Bavastell

Bavastell és un terme d’origen catalanoprovençal que s'usava en l'època medieval per designar el titella que s'utilitzava en les festes cortesanes per a fer representacions en miniatura de jocs d’armes, combats entre cavallers i presa de castells.

Els bavastells, també anomenats titelles dansants, eren ninots articulats de cos complet, fets amb fusta policromada, els quals, situats sobre una taula i subjectats per unes grosses cordes en posició horitzontal que els travessaven, eren moguts en tirar dos joglars de les cordes en sentits contraris, tot produint un moviment dansant. La mostra gràfica més antiga de bavastells és una magnífica il·lustració del manuscrit Hortus deliciarum, de l’abadessa Herrade de Landsberg (Alsàcia), vers el 1170. Tècnicament, els bavastells podem classificar-los com «titelles a la tauleta», de manipulació equiplana.

A partir del segle XII, si més no, els bavastells devien ser habituals a Europa, i sembla que arribaren a la península Ibèrica des de França, procedents d’Itàlia. Els cita en 1211 el trobador bordelés Guiraut de Calanson quan aconsella el joglar Fadet a anar a la cort de Pere II d’Aragó. En la cultura catalana, la primera notícia que tenim sobre els bavastells és deguda a l’enciclopèdic escriptor mallorquí Ramon Llull, que, en el capítol 239 del seu Llibre de Contemplació en Déu (1272), en fa una referència: «…on aquesta ras aytal Senyer se demostra en falsa forma axí com lo bavastell qui demostra semblansa d’home e és fust e pintura…».

Que aquests espectacles de titelles entretenien també el poble baix, ho sabem per una Suplicatió (1273) que el trobador provençal Guiraut Riquier envià a Alfons X de Castella i la corresponent resposta del rei, segons la qual s’associa els artistes que mostraven bavastells amb els domadors que feien exhibicions d’animals ensinistrats, situant-los tots dos en la categoria baixa dels «cazurros» i, per tant, no mereixien ser qualificats de joglars.

Igualment sabem que en les festes de la coronació de Ferran I com a rei d’Aragó, celebrades a la ciutat de Saragossa l’any 1414, hi hagué una representació amb bavastells que assaltaven una fortificació, segons descripció del cronista aragonés Jerónimo de Blancas. Aquesta representació degueren fer-la uns joglars musulmans, com ho testimonia un document de la cancelleria reial del mateix any, conservat a l’Arxiu General del Regne de València, que es refereix al pagament de «los caixons en que van los bavastells dels jutglars moros». Sembla que les escoles de joglars valencians, com les de Xàtiva i Crevillent, foren força importants, i possiblement el seu origen siga mudèjar.

Així mateix, el metge i escriptor valencià Jaume Roig també fa referència als bavastells en la cèlebre obra Espill (ca. 1460), quan el protagonista de la novel·la descriu la vida cavalleresca i els espectacles que es feien durant l’hivern a la cort del Delfí de França:

            molts plassents jochs,

            bastir castells

            per bavastells,

            moms e grans festes.

Per altra part, és la primera vegada que es defineix l’escenari on actuen els bavastells amb el nom de castell, perquè les escenes amb conquestes de castells eren molt habituals en aquests tipus d’espectacles. Això no obstant, cal dir que les primeres il·lustracions de castellets amb titelles figuren en un manuscrit intitulat Li romans du boin roi Alixandre (Bruges, 1338-1344), il·luminat per Jehan de Grise.

Alcover, Antoni Maria; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear. Palma: Editorial Moll, 1983, entrada bavastell, t. II, p. 391.

Amades, Joan. Titelles i ombres xineses. Biblioteca de tradicions populars, Serie A, vol. VIII. Barcelona: s. n., 1933, p. 12.

Blancas, Jerónimo de. Coronaciones de los serenissimos reyes de Aragón. Zaragoza: 1641, p. 112-113.

Lloret Esquerdo, Jaume. Els titelles al País Valencià. Alacant: Universitat d'Alacant, 2019, p. 27-30.

Bavastells o titelles dansants. Il·lustració del manuscrit Hortus deliciarum (ca. 1170).