Pompeu Crehuet i Pardas

Dramaturg i periodista. Llicenciat en Dret.

Després d’escriure diverses obres que no es publicaren, la primera d’elles Artistes d’estar per casa, va debutar al Teatre Romea amb La morta, peça en un acte, interpretada pels millors actors i actrius del moment, i va assolir un èxit que li obrí les portes al món del teatre professional gràcies a «la combinació de tots els elements escènics traçats amb vigoria i seguretat» (F. Curet, 1967). La morta plantejava un quadre escènic patètic a l’entorn de la figura de l’Eloi, fill de la Mariagna, que morí quan ell era encara a les seves entranyes. El resultat de tot plegat és un fill discapacitat que aclapara el públic. L’any següent, Crehuet tornà a aconseguir un nou èxit amb Claror de posta, peça que com l’anterior estava pregonament influïda per Maurice Maeterlinck i cal situar dins el modernisme decadentista, o com assenyala Fàbregas, dins el segon modernisme, caracteritzat pels ambients negres. En formaven part, també, Caterina Albert i, especialment, Juli Vallmitjana.  

Després d’aquests inicis, el seu teatre va anar virant progressivament cap a la comèdia burgesa, de caire noucentista, vinculant-se amb l’empresari Josep Canals. Inicià aquesta nova etapa inspirada en temes autobiogràfics amb Comèdia d’amor (1905), típica comèdia d’embolics amb final feliç, i va assolirel clímax amb Flors i violes (1909) i Fontalegria (1911). Entremig va col·laborar amb Enric Morera, que musicà el seu text El mestre (1906), que no aconseguí l’èxit esperat. La família Rocamora (1909) consolidà aquesta línia de teatre burgès amable, en aquest cas centrant-se en la figura d’un fill d’aquesta família que viu un passió amorosa plena de rauxa. Segons Fàbregas, és amb aquesta obra que el dramaturg abraça la moral burgesa i el seu teatre representa, com el de Josep Pous i Pagès, «una voluntat d’equilibri entre el vitalisme de l’artista i els preceptes de la tradició» (X. Fàbregas, 1978).

Creuhet, fill de notari i amb una benestant situació econòmica, va tenir una trajectòria professional com a periodista i va ser el primer director del setmanari De Tots Colors (1907-1913), malgrat que el 1911 va deixar el càrrec per disconformitat amb l’empresa editora. En aquell moment va liderar el Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans, del qual va ser nomenat vicepresident. Precisament el món del teatre formarà part dels temes que interessen l’autor, com succeeix a Palmes i llorers (1922), on reivindica la lluita per esdevenir dramaturg malgrat l’oposició familiar, i a Carlets, home de molts oficis (1928), centrada en la figura d’un actor, d’un evident valor documental. Va entrar com a funcionari (oficial lletrat) a la Mancomunitat de Catalunya i més tard, durant la República, de la Generalitat.

Ja en la tercera dècada del segle estrenà Cada cosa en el seu lloc (1924), on palesava el codi burgès en què es desenvolupava el seu teatre, amb els valors de la família, el treball, els valors de la societat tradicional. La crítica de Josep Maria de Sagarra, sense voler fer sang amb el treball del dramaturg, acabava amb una frase lapidària: «El públic va rebre la comèdia amb un gran afecte, i va aplaudir En Creuhet amb tota l’ànima. El públic té un cor a prova de bomba!» (La publicitat, 20 març 1924). A Plou i fa sol (1925), destaca el tractament psicològic del protagonista, una novetat en relació amb les peces anteriors, centrades en la trama més que en el desenvolupament dels personatges. Encara més ressò aconseguí amb La vall de Josafat (1927), en que és perceptible la influència de Luigi Pirandello.

El teatre de Pompeu Creuhet ha caigut en l’oblit i només les reivindicacions dels seus descendents, entre els qual cal esmentar el dramaturg Marc Creuhet, autor de l’èxit El rei borni, l’han reivindicat, sense aconseguir la recuperació del seu teatre per a l’escena contemporània.

Pompeu Creuhet va ser un destacat dramaturg durant els inicis del segle XX, quan va estrenar el seu text més recordat, La morta (1904), que s’inclou dins el corrent modernista més influït pel simbolisme. Després el seu teatre va anar evolucionant cap una comèdia de tipus burgès que assolí alguns èxits en la dècada dels anys vint com La vall de Josafat (1927). El seu teatre no ha estat recuperat.

La morta, 1904. Peça en un acte.  Estrena al Teatre Romea (19 abril 1904). Intèrprets: Enric Borràs, Iscle Soler, Carme Jarque, Maria Morera, Adela Clemente i Emília Baró. Direcció artística: Enric Borràs.  Formà part de la tanda de representacions que la companyia del Romea amb Enric Borràs al capdavant van donar al Teatro de la Comedia de Madrid, convidats per l’empresari Tirso Escudero. La gira suposà un èxit clamorós i La morta es representà tres vegades. El crític d’El Imparcial (5 juny 1904) escriví: «Guimerá, Iglésias, Rusiñol, han sido aclamados y se les ha concedido por el público primeros puestos en el teatro español contemporáneo. Hoy es necesario unir a esos nombres y al de los maestros que escriben en castellano, el de Pompeyo Crehuet, anoche con entusiasmo y admiración festejado». Reposada per la Companyia Tertúlia Manelic. Dir: Salvador Capella (24 juny 1928). Versió del Circuit Català de TVE estrenada el 2 novembre 1981. Direcció: Manuel Lara.

Boca d’infern, 1905. Monòleg. Estrena al Teatre Romea (28 febrer 1905) per l’actor Miquel Rojas. 

Claror de posta, 1905. Estrena al Teatre Romea (31 març 1905).  

Comèdia d’amor, 1905. Estrena al Teatre Romea (20 octubre 1905) Protagonista: Carme Jarque.

La guineu, 1906. Estrena al Teatre Romea (28 maig 1906).

El mestre, 1907. Música d’Enric Morera. Estrena al Teatre Romea (12 març 1907).  

La família Rocamora, estrenada al Teatre Romea (20 gener 1909).

Flors i violes, estrenada al Teatre Romea (18 octubre 1909). Reposada per la Companyia Tertúlia Manelic. Dir: Salvador Capella (28 octubre 1928). 

Fontalegria, estrenada al Teatre Romea (26 març 1910). Direcció artística: Adrià Gual.

Els solters, en col·laboració amb Carles Soldevila (debut d’aquest autor). Estrena al Teatre Romea (6 març 1920).

El fill de la por, estrenada al Teatre Romea (2 octubre 1920).

El senyor d’Halleborg, 1921. Estrena al Teatre Romea (29 octubre 1921)

Palmes i llorers, 1922. Estrena al Teatre Romea (11 octubre 1922). Intèrprets: Josefina Casas. Considerada mediocre per Josep M. de Sagarra.

El pare pedaç, 1924. Estrena al Teatre Español (18 gener 1924). Intèrprets: Josep Santpere, Sr. Bergés. 

Cada cosa en el seu lloc, 1924. Estrena al Teatre Romea (18 març 1924). Intèrprets: Sra. Baró, Joaquim Montero i Sr. Barbosa. Crítica de Josep M. de Sagarra. p. 36-37 (vegeu final).

Plou i fa sol, 1925. Estrena al Teatre Español (25 maig 1925).

Sinopsi: A conseqüència de les discussions i els antagonismes entre uns sogres i el seu gendre, les relacions entre els dos esposos, que havia derivat en una convivència vulgar, sense atractius, es converteixen, com a contracop, en un amor frenètic i apassionat, quasi amagat, que dona un fruit que en l’anterior vida plàcida no havien pogut aconseguir.

El mal pagador o modistetes i estudiants, 1926. Estrena al Teatre Español. Intèrprets: Josep Santpere, Sr. Tormo i Sra. Casals. Crítica de Josep M. de Sagarra. p. 38-39.

Bromes i veres, 1926.

La vall de Josafat, 1927. Estrenada al Teatre Novetats. Segons diu Curet molts la van considerar la seva millor obra. 

Carlets, home de molts oficis, 1928. Estrena al Teatre Novetats (7 novembre 1928).

Mamà política, 1929. Estrena al Teatre Novetats (12 març 1929). Intèrprets: Maria Morera, Pepeta Fornés, Antoni Gimbernat, Domènec Aymerich, Avel·lí Galceran, Antoni Martí, Antònia Baró, Elvira Jofre, Maria-Teresa Gay i Teresa Gay. Direcció artística: Carles Capdevila. (Publ. A L’Escena Catalana, núm. 288).

La segona joventut, 1930. Estrena al Teatre Novetats a finals del 1931.

Estàtua de sal, 1936 (El nostre teatre, 15 gener 1936).

Altres peces sense èxit ni repercussió: El ram d’olivera.

Creuhet, Eladi. Una Barcelona de conte. Biografia del dramaturg Pompeu Crehuet. Lleida: Pagès Ed., 2016.

Curet, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Ed. Aedos, 1967.

Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona: Ed. Millà, 1978.

Sagarra, Josep M. de. Crítiques de teatre “La publicitat”, 1922-1927. Barcelona: Institut del Teatre: Ed. 62, 1987, p. 39-41.