Emília Garcia Manau

Ballarina i professora de dansa rítmica i gimnàstica

Emília Garcia va néixer a Barcelona en una família oberta culturalment i molt aficionada a l’esport. De petita va entrar en contacte amb la rítmica a l’Institut de Rítmica que el mestre Joan Llongueras dirigia del Palau de la Música. Va estudiar música i rítmica i va ser alumna d’Aurora Bertrana quan aquesta treballava d’ajudant del mestre Llongueras.

Als anys vint va unir-se a les classes de danses rítmiques que Yvonne Attenelle impartia a l’Orfeó Gracienc. Amb els anys va esdevenir-ne una de les alumnes avançades.

Va intervenir en  totes les Festes d’Art de la Residència Internacional de Senyoretes de Barcelona i va ser una de les noies més fotografiades per la seva professionalitat i destresa.

En 1937 —en plena guerra civil— va participar en una Gala Benèfica organitzada per l’Associació Teosòfica els Idealistes Pràctics per l’Assistència Infantil que tingué lloc a la Sala d’Actes de l’Escola Professional per la  Dona al carrer Sant Pere més Baix, 7.

Finalitzada la guerra, i tancada la Residència Internacional de senyoretes, va continuar impartint classes de dansa rítmica. Primer va formar part de l’equip docent de la nova escola Isabel de Villena a partir del curs 1941-1942 fins que la normativa franquista va obligar que les classes de gimnàstica fossin impartides per personal de La Falange.

Emília Garcia va haver de deixar l’escola Isabel de Villena i va seguir impartint les seves classes de rítmica a l’estudi que tenia al carrer de les Beates de Barcelona, juntament amb el músic i reconegut pedagog Joan Gibert i Camins (1890-1966), qui exercia de pianista a les seves sessions. L’escola mostrava el resultat de la seva tasca en festivals al Palau de la Música Catalana. El reconeixement de la seva pedagogia fou important i la qualitat de la seva feina rellevant.

Emília Garcia fou juntament amb un conjunt de dones «modernes» —com Aurora Bertrana,  Yvonne Attenelle i  Josefina Cirera— ballarines i pedagoges formades en el corrent de la dansa rítmica o dansa moderna expressiva de la primera meitat de segle XX. Una dansa que era síntesi dels principis de la nova cultura física o gimnàstica moderna, la rítmica Dalcroziana i la llibertat i expressivitat del moviment a través de la coreografia fruit de les influències d’Isadora Duncan i la dansa expressiva alemanya. Emília Garcia va formar part del nucli central de desplegament d’aquest treball artístic i pedagògic entre els anys vint i trenta, quan des de diferents institucions es fomentaven les arts, la pedagogia i la cultura des de la dona, com el Lyceum Club, El Club Femení i d’Esports, La Residència Internacional de Senyoretes Estudiants, La Secció Femenina de Dansa Rítmica de l’Orfeó Gracienc i l’Escola Professional de la Dona, entre altres.

Artísticament i estèticament, i pel seu coneixement musical i estreta relació amb els cercles musicals d’avantguarda, com el Grup dels Vuit o CIC, va aportar novetats estètiques musicals, interpretant peces de repertori de Saint-Saëns, Debussy, Ciryl Scott, etc.

Igual que moltes persones de la seva generació, i seguint els postulats de l’Escola Nova, era partidària d’una renovació pedagògica on les arts, el cos i el moviment fossin eixos centrals. Així va ser la seva experiència professional a la Residència Internacional de Senyoretes i també la tasca desenvolupada al costat del músic i pedagog Joan Gibert i Camins .

No és anecdòtic assenyalar que la filla d’Emília Garcia, Elena Artamendi Garcia (Barcelona, 1939) fou de les primeres dones espanyoles a participar en uns jocs olímpics, en la modalitat de gimnàstica artística (Roma, 1960).

La tasca professional d’Emília Garcia fou reconeguda en el seu temps com mostren les paraules de Joan Tena (2002, p.39): «En el año 1946, existían en Barcelona unas seis escuelas con profesores de prestigio, cuales eran: […] Yvonne Attenelle y Emilia García que, si bien no cultivaba la danza clásica, su estilo libre a lo Isadora Duncan, tenía su público y merecía respeto y admiración».

La dansa rítmica i lliure no va tenir un impuls i suport artístic ni pedagògic durant el franquisme. La censura i la ideologia nacional catòlica van prioritzar la dansa espanyola, el folklore i la dansa clàssica. La dansa moderna i lliure va ser oblidada i associada  a un temps de modernitat i emancipació de la dona que la dictadura es va encarregar de mantenir en l’oblit, així com la historiografia de la dansa.

Domènech i Domènech, S. L’Institut-escola de la Generalitat i el Doctor Josep Estalella. Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

Ferran i Permanyer, M. L'Escola Isabel de Villena i la seva gent (1939-1989): mig segle d'acció. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.

Ross Dickinson, E. Dancing in the Blood: Modern Dance and European Culture on the Eve of the First World War. New York: Cambridge University Press, 2017.

Tena, J. Crónica de una vocación. Barcelona: Balmes. S.L., 2002.

Vendrell, E. «(Re)construir la historia. Mujeres invisibles (I). Les festes d’art de la Residencia Internacional de Senyoretes  Estudiants de Barcelona como expresión de un paradigma cultural: danza moderna, pedagogia, feminismo y tesosofía en Catalunya». A: La investigación en danza. Madrid: Mahali Ediciones, 2020, p. 57-72.