Anton Font i Bernadet

Actor, director i pedagog.

Neix a Capellades l’any 1932. Ja de petit s’interessa per la dansa i du a terme activitats artístiques al Centre Moral Instructiu del seu poble. El 1948, amb setze anys, es trasllada a Barcelona i treballa de mecànic. Decidit a ser ballarí s’apunta a classes de dansa i s’inscriu a l’Esbart Verdaguer, entitat dedicada a la recuperació i promoció dels balls folklòrics catalans. Tot i això, Font prefereix ser ballarí clàssic. Després de fer el servei militar, amb vint-i-un anys fets, aconsegueix un ajut econòmic de la Capella Francesa de Barcelona per viatjar i residir una temporada a París. En adonar-se que no podia fer carrera en la dansa clàssica s’interessa pel teatre gestual i, més concretament, pel mim. A la capital francesa estudia a l’escola de Marcel Marceau. Compagina les lliçons de mim amb la feina de mosso de magatzem en un mercat de París. El 1959 torna definitivament a Barcelona i el 1961 crea, a l’Escola Cossetània, un grup d’expressió corporal anomenat El Joglar. Aquell mateix any coincideix amb Albert Boadella i Carlota Soldevila en un curs que el mim xilè Italo Riccardi, deixeble d’Étienne Decroux, impartia a Barcelona. D’aquesta manera, de la confluència del grup de Font amb el grup de pantomima de Boadella (Arlequí) i la secció de pantomima de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona endegada per Soldevila, apareix la companyia Els Joglars.

Tot i que Anton Font n’assumeix el lideratge de bon principi, el col·lectiu neix amb la voluntat de crear a partir del treball col·legiat. L’Agrupació Dramàtica és el paraigües dels primers anys del grup. El 1962, en el marc del Primer Saló de la Imatge de Barcelona, Els Joglars, al Palau de Nacions de Montjuïc, actuen per primera vegada. L’obra, Mimodrames, és un conjunt sense fil argumental de gags i esquetxos en els quals, a través del mim, es recrea el món del cinema mut. Influïts de manera clara per Marceau i Decroux, els següents espectacles segueixen la mateixa línia estètica: L’art del mim (1963), Deixebles del silenci (1965), Pantomimes de music-hall (1965), Mimetismes (1966) i Calidiscopi (1967). A causa de l’èxit de l’actuació al festival de mim de Zuric (1967), la companyia es planteja professionalitzar-se. És llavors quan Font decideix abandonar el col·lectiu, la direcció del qual passa a mans de Boadella.

A partir d’aquell moment, Font exerceix de professor a l’Institut del Teatre i promou l’ensenyament de l’expressió corporal en escoles com Laietana, Talitha i Rosa Sensat. L’any 1969 funda el seu propi centre educatiu de dansa contemporània i teatre, El Timbal, que comença a Sarrià i actualment té la seu al carrer de Roger de Flor, a Barcelona. Paral·lelament, Font no abandona la seva tasca de director amb companyies com Teatre del Rebombori, Facècies o Actualigags. A més, engega diverses iniciatives culturals, com ara el Festival Internacional de Mim de Barcelona (1981-1985), els Stages de Formació a Menorca (1976-1985) o l’Escola Municipal de Teatre La Tarima d’Igualada (1988), de la qual va ser director deu anys. L’any 2010 deixa la direcció d’El Timbal, que es transforma en cooperativa; l’any 2015 s’inaugura la nova seu al carrer Roger de Flor.

Anton Font és una figura clau per entendre la irrupció del teatre gestual i el mim a Catalunya. Gràcies a la seva formació amb els mestres del mim clàssic, Font introdueix un llenguatge escènic que, per les seves característiques (absència de paraula i estructura escenogràfica), és especialment adequat per dur a terme espectacles en el context del franquisme. I és que Els Joglars neixen amb la ferma voluntat de lluitar artísticament contra la dictadura, oferir una alternativa al migrat panorama teatral català i fer creacions pròpies a través de la dramatúrgia col·lectiva. Aquesta darrera característica, comuna en altres grups de finals dels anys setanta, com ara Comediants, és en si mateixa innovadora, ja que planteja una nova relació entre els integrants d’un espectacle teatral. A més, va acompanyada de l’esperit contracultural i de reivindicacions socials de l’últim franquisme i la transició. La tasca creativa de Font, culminada amb la fundació de la companyia Els Joglars, significa la renovació del llenguatge teatral català de finals del segle XX. Cal tenir en compte que l’esperit inicial del grup, arrelat en el llenguatge del mim clàssic i la creació col·lectiva, agafarà un nou rumb amb el lideratge de Boadella, que assumeix les funcions de director del grup, introdueix la paraula en la creació i s’allunya de l’estètica de Marceau i Decroux.

A la feina com a actor i director, cal sumar-hi la tasca de pedagog, a la qual ha dedicat la major part de la seva carrera. Impartint classes d’expressió corporal ajuda i contribueix a la construcció de la pedagogia activa catalana. De fet, el 1970 impulsa el Grup d’Expressió Popular, per fomentar aquesta mena de manifestacions i, sobretot, la dansa com a aspecte fonamental de l’educació. Però sobretot cal destacar la creació d’El Timbal, una institució educativa pionera a l’Estat espanyol: es tracta de la primera escola privada de teatre gestual. Amb El Timbal, Font no només pretén oferir una formació artística alternativa a l’Institut del Teatre, que a finals dels anys seixanta estava qüestionat, sinó que, en última instància, vol esdevenir un motor de transformació social. Aquesta voluntat es fa palesa també en la resta d’iniciatives culturals que du a terme, com ara els festivals, els stages o les altres escoles de teatre. La dimensió pedagògica de Font es materialitza en un llibre, El mim (1974), que pretén oferir eines als alumnes per introduir-se en aquesta disciplina. Ricard Salvat amb motiu dels trenta-cinc anys d’El Timbal, escriu a l’Avui: «Font ha fet d’actor, de mim, de director, i sempre ha excel·lit en totes i cada una de les feines que li hem vist. Ha estat, és i serà, quan algú el vulgui recuperar, un home de teatre total».

Octubre 1962. Mimodrames. Palau de Nacions de Montjuïc (Barcelona). Els Joglars.

1963. L’art del mim. Teatre Candilejas (Barcelona). Els Joglars.

5 febrer 1965. Deixebles del silenci. Teatre Candilejas (Barcelona). Els Joglars.

14 gener 1965. Pantomimes de music-hall. La Cova del Drac. Els Joglars.

26 febrer 1966. Mimetismes. Teatre Windsor (Barcelona). Els Joglars.

1967. Calidoscopi. Els Joglars.

24 novembre 1968. Els mims de Facècies [teatre infantil]. Teatre Romea (Barcelona). Facècia.

4 maig 1969. El flautista d’Hamelín [cantata, concert de clausura de la III Trobada de Corals Infantils de Catalunya]. Palau d’Esports de Montjuïc (Barcelona).

30 maig 1972. Xou: Espectacle de mim i dansa. Teatre Ars (Barcelona). Grup d’actors d’El Timbal.

16 gener 1977. Tatararí! [teatre infantil]. Teatre Romea (Barcelona). Facècia.

27 maig 1979. Sodoma y Gomorra. Cicle Teatral de Molins de Rei. Col·lectiu Gags.

18 juliol 1980. Diadin. Antic hospital de la Santa Creu (Barcelona). Teatre del Rebombori.

21 març 1982. Animàlia. II Festival Internacional de Mim (Barcelona). Teatre del Rebombori.

4 setembre 1982. El rebombori del mim. Teatre Municipal (Sabadell). Teatre del Rebomori.

31 març 1986. Dancing Bar [TV movie]. Ángel Alonso. Circuit català de Televisió Espanyola.

19 setembre 2001. Què de què. Jordi Vila. Sala Muntaner (Barcelona). Actualigags.

El mim. Barcelona: Nova Terra, 1974.

Tres en joc. Barcelona: Millà, 1994.

Bonet i Mojica, Ll. «‘Sodoma y Gomorra’, por el colectivo ‘Gags'». La Vanguardia (2 juny 1979), p. 52. <http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE08/HEM/1979/06/02/LVG19790602-052.pdf>

Brais, Benítez. «Más de 40 años formando a actores y actrices». La Marea (30 novembre 2013). <https://www.lamarea.com/2013/11/30/mas-de-40-anos-formando-a-actores-y-actrices>

Codinachs Parés, Maria. «Teatre de màscares a Catalunya a la segona meitat del segle XX». Estudis Escènics, núm. 41-42 (2015), p. 21-33. <http://estudisescenics.institutdelteatre.cat/index.php/ees/article/view/63/50>

Diversos autors. Artes de la escena y de la acción en España: 1978-2002. Cuenca: Ed. de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2006.

Diversos autors. Joglars 77: Del escenario al trullo. Libertad de expresión y creación colectiva (1968-1978). Edició a cura de Rosa Díaz i Mont Carvajal. 2008.

Diversos autors. L’Agrupació Dramàtica de Barcelona: Entre el mite i la realitat? III Jornades de Debat sobre el Repertori Teatral Català. Edició a cura de Francesc Foguet i Núria Santamaria. Lleida: Punctum: Grup de Recerca d’Arts Escèniques, 2011.

Fàbregas, Xavier. «Draculitis y acrobacia». La Vanguardia (29 març 1983), p. 47. <http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE08/HEM/1983/03/29/LVG19830329-047.pdf>   

Padullés, Xavier. «L’escena catalana: Balança d’una dècada (2000-2010). Escoles i pedagogies teatrals a Catalunya d’inici del segle XXI». Estudis Escènics, núm. 38 (2011), p. 126-137. <http://www.raco.cat/index.php/EstudisEscenics/article/view/253541/340327>

Punzano, Israel. «Anton Font: Tot el que he fet ha sigut de profit col·lectiu i això m’omple de satisfacció». Ara (4 setembre 2012). <https://www.ara.cat/societat/ANTONFONT-profit-collectiu-momple-satisfaccio_0_767923211.html>

Redacció. «Homenatge a l’impulsor de La Tarima, Anton Font». Infoanoia.cat (28 juny 2017). <http://infoanoia.cat/homenatge-limpulsor-tarima-anton-font>

Sagarra, Joan de. «Punto final». La Vanguardia (1 abril 1981), p. 52. <http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE08/HEM/1981/04/01/LVG19810401-052.pdf>

Sagarra, Joan de. «II Festival de Mim de Barcelona». La Vanguardia (12 març 1982), p. 51. <http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE08/HEM/1982/03/12/LVG19820312-051.pdf>

Salvat, Ricard. «El Timbal: 35 anys d’excel·lents estudis escènics». Avui (23 maig 2005), p. 16. <http://projectetraces.uab.cat/tracesbd/avui/av03704.pdf>

Pàgina web Els Joglars

Pàgina web El Timbal

Primera època d’Els Joglars, amb cronologia, fotografies i textos crítics: <http://elsjoglars.com/portfolio/primera-epoca/?lang=ca>

Anton Font recorda algunes etapes de la seva vida i anècdotes: <http://www.memoro.org/es-ca/testimone.php?ID=572>

Fotografies de Pau Barceló de Mimodrames, al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques