Casa de les Comèdies d'Alacant

El teatre religiós i profà de tradició medieval, representat primer a l'interior de les esglésies o als salons cortesans i posteriorment a l'aire lliure amb motiu de les festivitats religioses o polítiques, desenvolupà entre el públic el gust pels espectàcles dramàtics i provocà unes majors necessitats de diversió que ja no podien cobrir les processons religioses o civils. Així nasqué al segle XVI una nova pràctica escènica de caràcter laic i populista, que, gràcies al concurs de les companyies italianes de la commedia dell’arte, fou projectada pels joglars i còmics itinerants. Aquesta pràctica teatral es consolidà en el darrer quart del segle XVI quan es passa de l’entaulat provisional dels comediants nòmades als locals permanents preparats expressament per a l’espectacle teatral. Encara que l'assistència a aquests coliseus estables estava limitat als grups socials urbans que podien pagar una entrada, la major freqüència de les representacions produïa un impacte més consistent sobre el públic.

La noblesa, tancada durant aqueixa centúria en els seus propis rituals cortesans, fou sorpresa per la pràctica escènica populista que es produïa fora del seu àmbit d’influència, raó per la qual intentà controlar-la ideològicament i organitzativa. Ideològicament, a través dels seus autors més representatius, que reorientaren i reciclaren la comèdia barroca en funció dels propis interessos i els gustos aristocràtics. Pel que fa a l’aspecte organitzatiu, la preocupació del govern, amb tota una sèrie de disposicions reguladores del fet teatral, és bona prova de la necessitat del règim monarquicosenyorial de controlar un espectacle de tan gran abast de públic.

Paral·lelament, l’Església també tractà de convertir el teatre en un instrument útil als seus interessos i es mostrà recelosa davant les representacions de comèdies. Això comportà ferotges diatribes per part dels moralistes i nombroses peticions de la jerarquia eclesiàstica de tancaments de locals i de prohibicions de comèdies.

És a dir, les classes rectores imposaren els seus valors morals, socials i polítics com a veritats acceptades per tota la societat: la religió com a font del bé moral, l’honor com a suprema regla de la vida pràctica i la Monarquia com a model de perfecció política. Foren legió els autors que acceptaren participar en aquesta gran campanya propagandística conservadora: en primer lloc, l’anomenada escola valenciana, que seguí els postulats arribats de Castella, acceptant-ne els models i, fins i tot, la llengua. De fet, la creixent influència política i cultural de Castella durant el Barroc, paral·lela a la decadència de les lletres valencianes, és la causa que aquesta pràctica escènica fos totalment en castellà. 

Però, a finals del segle XVI, l'art dramàtic vol un local concret per a la seua pràctica, un lloc que no siga ni l’interior del temple o els salons aristocràtics, ni la plaça pública, sinó un espai propi disposat de manera permanent per a les activitats escèniques.

La Casa de les Comèdies d'Alacant fou inaugurada el 1616 amb l'objectiu de coadjuvar a les necessitats de l'Hospital Sant Joan de Déu, regentat per l'ordre religiós del mateix nom. L’Hospital-Asil d’Alacant fou fundat el 1333 pel testament d’En Bernat Gomis, ric mercader de «nació catalana» (com indiquen els cronistes locals), i estava situat darrere de l'actual església de Sant Nicolau, al mateix cor de la Vila Nova que els cristians havien configurat geomètricament al sud-oest de la Vila Vella musulmana i del mont Benacantil. 

Cal recordar que concedir als hospitals el privilegi d’explotar en exclusiva els espectacles representava un salt qualitatiu en la concepció que hi havia fins aleshores sobre el teatre. Així, els beneficis de l'activitat dramàtica revertien en aquestes institucions caritatives, i, a canvi, se suavitzaven els pecats que, segons l'Església, el mateix espectacle teatral provocava. L’Ajuntament es reservava el control bianual de la hisenda i el dret a vetllar pel bon funcionament de l’establiment. Nogensmenys, els importants ingressos econòmics obtinguts pel teatre foren la causa de disputes entre els frares i l'Ajuntament sobre el control de l'administració financera del coliseu.

La Casa de les Comèdies sembla un coliseu dirigit a les classes mitjanes burgeses, encara que també hi assistia l'aristocràcia, el clergat i altres sectors socials urbans. A més a més, cal dir que Alacant era una de les ciutats mercantils més pròsperes del Mediterrani (sobretot al segle XVIII), amb un estratègic port comercial que actuava com a centre distribuïdor de les importacions i exportacions de part del Regne de València i de la Manxa castellana, la qual cosa comportava la presència d'una important població flotant (formada per comerciants, mariners i traginers forasters) desitjosa de diversió, que era un públic potencial del coliseu. Com que calia donar cabuda cada vegada a més espectadors, les ampliacions i reformes del local foren constants al llarg del segle XVIII, les més importants de les quals es realitzaren el 1719, 1736, 1760, 1768 i 1789.

El teatre estava emplaçat al pati de l'Hospital, en un extrem del qual se situava l'entaulat de l'escenari, que sofrí modificacions al llarg del temps, especialment en la reestructuració de 1768. Al voltant de l'escenari hi havia tres fileres de bancs, allò que després s’anomenaria seients de platea (o luneta), per als cavallers més benestants i ciutadans acabalats. Seguien diverses fileres de bancs de fusta sense respatller, clavats a terra, per al públic de classe mitjana (petits comerciants, professionals liberals, membres de l’administració, determinats mestres artesans, etc.). Al final del pati es construí un amfiteatre amb graderies per al públic més popular. En el primer pis, just enfront de l’escenari, estava la llotja d’autoritats pertanyent a l’Ajuntament, amb balconada pintada i daurada i un escut de la ciutat en la part superior. Aferrada a aquesta llotja de les autoritats municipals, però amb un pam menys d’altura, seguia per ambdues bandes una línia de llotges (o aposentos) amb volades semicirculars, que ocupaven no solament la part frontal a l’escenari sinó també els costats laterals del pati en tota l’extensió del primer pis. Els propietaris d’aquestes llotges eren famílies aristocràtiques, autoritats civils i militars, i cònsols o representants estrangers. La nova planta ideada pel prior de l’Hospital per a la reedificació de l’any 1736 preveia un nou pis de llotges, que desconeixem si es construí en 1789 o no arribà a edificar-se mai, però el que sí sabem és que quan es tancà el teatre el 1796 hi havia 24 llotges. En definitiva, la disposició de les localitats guardava la divisió de la societat estamental de l'Antic Règim a l'acte social d'assistir al teatre.

Els preus de les entrades, que es pagaven dues vegades (una per a entrar al local i una altra per al seient), eren cars, especialment per a les funcions d'òpera, i sembla que resultaven prohibitius per a la població menestral, la qual si hi assistia ho feia més o menys esporàdicament. Els gustos del públic depenia de la seua procedència social: mentre els gèneres breus (sainets, balls i tonadilles) eren molt populars, les classes dominants preferien les comèdies llargues (de capa i espasa, històriques, de sants, de màgia, etc.) i l'òpera, que a l'últim terç del segle XVIII esdevingué el gènere amb més prestigi.

Les companyies còmiques professionals, en la seua majoria d'origen castellà, arribaven a Alacant des de les ciutats pròximes amb local teatral (València, Xàtiva, Oriola, Múrcia, Cartagena i Madrid), contractades per l'Hospital, per a representar quaranta o cinquanta comèdies durant cadascuna de les dues subtemporades en què es dividia l'any teatral. El prior havia de demanar permís a l'Ajuntament perquè autoritzara les representacions, el qual també s'encarregava del control de l'ordre públic dins del local. Precisament el caràcter bulliciós de les funcions, que començaven per la tarda però que molt sovint es prolongaven a la nit (sobretot durant el darrer terç del segle XVIII), eren motiu de baralles, incidents i molèsties als malalts de l'Hospital.