Manolo Taberner

Actor

Manuel Taberner, més conegut artísticament per Manolo Taberner, naix en una familia de modestos sabaters. El seu pare tenia un taller de reparació de sabates, on es calçaven molts actors. De ben xiquet li naix l'afició teatral, gràcies a una oficiala del negoci familiar que el portava tots els diumenges i festius a la funció del vespre del Teatre Principal, ja que era filla d'un empletat d'aquest coliseu i podia aconseguir les entrades debades. A partir dels catorze anys debuta en sengles societats teatrals d'actors aficionats, conegudes com La Corona i La Fàbrica, representant sarsueles i obres en castellà, però comença a destacar també com a actor còmic en diversos sainets valencians.

Als disset anys aconsegueix el primer contracte com actor professional, però per véncer l'oposició familiar ha d'escapar-se de casa. Poc després té la fortuna d'entrar al conjunt de Ramon Plumer, conegut com «el primer actor d'espardenya», perquè era un especialista en els papers de llauradors valencians que tant agradaven al públic d'aleshores. Segurament l'actor que més repercuteix en la seua carrera artística és Joan Colom, que en febrer de 1880 el contracta de segon galant per a fer una temporada exclusiva de teatre valencià a Alacant. D'aquí s'embarquen cap a Alger, on hi havia una abundosa colònia de valencians i menorquins, i fan una exitosa campanya de més de tres mesos de duració. De tornada a la península, participa en conjunts dirigits per Ascensi Mora i Manuel Llorens, dos dels actors més importants del teatre valencià de la segona meitat del segle XIX.

Durant bona part dels anys vuitanta i noranta alterna les actuacions al Teatre Russafa, on arriba a fer tretze temporades, amb llargues gires per tota la geografia espanyola. Segons confessió pròpia, se sent defraudat de les estades a Madrid i se'n torna a la seua ciutat natal en 1898 per a actuar al Teatre Princesa, com a baix còmic, amb una gran companyia lírica, dirigida pels mestres Josep Valls i Vicent Peydró. En aquest conjunt ja figurava la filla de Taberner, Empar, que ben aviat es convertirà en una tiple de gran vàlua. L'èxit de la companyia fou tan gran que és contractada pel Teatre El Dorado de Barcelona, on Manuel Taberner rep un homenatge, ja que era la cinquena vegada que actuava a la ciutat comtal. Cal recordar que a Barcelona hi havia una gran colònia valenciana, raó per la qual les vetllades de teatre valencià sempre obtenien un èxit formidable.

En la primera dècada del nou segle, Taberner realitzà bastantes temporades en el Princesa de València, alhora que col·laborava amb les desenes de societats d'aficionats que hi havia aleshores a la ciutat. En 1908, per a completar les projeccions cinematogràfiques del Saló Novetats, se li encomana dirigir una companyia castellanovalenciana, on participa per primera vegada la seua muller, Encarnació Ferrer. Posteriorment passa per diferents escenaris valencians i de la península Ibèrica, inclòs el Teatre Líric del Paral·lel barceloní, on mostra el teatre líric valencià contemporani de més èxit.

L'any 1916 es produeix un canvi fonamental en la vida artística de Manuel Taberner, en ser contractat per Maties Belloch, l'empresari del Saló Novetats, per a fer-se càrrec d'aquest local en qualitat de director. Cal dir que el Novetats era un teatret situat al centre de València (a uns metres del Teatre Principal), amb un aforamanent de sols 300 persones, que s'havia convertit en l'últim reducte de les varietats a la ciutat; però amb la contractació de Manolo Taberner, aquest gènere serà substituït pel teatre valencià de manera quasi exclusiva. Això suposa un canvi transcendental per a la història de la nostra escena, perquè per primera vegada el teatre autòcton tindrà un local estable i permanent. Durant els estius la companyia del Novetats, com era habitual en tots els conjunts oficials dels coliseus de València, realitzava eixides per diferents poblacions valencianes. La colla de Taberner, codirigida també per Vicent Montesinos, roman en el Novetats durant vuit anys seguits, període en el qual estrenen més de 300 obres, la immensa majoria de les quals en un acte. Feien una mitjana de 1300 representacions anuals de més d'un centenar d'obres valencianes, de les quals aproximadament la meitat eren estrenes.

A partir de la temporada de 1923-1924, l'empresari del Novetats lliura la direcció artística del local a Vicent Broseta, una altra de les figures imprescindibles del teatre valencià dels anys vint i trenta del segle XX, que roman en el càrrec fins a la temporada 1926-1927. Taberner compleix en aquest local els 50 anys de professió, ocasió en la qual rebé l'homenatge de companys, autors, periodistes i del públic més fidel. En la temporada del 1927-1928 es produeix un canvi en la direcció del Novetats i se'n fa càrrec el primer actor Pepe Beüt, que hi roman dos anys. La darrera temporada que Manuel Taberner treballa és la del 1929-1930, al final de la qual se celebra una extraordinària funció de comiat.

La fi de la carrera professional de Manuel Taberner fou bastant inquietant, perquè quan en 1930, amb 73 anys complerts i després de cinquanta-cinc de professió, decidí jubilar-se, podia acollir-se a una de les pensions que el Montepio d'actors concedia als seus socis, però, per manca de diners, el Montepio abaixà dràsticament les pensions i la de Taberner quedà tan reduïda que no li permetia sobreviure. Per tant, el nostre actor no tingué més remei que demanar a l'empresari Maties Belloch un lloc en la companyia del Novetats, cosa a la qual l'empresari accedí per a la temporada 1931-1932. Però, sorpresivament, el Sindicat d'Actors informa el còmic que no podia treballar si no renunciava definitivament a la pensió. Després d'una vida d'entrega total al teatre, Manolo Taberner tenia al davant un futur dramàtic, agreujat per la malaltia de la seua esposa, i se'n lamentava del tracte que rebia per part del Sindicat d'Actors, quan més necessitat tenia de l'ajut econòmic dels seus companys de professió. Per culpa d'aquests condicionaments, en acabar l'estiu de 1932 es retirarà defintivament. La dramàtica situació personal al final de la vida de Manolo Taberner ens fa palesa la debilitat econòmica dels còmics d'aquella època quan arribava la seua jubilació. Al final, la solució a la precària situació econòmica de Taberner la dona l'Ajuntament de València, que crea per a ell un càrrec en el nou Museu Folklòric Valencià. Gràcies a això, el nostre artista pot viure un poc més folgadament fins a la seua mort, ocorreguda en 1943, als 87 anys d'edat.

L'actor Manolo Taberner fou un gran còmic, tant de teatre declamat com de sarsuela, tant en castellà com en valencià. Treballà amb molts dels millors actors i actrius de l'escena espanyola de la seua època. Encara que les exigències professionals el feren conrear el teatre castellà, la seua predilecció fou el teatre valencià. De fet, és en aquest gènere on aconsegueix una sòlida reputació, tot convertint-se en un dels seus paladins més constants.

En efecte, Manuel Taberner és una de les figures venerables del teatre valencià durant el darrer quart del segle XIX i el primer terç del XX. Se'l considera hereu i continuador de tres dels grans actors que impulsaren el gènere valencià en el vuit-cents: Ramon Plumer, Ascensi Mora i Manuel Llorens. Seguint la tradició d'aquests mestres, sabrà adaptar llur tècnica i comicitat als nous gustos del públic del nou-cents. Triomfa al Teatre Russafa de València als anys vuitanta i noranta del segle XIX, i al Saló Novetats de València des de 1916 fins a 1932. Gràcies a la seua capacitat de treball i proverbial entusiasme, aquest darrer local es dedicà exclusivament al teatre valencià amb molt d'èxit comercial. La tasca de Taberner en pro del teatre autòcton durant la segona i tercera dècada del segle XX va ser determinant per a convertir-la en l'època de major esplendor en la història del teatre popular valencià.

És coetani de molts altres primers actors i actrius del nostre teatre, com ara Joan Colom, Antònia Colom, Empar Guillén, Loreto Bru, Rafael Bolúmar, Empar Piquer, Jaume Rivelles, Pepeta Quevedo, Vicent Broseta, Vicent Montesinos, Ferran Muñoz, Pura Millet, Abelard Merlo, Manuel Haro i Pepe Beüt, amb tots els quals va treballar. Per altra part, Taberner va realitzar més de 600 estrenes d'obres valencianes, especialment d'autors novençans, per qui sentia especial predilecció. Aquests autors, com a mostra d'agraïment, li escrivien expressament per a ell produccions que eren estrenades en les funcions al seu benefici. Taberner no es va retirar fins als 76 anys, circumstància que motivava que els seus companys i admiradors l'anomenaren afectuosament «l'agüelo».

Encara que no li agradava dirigir, perquè sembla que li mancaven dots en aquest sentit, va comandar diverses companyies al llarg de la seua carrera artística, especialment al Saló Novetats, on va ser director o codirector durant deu temporades. Però és en el seu treball actoral, on les qualitats artístiques de Taberner eren envejables, ja que tenia una gràcia innata i una picardia teatral molt personal. Se l'anomenava «l'actor de la cara de goma», per la facilitat que tenia en fer carasses i gestos. Podia representar tota mena de tipus i postures, igual imitava un coix que el parlar farfallós, però el paper que brodava era el del llaurador valencià. En definitiva, Manuel Taberner ha estat segurament l'actor més popular i estimat del teatre valencià.

La quantitat d'obres estrenades per Manuel Taberner és tan nombrosa que solament esmentarem algunes de les més exitoses o interessants.

14 desembre 1882. Un capità de cartó. Sainet líric. Llibret de Rafael Bolumar i música de Rigobert Cortina.

5 desembre 1883. Lo darrer agermanat. Episodi damàtic. Constantí Llombart.

16 febrer 1884. Lo furor de la venjança. Drama. J. Giner Balaguer.

4 octubre 1884. Els microbios. Sainet. Manuel Millàs.

6 febrer 1885. Un flamenco d'Alboraia. Sarsuela. Josep Campos Marté, amb música de Rigobert Cortina.

20 gener 1887. Milord Quico. Sarsuela. Llibret de Josep Campos Marté i partitura de Vicent Peydró.

24 octubre 1888. De València al Grau. Sarsuela. Francesc Barber i Bas, amb música del mestre Vicent Lleó

1 desembre 1888. Quintos i reganxadors. Sarsuela. Eduard Escalante Feo i música de  Vicent Peydró.

13 novembre 1894. Un casament del dimoni. Sarsuela. Josep Campos Marté, amb música de Vicent Lleó.

5 juny 1896. De Carcaixent... i dolces. Sarsuela. Maximilià Thous, amb partitura de Josep Garcia Solà i Eduard Senís.

15 gener 1898. Portfolio de València. Revista. Llibret de Vicent Fe Castell i Maximilià Thous, i música de Vicent Peydró.

2 desembre 1898. La gent de tro. Sainet líric. Eduard Escalante Feo, amb música de Vicent Peydró.

6 març 1916. Un canvi d'habitació. Sainet. Antoni Virosque Samper.

8 gener 1917. Eh, la veta! Sainet. Faust Hernández Casajuana.

22 maig 1917. Els inquilinos. Sainet. Antoni Virosque Samper.

10 novembre 1917. Cels de Novençà. Sainet. Josep Peris Celda.

2 gener 1918. Per la fam d'heretar. Comèdia. Josep Peris Celda.

15 gener 1918. Voleu llum? o València a fosques. Revista. Josep Peris Celda.

21 juny 1918. Nelo Bacora. Sainet. Josep Peris Celda

26 maig 1919. Llei de vida. Comèdia. Josep Peris Celda.

3 novembre 1927. La font dels patos. Revista. Vicent Vidal i Paco Barchino, amb música del mestre Ferrís.

7 abril 1928. València a lo garçon. Revista. Faust Hernández Casajuana

19 octubre 1928. El pardalot de Sant Joan. Revista. Francesc Barchino i música de Vicent Gallego.

Fotografia 1: Manuel Taberner va reeixir en el gènere líric, com a baix còmic, durant el darrer quart del segle xix. Font: Gravat d'E. Pastor. Valencia Cómica, 19-10-1890, p. 2.

Fotografia 2: Manuel Taberner vestit de llaurador, el personatge del teatre valencià que millor interpretava. Font: Fotografia de J. Gil. Biblioteca Valenciana.

Fotografia 3: Caricatura de Manuel Taberner. Font: El Cuento del Dumenche, núm. 179, 3-6-1917, portada.

Fotografia 4: Fotografia de Manuel Taberner poc abans de la seua definitiva retirada dels escenaris. Font: Fotografia d'Antonio Ferri. Biblioteca Valenciana.