerca «Carnevali»: <https://www.museunacional.cat/ca/colleccio/interior-duna-preso-escenografia/giulio-cesare-carnevali/004270-d>