Marta

Amistançada d’en Sebastià, l’amo de la contrada i del molí situat a la terra baixa, on vivia la jove. Marta va tindre una infantesa malaurada. Filla d’una dona cega, captaven juntes pels carrers de Barcelona i a la porta d’una església; quan va faltar la mare, un home que captava amb elles li va fer de pare. La jove li va demanar de buscar feina per a poder deixar aquella vida. Va ser així com van sortir de Barcelona i com, a causa d’una tempesta, es van refugiar a la masia d’en Sebastià. L’amo es va fixar de seguida en la Marta que, aleshores, només tenia catorze anys. Des d’aquell moment, el padrastre de la jove va fer de moliner i la Marta d’amistançada d’en Sebastià.

Com que l’amo tenia dificultats econòmiques i no volia perdre la possibilitat de casar-se amb una pubilla, va maridar la Marta amb en Manelic, un pastor ingenu que habitava la terra alta. D’aquesta manera, en Sebastià podria continuar veient la Marta i faria callar les enraonies de la gent. En Manelic, de maneres tosques i caràcter bonhomiós es va enamorar de la Marta sense imaginar l’engany a què havia estat sotmès. Inicialment la jove menyspreava el pastor però en descobrir-ne la noblesa del caràcter s’hi va sentir atreta i satisfeta de ser-ne la dona. Finalment, coneixedor del parany argüit per en Sebastià, el pastor ofegà l’amo i s’emportà la Marta cap a la terra alta on viurien com a marit i muller sense els entrebancs de la malícia de la terra baixa.

La Marta guimeraniana forma part del tòpic de la barjaula redimida per amor. Es veu abocada a viure en pecat a causa de la precària situació econòmica que pateix. Al començament, es presenta com una jove submisa als desitjos de l’amo, que accepta amb resignació la situació que li ha tocat viure. La Marta denota un gran sentiment de culpabilitat i de menyspreu cap a ella mateixa: «Si no soc ningú, jo, ningú; que em van agafar com a una bèstia, i com una bèstia m’han criat»; aquests sentiments es veuen potenciats pels maltractaments físics i psicològics a què la jove es veu sotmesa per part d’en Sebastià i també a causa de les xarrameques del veïnat.

Aquest personatge evoluciona al llarg de l’obra i, si bé en un inici sent fàstic cap a en Manelic i el menysprea, posteriorment reconeix que es tracta d’un bon home i assumeix de grat que s’ha convertit en la seva dona. És necessari comprendre l’actitud i els mots de la Marta en el context social en què Terra baixa va ser escrita; en aquest sentit, cal fer notar el discurs sobre la propietat que destil·la l’obra. En Sebastià, com a «amo de tot», tracta les persones com si foren una propietat més. Aquest circumstància arriba al punt màxim quan casa en Manelic i la Marta, tot i que és especialment aquesta última qui pateix un procés de cosificació. Primer és tractada com a un objecte per part d’en Sebastià, que arriba a exercir-ne la possessió carnal. Després, passa a ser propietat del pastor; en Manelic ho deixa clar quan, en el desenllaç de la peça, es rebel·la i crida a en Sebastià: «ara ho veuràs si soc l’amo». Amb tot, durant el transcurs de la història, la Marta experimenta una evolució positiva: dèbil i mancada d’autoestima mentre és l’amistançada d’en Sebastià, mostra un caràcter esquerp que oscil·la entre la desesperança i la ràbia. Però en Manelic, que passa d’enganyat a redemptor de «l’ovella perduda», aconsegueix despertar en la Marta el desig de lluitar per aconseguir una vida més digna. Així, el casament amb en Manelic suposa per a la Marta la redempció d’una vida en pecat: el fet de ser d’en Manelic li dona a la jove la força per a enfrontar-se al despotisme que en Sebastià destil·la i, fins i tot, a preferir la mort abans de perpetuar-hi la submissió.

La Marta és un personatge creat amb la mentalitat masclista del segle XIX, segons la qual resulta inqüestionable que una dona necessita el suport d’un home, i la benedicció de l’església, per a ser tinguda en compte. La jove ho sap i afirma sobre ella mateixa: «La Marta... no és res la Marta; mes la dona d’en Manelic ho és tot, perquè és la seva dona»; així, sabent-se víctima del llop personificat en la figura d’en Sebastià, cobra les forces necessàries per a confessar a en Manelic l’engany i demanar-li que la mati. L’escena, que oscil·la entre la passió amorosa nascuda en els protagonistes i la violència desfermada entre ells a causa de la manipulació patida, subverteix la debilitat inicial de la jove en un coratge insòlit; malgrat tot, el pensament de la Marta és encara el d’una dona del XIX, vol que en Manelic la tracti «com a una cosa seva» i accepta sense cap tipus de qüestionament la superioritat de l’home davant la dona. En aquest sentit, el desenllaç feliç de l’obra no suposa per a la protagonista més que un canvi de propietari, arran del qual la seva voluntat romandrà supeditada a la del marit.

Benet i Jornet, Josep M. La malícia del text. Barcelona: Curial, 1992.

Broch, Àlex (dir.). Diccionari de la literatura catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008.

Carbonell, Anton. «Terra baixa». Visat. <www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/articles/30/27//4//anton-carbonell.html> [Consulta: 23 juliol 2021]

Molas, Joaquim; Massot, Josep. Diccionari de la literatura catalana. Barcelona: Edicions 62, 1979.