Logo Institut del Teatre
Data de naixement: 4-7-1888
Lloc de naixement: Barcelona
Data de defunció: 9-11-1973
Lloc de defunció: Cornellà del Conflent
Redactor/a: Maria Moreno Domènech
Identificacio/ns

Dramaturg, poeta, novel·lista, crític teatral i professor.


Biografia

Ambrosi Carrion i Juan va néixer a Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, el dimecres 4 de juliol de 1888. Ja de jove va sentir un gran interès per la literatura i es va iniciar en la lectura de Guimerà, Apel·les Mestres, Francesc Pelagi Briz, Bécquer i Espronceda. Als catorze anys va començar a publicar poesia a la plana literària d’El Poble català. Cursà batxillerat a l’Institut Jaume Balmes, on va ser company de l’historiador Pere Bosch i Gimpera —amb qui travà una gran amistat— i alumne del cervantista Clemente Cortejón (1842-1911), a qui ajudà en la preparació de la seva edició crítica d’El Quijote. Durant la seva etapa de batxiller s’inicià també en la lectura de clàssics grecs i llatins, que llegia a partir de traduccions franceses. També assistí a les sessions del Teatre Íntim i quedà especialment impressionat per les obres de Maeterlinck, Ibsen, Hauptmann i d’Annunzio.  Començà els estudis de Filosofia i Lletres, però els va haver d’interrompre temporalment per motius familiars.

El 1906 escriví la seva primera obra, La filla de marxant, un poema dramàtic en dos actes, basat en la cançó popular, amb música d’Amadeu Cristià, estrenat l’11 de setembre al Teatre Principal de Barcelona, on el 27 d’octubre donà a conèixer Lo torrent de les fades, un conte fantàstic musicat de nou per Amadeu Cristià. Aquest compositor musicà també el poema dramàtic Nit de llegenda (1906); La filadora (1907), una versió lírica de la cançó popular; el drama bíblic, Agar (1907) i La filla del cec Nathan (1908).

El febrer del 1911va publicar Tribut al mar, una tragèdia en un acte, ambientada en una petita illa allunyada de la civilització als inicis de l’època clàssica. L’obra, escrita en vers i profundament influïda pel teatre de d’Annunzio, va ser representada al Teatre Romea el maig del mateix any; posteriorment, va ser traduïda al castellà per Pere Bosch i Gimpera amb el nom d’Ofrenda al mar, que no es va arribar a publicar. Del mateix any és Periandre, una tragèdia en tres actes que el 1913 s’estrenà en versió castellana.

Redactada el 1911, Clitemnestra, una recreació de la tragèdia d’Electra, si bé no és publicà mai en català, es traduí el 1914 al castellà i fou estrenada el 8 de juny de 1916 al Teatre Novedades de Barcelona per la companyia Maria Guerrero, que la incorporà al seu repertori. El 8 de maig de 1912 estrenà El fill de Crist al Teatre Principal de Barcelona; Enric Giménez, un dels actors, n’exercí la  direcció, i també hi actuà Margarita Xirgu. L’obra és una tragèdia poètica en un acte ambientada a la Roma Imperial de Neró.  El 1912 guanyà també un Premi Extraordinari als Jocs Florals, amb el poema el «Els tres himnes d’Eupolis».

El  27 de novembre del 1912 la Companyia d’Autors Dramàtics Catalans va estrenar al Teatre Espanyol, sota la direcció d’Antoni Piera, la tragèdia en un acte Epitalami, que versa sobre el tema de la injustícia i la dissort humanes. Amb El mal traginer (1916) i La núvia verge (1916) formen una trilogia anomenada La sort, que va ser musicada per Eusebi Bosch i Humet. El 22 de gener del 1913 s’estrenà al teatre Romea una traducció castellana del mateix Carrion d’Epitalami, sota la direcció d’Enric Giménez. El 15 d’octubre del 1915 Carrion va presentar en la tercera sessió d’art  del Teatre Auditòrium de Barcelona la tercera part de la trilogia «La sort», La núvia verge.

El 1913 s’inaugurà el primer curs de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, impulsada i dirigida per Adrià Gual. El quadre docent estava format per Enric Giménez, que s’encarregà de la declamació; Pompeu Fabra, dels estudis prosòdics; Jaume Llongueras, dels de l’àrea musical, i Ambrosi Carrion, responsable de l’assignatura d’història del teatre. El 1913 publicà, conjuntament amb Josep Maria Jordà, una traducció castellana en vers de la tragèdia shakespeariana Otel·lo.

El 17 de maig del 1914 pronuncià la «Conferència de clausura» del Cicle Històric del Teatre Català, que se celebrà a l’Auditòrium i s’inaugurà amb una conferència a càrrec de Francesc Curet. En el seu discurs Carrion va fer un repàs de l’estat del teatre català del moment, tot reivindicant les figures de Josep Robrenyo i Francesc Renart com a figures cabdals de la tradició dramatúrgica catalana, i destacant la importància d’autors com Serafí Pitarra i Eduard Vidal i de Valenciano. Aquest mateix any escriu en castellà el drama La muerte de Agripina. L’11 d’abril del 1915 Enric Giménez estrena al Palau de la Música el monòleg de Carrion, El gran amic, i el desembre d’aquest any enllesteix la tragèdia Les danaides.  

Entre el 1915 i el 1920 Carrion es dedicà a la confecció de guions cinematogràfics: Amèlia la princesa (1915), una tragèdia lírica en tres actes; La badia de la mort (1915), un episodi inspirat en les llegendes bretones; Honor de cosaco (1917); Flores de otoño (1917). El 20 de setembre del 1917 s’estrenà al Teatre Novedades una adaptació escènica seva en quatre actes del poema Mirèio, de Frederic Mistral, que va ser dirigida per Enric Borràs.

El 4 de març de 1918 es va estrenar, al Teatre Borràs, Cap de flames, una tragèdia rural en tres actes que es publicà el 1924. El maig del 1918 s’estrenà al Teatre Romea un espectacle basat en una traducció seva de La viuda desitjada, de Carlo Goldoni.  El 17 de desembre del mateix any estrenà al Teatre Romea L’altre fill, un drama dirigit per Enric Giménez. Del 1918 és també la data d’escriptura de la tragèdia romàntica La santa relíquia i Maria Francisca, que van romandre inèdites. 

El 20 de març del 1921 es va estrenar al Teatre Goya La Miraculosa. El gener del 1924 la col·lecció «La novel·la d’ara», publica La tragèdia d’un pobre home, una novel·la de Carrion. Aquest mateix any és nomenat bibliotecari de la Facultat de Filosofia i Lletres, càrrec que exercí fins a 1935.

El 29 d’agost del 1925 s’estrena El fogueral al Teatre de Barcelona, sota la direcció de Pius Daví. El novembre d’aquest any escriu la novel·la curta Una joventut, que resta inèdita. El 12 de novembre del 1926 estrena La verge de la nit al Teatre Espanyol del Paral·lel. A partir del 1927 col·laborà amb La Nau, un diari fundat per Antoni Rovira i Virgili, on exercí de crític teatral. El 24 maig del 1927 estrenà al Teatre Novetades la comèdia L’ombra. El 1928 va ser nomenat ajudant de classes pràctiques de la Càtedra d’Història Moderna i Contemporània d’Espanya, càrrec que va exercir fins al 1932. El 31 de maig del 1928 estrenà Niobe al Palau de la Música Catalana, un poema en quatre cants que combina cant, mim, recitació i dansa. El mateix any escriu La força cega, un drama en tres actes, inspirat en la cançó popular Amèlia. El 1929 publica Pirateria, un poema dramàtic en quatre actes, estrenat al teatre Romea el 17 de novembre sota la direcció de Pius Daví. En el mateix teatre, estrena el 19 de febrer del 1930 Molock i l’inventor, una farsa dramàtica en tres actes dirigida per Pius Daví, que es publicà a L’Escena Catalana. Es tracta d’una obra emmarcada en el gènere de la ciència ficció, influïda per l’imaginari de Metropolis, la pel·lícula de Fritz Lang.

El 1930 va organitzar, en el marc del Festival Grec, els «Festivals Clàssics Àurea», en els quals la ballarina Àurea de Sarrà recità i interpretà els poemes de Carrion «Mediterrània», «Fedra» i «Níobe». El 15 de desembre del 1932 el concert inaugural de l’Orquestra Filharmònica de Barcelona, celebrat al Palau de la Música Catalana, va titular el seu programa «La poesia d’Ambrosi Carrion per Àurea de Sarrà»; la ballarina va recitar les seves composicions poètiques amb la música de Felix Mendelssohn, Joaquim Salvat, Francesc Pujol, Joan Manent i Ricard Lamote de Grignon. Els textos que integren aquest recital són «Invocació», una part de Cançoner de la mar, la Rondalla del blau i blanc, una petita suite en deu parts breus, anomenada Inquietud, i una condensació de la tragèdia Medea en un monòleg, «Balada del dia clar», «Campanes de primavera», «Oració» i «Avions».

Carrion assumeix la direcció artística de l’òpera Neró i Acté, de Joan Manén, que és representa al Liceu el 15 de febrer de 1933 —l’obra ja ha estat estrenada prèviament a Karlsruhe i a Leipzig, Dresden i Weisbaden—. Després de reprendre els seus estudis, Carrion, finalment, es llicencià amb Premi extraordinari en Filosofia i Lletres, secció Història, el 1933. A partir del novembre d’aquest mateix any començà a treballar com a catedràtic de Geografia i Història a l’Institut Jaume Balmes.

Del 1932 al 1938 Carrion també fou professor dels Estudis Universitaris per a Obrers, on impartí Història de la Literatura, Literatura Catalana, Literatura Moderna, Lletres Clàssiques.

El 22 de juny del 1935 es representà a l’Orfeó Gracienc A posta de sol, un poema en un acte dirigit per Andreu Guixer. El 15 de febrer del 1936 enllestí la redacció del drama La flama i el vent.

L’11 de juliol del 1937 Carrion assistí a l’assemblea general extraordinària de Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur (FCSTA), entitat fundada el 17 d’abril del 1932 amb l’objectiu d’agrupar les diverses associacions catalanes de teatre amateur i de promocionar autors inèdits. El 23 de setembre del mateix any, la societat va aprovar els estatus i els reglaments, segons els quals el seu àmbit d’actuació quedava sota el control d’un Comitè Tècnic. Diverses personalitats van assumir les distintes funcions del comitè: Josep Navarro Costabella s’ocupà de les relacions; Manuel Valldeperes, de la propaganda: Josep Gimeno-Navarro, del registre comercial i Ambrosi Carrion, del control artístic i escènic. A més, durant la Guerra Civil també va ocupar els càrrecs de Secretari General del Districte Universitari de Catalunya i Director del Teatre de Guerra de la Generalitat de Catalunya.

El 1938 l’esmentada Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur (FCSTA), va organitzar un concurs «d’obres de cara a la guerra», que va atorgar els premis a Comiats a trenc d’alba, de Ramon Vinyes, en la categoria d’«avantguarda»; i a Un dia de novembre, de J. Roig i Guivernau, en la categoria de «rereguarda»; a Nadal en temps de guerra, en la categoria «social». Carrion va dirigir aquestes tres obres, que van ser estrenades en un festival celebrat el 8 de maig d’aquell mateix any al Teatre Poliorama, convertit en Teatre Català de la Comèdia. L’agost de 1938 escriu Pau en la terra, una obra teatre el tres actes, precedits d’una evocació i un pròleg.

El 1939 marxà a l’exili a Tolosa de Llenguadoc, des d’on va continuar la seva tasca cultural, com a col·laborador de diverses revistes com Foc Nou, Vincle, Per Catalunya, Vida Nova i com a creador literari. Així, el 20 de juliol del 1939 acaba l’obra Els camins d’Antígona, que va ser estrenada el 6 d’abril del 1940 al Teatre del Centre Català de Buenos Aires en el marc del Festival dels Intel·lectuals Catalans, organitzat per la Revista de Catalunya. La peça va ser dirigida per Gregori J. Silvestre. L’obra, que té lloc en una vella ciutat universitària, és un drama burgès en què, a partir de l’emmirallament dels personatges en el mite d’Antígona, es revelen pulsions sexuals incestuoses, tot explorant el mite com una força abassegadora que arrossega la protagonista a la bogeria.

El novembre del 1939 també va escriure conjuntament amb Ramon Vinyes El misteri de Santa Eròfila, que els mateixos autors van titllar de «teatre estrambòtic». El 25 d’agost del 1940 acabà la redacció de L’hereu Riera, un ballet dialogat en set episodis de tema llegendari que adapta lliurement els temes del cançoner.  L’any següent va escriure Fam de terra, un drama rural. El juny del 1945 acabà a Tolosa Nit d’embruixament, una obra antibel·licista que va ser estrenada a París, dirigida pel mateix Carrion, la revetlla de Sant Joan del 1950 al Teatre Sala Susset.

El 1948 Els corbs, un drama en un pròleg i tres parts, va guanyar el Premi Ignasi Iglesias en el Jocs Florals de l’exili celebrats a París l’any 1948. El febrer del 1949 va acabar d’escriure L’adveniment del Messias, una obra de teatre en tres actes. El 18 d’agost d’aquest mateix any va acabar a París la seva obra més coneguda, La dama de Reus, que guanyà el premi Ignasi Iglesias dels Jocs Florals de l’exili celebrats a Perpinyà el 1950. Formada per tres actes i un interludi, recupera un tema de la llegenda i  la cançó popular català per tal de construir un drama de passions.

El 1952 tornà a ser guardonat en els Jocs Florals de l’exili celebrats a Tolosa amb el Premi Ignasi Iglésias de Teatre per Malefici. L’obra, inèdita, va suscitar l’interès de Ricard Salvat, que volia estrenar-la; tanmateix, finalment no es va arribar a escenificar. Aquest mateix any també guanyà el Premi Extraordinari dels Jocs Florals de Tolosa amb el poema La plaça de Sant Serni. El 1956 guanyà el Premi Extraordinari dels Jocs Florals de l’exili celebrats a Cambridge amb El comte l’Arnau i escenificà el primer cant del poema Canigó, de Jacint Verdaguer.  A París, el maig del 1958, acabà el poemari La companyia invisible, publicat el 1967, i el març de 1959, l’obra teatral L’àngel negre, una obra ambientada en un poble de la Cerdanya l’estiu del 1936.

Durant el seu exili fou un col·laborador habitual de Revista de Catalunya, una publicació de l’exili iniciada a París el 1939, interrompuda el 1940 a causa de la guerra i represa el 1947. També va col·laborar en altres publicacions de l’exili, com Presència Catalana, Foc Nou, Vida Nova i Mai no morirem. Carrion va participar activament en els moviments culturals catalans organitzats des de l’exili. Entre altres, el maig del 1962, va ser el conductor de l’acte d’homenatge a Lluís Nicolau d’Olwer, en què  pronuncià un parlament titulat «Un home i un temps d’història catalana».

Del 1964 al 1968 fou el president del Casal de Catalunya a París, on  el 7 de gener del 1964 va pronunciar la conferència «L’art dramàtic català en el ressorgiment de Catalunya». El 1967 va ser guardonat amb la Flor Natural als Jocs Florals de Marsella pel Poema de l’amorosa solitud. El 1969 torna a ser guardonat amb la Flor Natural als Jocs Florals, celebrats a Guadalajara, amb Poema d’una nit d’hivern. El 26 de febrer del mateix any acabà la tragèdia Judith. El 20 d’abril de 1968 se l’homenatjà amb motiu del seu vuitantè aniversari, una celebració en què es representà Beneït és el fruit, un drama religiós,  al Casal Català de Tolosa. Dos anys més tard, el 23 de maig,  es tornà a representar a Tolosa, sota la direcció d’Antoni Vives. El text enllestit a París l’abril del 1954, rebé el mateix any un premi de la revista Pont Blau de Mèxic.

El 25 d’abril del 1970 pronuncià el parlament de clausura en l’acte celebrat a Marsella en motiu del trenta-novè aniversari de la proclamació de la república, i un any més tard fou proclamat Mestre en Gai Saber per «Cançó d’amor tardoral».

Ambrosi Carrion morí a Cornellà del Conflent a l’edat de vuitanta-cinc anys el divendres 9 de novembre del 1973. Després de la seva mort  se celebraren diversos actes en record seu: el 1974, al Casal de Catalunya, a París. També el 9 de novembre del 1980, a Prada, s’organitzà un acte en memòria de Lluís Companys, Pompeu Fabra i el mateix Carrion  El 8 de novembre de 1981 el Centre Cultural de Cornellà del Conflent va homenatjar conjuntament les figures de Fabra i Carrion i el 3 de desembre del 1983 acollí un altre acte de record conjunt per a Francesc Macià i l’escriptor.


Significació

Una de les característiques del teatre d’Ambrosi Carrion és la seva diversitat: les seves obres s’insereixen en tres gran tradicions teatrals que, lluny de marcar diverses etapes cronològiques tancades, coexisteixen al llarg de la seva trajectòria i actuen com a vasos comunicants que conformen la seva producció. Aquests tres llegats en què s’insereix l’obra de Carrion són: el drama bíblic, la tragèdia classicitzant i el drama popular.  Si bé l’autor fa algunes incursions en el teatre expressionista (Molock i l’inventor) o en el teatre simbòlic (Poema de port), aquestes tres grans tradicions són els fonaments de la seva producció teatral. 

En primer lloc, cal tenir en compte que Carrion, inspirat per Nausica de Maragall, es converteix en l’artífex de la renovació de la tragèdia clàssica catalana. És una revigorització de la tragèdia que sorgeix de la voluntat de construir una tradició dramàtica catalana que abordi els grans temes de la humanitat des d’una perspectiva elevada. Carrion, que pretén exposar en escena els grans dilemes de la humanitat, no s’apropa tanmateix al món hel·lènic des de les premisses noucentistes. Tribut al mar, Clitemnestra, Periandre o Epitalami es poden incloure en aquesta tradició. 

El drama bíblic és un altre dels gèneres que va cultivar Carrion: Agar (1907) i La filla del cec Nathan (1908), inèdites, marquen els seus inicis en aquesta forma dramàtica.  A partir de la recreació d’aquestes narracions bíbliques, explora un tema que travessa la seva producció dramàtica: la lluita interna de l’individu.  El seu primer gran èxit fou El fill de Crist, una tragèdia en un acte i exemple de peça religiosa d’aires classicitzants. Molt influïda pel teatre modernista de D’Annunzio, estableix un paral·lelisme entre la ceguesa d’Èdip i la del jove cristià protagonista de la tragèdia. Durant l’exili Carrion reprendrà aquesta temàtica a L’adveniment del Messies (1951) i Judith (1967), una obra segurament influïda per l’obra homònima de Jean Giraudoux.

El tercer pilar de seva producció dramàtica és el diàleg amb la tradició popular. Carrion escriu diverses obres que recreen llegendes i mites catalans. Influït pels corrents modernistes, especialment per Maeterlinck o D’Annunzio, així com també per les idees de Wagner, duu a escena motius i cançons que li serveixen com a suggeriment de trames complexes que reelabora tot  modificant-ne el contingut temàtic. Així, les seves obres eludeixen les tonalitats líriques, tot oferint un entramat argumental complex i dinàmic que pretén donar una dimensió universal al motiu local. Com a mostra: La filla del marxant (1906), El mal traginer (1915) o la seva obra més coneguda, La dama de Reus (1949). Escrita a l’exili, aquesta obra és paradigma de la reelaboració dramàtica del mite a fi d’exposar-ne una relectura moderna. Carrion subverteix els elements principals de la trama de la llegenda homònima amb la finalitat de revisitar la noció de l’heroïcitat, tot desintegrant la veneració amb què les tradicions populars i la tragèdia clàssica observen el sacrifici, com un acte d’elevació. Carrion modifica la trama per tal de poder representar una idea d’individualitat que reclama eludir els contractes socials arrelats en una concepció moral que reprimeix la voluntat de l’ésser humà. En la seva obra, doncs, substitueix el poder catàrtic del final tràgic pel reconeixement de la perspectiva esbiaixada que impliquen les nocions d’honor i d’heroïcitat. El 2008 el Teatre Nacional de Catalunya va estrenar una versió de La dama de Reus, dirigida per Ramon Simó, que va permetre recuperar l’obra més notable d’Ambrosi Carrion.

Premis i participació dels Jocs Florals.

1912. Barcelona. Premi Extraordinari per «Els Himnes d’Eupolis».

1939-1940. Tolosa Medalla d’Argent dels Jocs Florals Occitans.

1946. Montpeller accèssit Englantina d’or per «L’arbre de l’exili».

1947. Londres Segon accèssit Englantina d’or per «I vindrà un dia».

1948. París. Ignasi Iglésias per «Els corbs».

1950. Perpinyà Ignasi Iglésies per «La dama de Reus».

1952 Tolosa. Ignasi Iglésias per «Malefici».

1952. Tolosa. Extraordinari per «El Comte l’Arnau».

1959 Paris És membre del jurat presidit Josep Carner (centenari).

1965. President del Jurat.

1967. Marsella. Flor Natural per «Poema d’amorosa solitud» (L’espera).

1969. Guadalajara. Flor Natural per «Poema d’una nit d’hivern».

1971. Brussel·les. Mestre en Gai Saber per Cançó d’Amor Tardoral.


Publicacions

Entrevistes i notes de premsa (ordenades cronològicament). 

1913

«L’Escola Catalana d’Art Dramàtic». El Teatre Català, núm. 55 (1913), núm. 171-172.

1915

R. C., M. «"Música y teatres". La viuda desitjada». La Vanguardia (8 octubre 1915), p. 5. <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1915/10/08/pagina-5/33341668/pdf.html?search=la viuda desitjada>

1918

«Música y teatres». La Vanguardia (1 març 1918). <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1918/03/01/pagina-16/33310341/pdf>

1927

«Música y teatres». La Vanguardia (21 maig 1927), p. 19. <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1927/05/27/pagina-19/33248066/pdf>

Carrion, A. «L’eminent dramaturg Ambrosi Carrion, membre del Comitè Tècnic de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur, ens parla dels elencs catalans de guerra». Última Hora (3 març 1938), p. 2. <https://pandora.irla.cat/pandora/viewer.vm?id=0000085563&page=1&search=&lang=ca&view=memoriaesquerra>

«Música y teatres». La Vanguardia (9 desembre 1932), p. 16. <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1988/02/25/pagina-16/33191147/pdf.html?search=carri%C3%B3n,%20ambrosi>

Rodríguez Codolá, M. «Música y teatres. Mireia. Adaptación escénica, en catalán, del poema de Frederico Mistral, por Ambrosio Carrión». La Vanguardia (21 desembre 1917), p. 12. <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1917/09/23/pagina-12/33321715/pdf.html?search=mireia teatro novedades>

Necrológica. «Fallecimiento del profesor Ambrosi Carrion». La Vanguardia (29 novembre 1973), p. 36. <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1932/06/21/pagina-36/34287606/pdf.html?search=carri%C3%B3n,%20ambrosi>

Nopca, J. «Els pioners de la ciència-ficció catalana». Ara (15 desembre 2012). <https://www.ara.cat/suplements/llegim/pioners-ciencia-ficcio-catalana_0_829117120.html>

Coca, J. «Un acto universitario recordará al escritor Ambrosi Carrion». El País (29 novembre 1983).

Gibert, Q. «Sobre Carrión». Diari de Girona (2000), p. 6.

Simó, I.-C. «Dos escriptors». Avui (18 juliol 2004).

Simó, I.-C. «De fil de vint. Ambrosi Carrion». Avui (27 juny 2004), p. 3.

Fontdevila, S. «El TNC recupera a Ambrosi Carrión con ‘La dama de Reus». La Vanguardia (6 novembre 2008), p. 47-48. <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2008/11/09/pagina-47/75252846/pdf.html>

Hispano, A. «Arqueòlegs del futur». Culturas (13 març 2013), p. 2-4. <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2013/03/13/pagina-4/91554548/pdf.html>

Pujol Pardell, J.; Talavera i Muntané, M. Tragèdia = Tragōidia: teoria i presència del gènere en la literatura catalana. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2015.

Programes

Programa de mà de Neró i Acté. Manén i Planas, J. Neró i Acté. Barcelona: Societat del Gran Teatre del Liceu, 1932. <https://ddd.uab.cat/record/144124>

Obres (ordenades per data d’escriptura, no de publicació).

1906

La filla del marxant [inèdita].

El torrent de les fades [inèdita].

Nit de llegenda [poema musicat, inèdita].

1907

La filadora [inèdita].

1908

La filla del cec Nathan [inèdita].

1909

Tribut al mar. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Tribut al mar. Tragèdia: un acte. Barcelona: Estampa de Manel Tasis, 1911.

1910

Poema d’amor [inèdita].

La princesa Eriselda. Llegenda en forma dramàtica. Un pròleg i quatre episodis [inèdita].

1911

Clitemnestra [inèdita, traduïda al castellà].

El fill de Crist. Referències bibliogràfiques:

Carrion, A. El fill de Crist: tragèdia en un acte. Barcelona: Artís, 1912.

Carrion, A. El fill de Crist. Tragèdia en un acte. Barcelona: Bonavia i Duran, impressors, 1916.

Periandre. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Periandre. Barcelona: Artís, 1913.

1912

Testa d’or. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Testa d’or. Barcelona: Il·lustració Catalana, 1912.

La passió [Escrita sota el pseudònim de Gabriel de Montserrat, inèdita].

Epitalami. [Primera part de la trilogia «La sort»]. Referència bibliogràfica: Carrión, A. Epitalami. Tragèdia en un acte. Barcelona: A. Artís, 1912. / Carrion, A. Epitalami. Tragèdia en un acte. Barcelona: La novela nova, 1917.

Els tres himnes d’Eupolis. Referència bibliogràfica: Carrion, A. «Els tres himnes d’Eupolis». A: Jochs Florals de Barcelona MCMXII. Barcelona: Estampa de la Renaixensa, 1912, p. 127-131. <https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1342893>

1913

L’Estàtua d’or [inèdita].

Otelo [Traducció castellana en col·laboració amb Josep Maria Jordà]. Referència bibliogràfica: Shakespeare, W. Otelo. Traducción y refundición en verso. Adaptada a la escena española por Ambrosio Carrión y Josep Maria Jordà. Barcelona: Establ. Tip. de Félix Costa, 1913. <https://www.um.es/shakespeare/adaptaciones/documentos/Otelo_completo.pdf>

Bernardo del Carpio. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Bernardo del Carpio: drama caballeresco en cuatro actos. Madrid: Sociedad de Autores Españoles, 1914.

Cap de flames. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Cap de flames: tragèdia rural: tres actes. Barcelona: Impremta Garrofé, 1913.

Mireia [Adaptació del cant de Frederic Mistral]. Referència bibliogràfica: Carrion, A.; Mistral, F. Mireia: adaptació escènica en quatre actes del poema de Frederic Mistral. Barcelona: S. Bonavía, 1918.

1914

Clitemnestra [inèdita, s’estrena una traducció al castellà de l’obra].

La muerte de Agripina [inèdit].

El mal traginer [Segona part de la trilogia «La sort»]. Referència bibliogràfica: Carrion, A. El mal traginer. Barcelona: Impremta d’Art, 1916.

La núvia verge [Tercera part de la trilogia «La sort»]. Referència bibliogràfica: Carrion, A. La núvia verge: tragèdia en un acte. Barcelona: Artís, 1916.

1915

Els esclops de la sort. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Els esclops de la sort : rondalla per a infants en un pròleg, dos actes i tres quadres. Música del mestre Eusebi Bosch Humet. Barcelona: Impremta d’Art, 1915.

La viuda desitjada [Traducció al català d’Ambrosi Carrion]. Referència bibliogràfica: Goldoni, C.; Carrion, A. La viuda desitjada: comèdia en tres actes. Barcelona : Tall. Gràfics F. Costa, 1919.

La vellesa d’Arlequí [farsa inèdita].

Hero i Leandre. [Traducció en vers d’Ambrosi Carrion] Referència bibliográfica. Musaeus, G. Hero i Leandre. [Aamb la versió literal en prosa de Lluis Segalà i en vers d'Ambrosi Carrion, duent en apèndix les traduccions inèdites en vers de Pau Bertran i Bros i Josep Mª Pellicer i Pagès]. Barcelona: Institut de la Llengua Catalana, 1915.

Les Danaides [inèdita].

El gran amic.

1916

Els misteri de Nostra Dama de les Roses [inèdita].

Amelia la princesa [inèdita].

La badia de la mort [inèdita].

La rondalla del bon temps [inèdita].

1917

Flores de Otoño [guió de pel·lícula, inèdit].

Honor de Cosacos [guió de pel·lícula, inèdit]. 

1918

L’altre fill. Referència bibliogràfica: Carrion, A. L’altre fill. Barcelona: La novel·la teatral catalana, 1918. <https://archive.org/details/laltrefilldramae00carr/page/n1>

Maria Francisca [inèdita].

La Santa Relíquia [inèdita].

«D’una dona misteriosa», poema. Referència bibliogràfica: Carrion, A. «D’una dona misteriosa». Niu Artístic. Revista, núm. 4 (1918), p. 1.

1919

La miraculosa. Referència bibliogràfica: Carrion, A. La Miraculosa: tragedia: tres actes. Barcelona: Llibreria Italiana, 1924. <https://raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/187864>

Una joventut. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Una joventut. Barcelona: Ràfols, 1925.

1924

La tragèdia d’un pobre home. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Una joventut. Barcelona: Ràfols, 1925.

1925

El fogueral. Referència bibliogràfica: Carrion, A. El Fogueral: drama en tres actes. Barcelona: Salvador Bonavía, 1925.

Temps ençà, temps enllà [en col·laboració Enric Lluelles] Referència bibliogràfica: Carrion, A.; Lluelles, E. Temps ençà ... temps enllà: farsa en dues èpoques dividida en cinc episodis. Barcelona: Llibreria Bonavía, 1925.

Una joventut. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Una joventut. Barcelona: Ràfols, 1925.

1926

La verge de la nit [inèdit].

Les tres amors del marxant [poema inèdit].

1927

L’ombra. Referència bibliogràfica: Carrion, A. L’Ombra : comèdia dramàtica en tres actes. Barcelona: Tallers Gràfics Irández, 1935.

Pirateria. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Pirateria : poema dramàtic : quatre actes. Mataró : Casa Patuel, 1929.

Poema de port. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Poema de port: tres moments. Mataró: Casa Patuel, 1929.

La força cega [drama en tres actes, inèdit].

1928

Niobe. Poema en quatre actes. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Niobe: poema en quatre cants. [S.l. : s.n.], 1928.

1929

Molock i l’inventor. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Molock i l’inventor: farsa dramàtica en tres actes. Barcelona: Llibreria Bonavía, 1930.

1930

Comte l’Arnau [1a part, episodis 1-17]. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Comte l’Arnau: tragèdia en dues parts. Pròlegs de Pere Bosch-Gimpera, Xavier Fàbregas. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1972.

1930

Poemes. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Poemes. Barcelona: Joaquim Horta, 1930.

1935

A posta de sol. Referència bibliogràfica: Carrion, A. A Posta de sol: poema en un acte, en vers. Barcelona: Irandez, 1936.

1936

La flama i el vent. Drama, tres actes i un epíleg [inèdita].

1939

Els camins d’Antígona [inèdita].

L’hereu Riera [inèdita].

El misteri de Santa Erofila [inèdita, en col·laboració amb Ramon Vinyes].

La Vela de flama [narració]. Referència bibliogràfica: Carrion, A. «El dret de cuixa». La Política, núm. 58 (29 desembre 1939), p. 2-3.

1940

Records de la fi de la guerra [inèdit].

1941

Fam de terra [inèdita].

Nit d’embruixament [inèdita].

1945

Fets viscuts I. La degana [inèdit].

Fets viscuts II. El nen jueu [inèdit].

Fets viscuts III. Retrobats [inèdit].

1949

L’adveniment del messies. Tres actes en deu episodis. [inèdit]

Comte l’Arnau [2a part, episodis 1-18, sonet final]. Referència bibliogràfica: Carrion, A. Comte l’Arnau: tragèdia en dues parts. Pròlegs de Pere Bosch-Gimpera, Xavier Fàbregas. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1972.

La dama de Reus. Referències bibliogràfiques: Carrion, A.; Batlle i Jordà, C. La dama de Reus. Edició a cura de Carles Batlle i Jordà. Barcelona : Institut del Teatre de la Diputació́ de Barcelona, 1989. / Carrion, A. La Dama de Reus. Barcelona: Teatre Nacional de Catalunya, 2008.

1950

Converses. Els vells. El captaire. La molinera. Els dos. El desig. Un diàleg intel·lectual [inèdit].

1952

Malefici [inèdita].

Canigó [una escenificació del primer cant del poema Canigó, inèdita].

1954

Beneït és el fruit [inèdita].

L’ampolla [narració inèdita].

1958

La companyia invisible. Referència bibliogràfica: Carrion, A. La Companyia invisible. Paris: Foc Nou, 1967.

1959

L’àngel negre [inèdit].

1966

Anthologie sonore de l’Espagne. Referència bibliográfica: Carrion, A. Anthologie sonore de l’Espagne. France: Éditions de Saint-Clair.

1967

Judith [inèdit].

Articles, pròlegs i conferències.

Berguedà, P. de. «Encara hi ha qui creu en la justicia». [Entrevista a Ambrosi Carrion]. Veu Catalana, núm. 13 (1959), p. 6-7.

Carrrion, A. «Conferència de clausura». A: Cicle històric del teatre català. Barcelona: Artís, 1914, p. 31-52.

Carrrion, A. «Estudi crític». A: Obres completes d’Ignasi Iglésias. Els emigrants. La festa dels ocells. Barcelona: Editorial Juventut, 1927, p. 7-35.

Carrrion, A. «Joan Puig i Ferreter, autor dramàtic. Notes per a un estudi». Vida Nova. Revue Trimestrielle, núm. 7 (1956), p. 15-31.

Carrrion, A. «Alguns punts crítics de la història de Catalunya». Conversa al Casal de Catalunya de París (9 febrer 1964).

Carrrion, A. «Com una mena de dret de cuixa». Política, núm. 35 (1970), p. 5.

Carrrion, A. «Contrastes de la música popular». Conferència pronuncia a l’Athénée hispaniste (15 maig 1967).

Carrrion, A. «Pròleg». A: Marimon, Josep. Les classes socials a Catalunya. París: Edicions Catalanes de París, 1971.


Bibliografia

Batlle i Jordà, C. «Pròleg». A: La dama de Reus. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1989, p. 5-23.

Batlle i Jordà, C.. El teatre d’Ambrosi Carrion. Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana, 1988.

Camps Arbó, J.; Foguet i Boreu, F. «Domènec de Bellmunt, una veu contundent de l’exili català». Col·laboracions a Llar de Germanor Catalana. Butlletí Interior (1951-1958) i al Butlletí del Casal Català de Tolosa del Llenguadoc (1965-1975). Mascança, núm. 5 (2014), p. 143-162.

Camps, A. «Darrer les petges de D’Annunzio. Ambrosi Carrion i el debat sobre la qüestió teatral a començaments del segle XX». Serra d’Or, núm. 439-440 (1996), p. 81-83.

Castellanos, J. «Ambrosi Carrion, un dramaturg infatigable». A: La Dama de Reus. Barcelona: Proa, 2008, p. 9-17.

Coca, J. «Ambrosi Carrion, des de París». Serra d’Or, núm. 154 (1973), p. 27-30.

Fernández Poza, Ó. «La I Guerra Mundial y el teatro catalán: dos piezas teatrales de Ambrosi Carrion y Avel·lí Artís i Balaguer». Revista de Lengua y Literatura Catalana, Gallega y Vasca, núm. 21 (2016), p. 75-89.

Fàbregas, X. Teatre català d’agitació política. Barcelona: Edicions 62, 1969.

Foguet, F. «Dramatúrgies de circumstàncies (1936-1939): el teatre d’agitprop castellà i català». A: Literatura comparada catalana i espanyola al segle XX: gèneres, lectures i traduccions. Lleida: Punctum, 2007, p. 129-144.

Foguet, F. «El teatre amateur català en temps de guerra i revolució (1936- 1939)». Els Marges. Revista de Llengua i Literatura, núm. 62 (1998), p .7-40. <https://www.raco.cat/index.php/Marges/article/viewFile/111283/156811>

Gallén, E. «"Enquesta sobre'l teatre en vers" a Teatralia 1908-1909: Estudi i edició*». Estudis Romànics, núm. 31 (2009), p. 183-218. <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000068/00000062.pdf>

Gallén, E. «De la tragèdia i del teatre poètic». A: de Riquer, M.; Comas, A.; Molas, J. (eds.). Història de la literatura catalana, VIII. Barcelona: Editorial Ariel, 1986, p. 444-448.

Lladó, J. «El teatre d’aficionats». A: Foguet, F. (ed.). Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939). Lleida: Punctum: Memorial democràtic, 2008, p. 115-131.

Llop, R. «Homenaje al Maestro y amigo». Hispania, núm. 47 (1974), p. 4-5.

Massaguer i Zapater, C. La Clitemnestra modernista d’Ambrosi Carrion. L’adaptació del mite de Clitemnestra. 1999. [Manuscrit]

Medina, J. «L’hexàmetre i el dístic elegíac en la poesia catalana». Els Marges, núm. 14 (1978), p. 3-30. <https://www.raco.cat/index.php/Marges/article/viewFile/102308/157969>

Noé, M. «Fa cent anys...Ambrosi Carrion». Butlletí Casal Català Tolosa de Llenguadoc, núm. 4 (1988), p. 17.

Olivar, A. Catàleg dels manuscrits de la biblioteca del Monestir de Montserrat. Segon Suplement. Manuscrits 1379 a 1487. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010.

Tomàs Albina, A. Electra: mite i recreació en el teatre català contemporani. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2017. <https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/402440/tata.pdf>

Roig i Rosich, J. M.; Anguera, P. Rovira i Virgili 50 anys després. Valls: Cossetània Edicions, 2000.

Villalonga, M.. «Áurea de Sarrà la dansarina apassionada i de vida apassionant». Revista de Girona, núm. 180 (gener-febrer 1997), p. 54.59. <https://www.raco.cat/index.php/revistagirona/article/viewFile/97176/122662>


Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x