Moma Teatre

Grup teatral fundat pel director Carles Alfaro, que n'ha estat l'inspirador i n'ha dirigit la major part dels muntatges. Moma Teatre va iniciar la seua trajectòria amb la voluntat de fer teatre de repertori: després d’un primer muntatge dirigit per Martín Adjemián (El Knack d’Ann Jellicoe), estrenarien una versió d’El malalt imaginari de Molière, amb Carles Alfaro assumint per primera volta la direcció, el 1983. Però no seria fins al 1985, amb l’estrena de la primera de les quatre versions (les altres van ser estrenades en 1987, 1993 i 1996) d’El muntaplats de Harold Pinter, que la companyia arribaria a la consolidació.

Tanmateix, la manca d’un mercat teatral fort al País Valencià, la precarietat de les pròpies infraestructures i la feblesa dels ajuts públics posaren en risc la continuïtat del projecte. Tot i això, la companyia va inaugurar el 1987 el seu primer espai on assajar i presentar les seues propostes, la qual cosa va dotar-la d’estabilitat, ja que un dels seus trets distintius era la necessitat de disposar d’un local propi on assajar de forma metòdica i exhaustiva els seus muntatges, per exemple Inèrcia (1989, creació col·lectiva) o la versió ja esmentada de l'obra de Pinter.

El 1989 es traslladaran a l’espai que, amb diferents noms (Atelier 24, Espai Moma) va acollir el treball del grup. Des de la reforma del 1997, a més, la sala es convertirà en un espai d’exhibició obert a altres grups, valencians o forans. Allí prendan forma els seus millors muntatges: Basted (1990, sobre una idea original del mateix Alfaro) i algunes més, fins a arribar a una quinzena de produccions, dirigides majoritàriament per Alfaro, encara que també comptaran ocasionalment amb Joaquín Hinojosa com a director, així com amb Rafael Calatayud (Naturalesa i propòsit de l’univers, de Christopher Durang, 1999) i Antonio Díaz Zamora.

D’ençà l'any dos mil, Moma es veurà afectada per les reduccions de les subvencions que rebia de la Generalitat Valenciana, la qual cosa el durà a tancar les portes de la sala i a deixar de produir espectacles l'any 2004. Després d'un llarg període de reflexió, Moma Teatre reprèn la seva activitat teatral l'any 2016.

L’«estil Moma» es caracteritza per la seua gran qualitat formal, l’extraordinari treball dels actors, el rigor de les anàlisis i de les propostes escèniques (visibles ja des de les mateixes dramatúrgies) i l’acurat treball de direcció. L’empremta del treball de Moma ha restat al País Valencià durant molts anys (en especial, entre els actors). Cal afegir-hi la voluntat de fer del català la llengua de pràcticament totes les seues propostes.

Principals muntatges:

5 febrer 1990. Basted, creació pròpia. Carles Alfaro. Espai Moma, València.
15 gener 1991. La cantant calba. Eugène Ionesco. Joaquín Hinojosa. Espai Moma, València .
6 desembre 1992. El cas Woyzeck. George Büchner. Espai Moma, València.
17 abril 1996. La lliçó. Eugène Ionesco. Joaquín Hinojosa. Teatre Rialto, València.
22 maig 1998. L'altre. Paco Zarzoso. Teatre Principal, Alcoi.
23 gener 2000. Nascuts culpables. Espectacle basat en entrevistes realitzades per Peter Schirovsky. Codirigit amb Joaquim Candeias. Espai Moma, València.
20 octubre 2000. Varietés a la cuina. Idea original de Carles Alfaro. Espai Moma, València.
8 gener 2003. Programa Pinter (Estació Victoria, La penúltima copa, Una Alaska particular, Celebració). Harold Pinter. Espai Moma, València.

Sirera, Josep Lluís (dir.). Moma teatre, 1982-2002. Vint anys de coherència. Alzira: Edicions Bromera, 2003.

Web de Moma Teatre