Pere Pruna i Ocerans

Pintor, escenògraf i figurinista.

Nascut a Barcelona el 1904, Pere Pruna va ser un pintor i escenògraf. Des de molt jove va mostrar el seu talent per la pintura. Tot i que es va formar de manera força autodidacta, es va matricular a l’escola de Belles Arts de la Llotja durant un curs i també va assistir a les classes de dibuix de Francesc Llabarta a l’Escola d’Arts i Oficis. Amb sols tretze anys, el 1917 va exposar deu dibuixos a les Galeries Laietanes, en una mostra a cura de Jaume Brossa i Josep Maria Junoy. També va treballar d’aprenent en diversos tallers com els de Ricard Canals i Sebastià Sunyer. Al llarg dels seus anys d’aprenentatge, Pruna visità sovint la Sala Parés i va viure l’ambient artístic de la Barcelona de principis de segle XX, on també va arribar a veure els Ballets Russos de Diaghilev, companyia amb la qual col·laboraria més endavant. Una gran influència van ser els postulats noucentistes i els pintors francesos com Pissarro, Matisse i Cézanne, que li van despertar una gran fascinació. Va col·laborar en la gràfica de la revista D’Ací i d’Allà i el 1919 va participar en l’Exposició d’Art de Barcelona. 

El 1921 viatja a París amb Lluís Llimona, on s’instal·la i gràcies a una carta de recomanació de Sebastià Junyer i Vidal adreçada a Pablo Picasso, el pintor malagueny li fa de mentor. A París, va formar part del cercle català La Rotonde, i sota la protecció de Picasso entrà en cercles artístics i intel·lectuals en quals va establir contacte amb Jean Cocteau, Drieu la Rochelle, Max Jacob i d’altres, amb qui fundà la revista Philosophie (1924). Malgrat uns inicis difícils, gràcies al marxant d’art André Lebel, Pruna exposà individualment i amb èxit a la Galeria Percier el 1923. La influència de Picasso en aquesta exposició es podia percebre en les figures robustes de les seves obres així com la seva fascinació pels mestres clàssics del Renaixement. Pruna retratà Picasso, Igor Stravinski i Jean Cocteau el 1925. També es va moure en el cercle de Míssia Sert i Josep Maria Sert.

A mitjan anys vint comença a col·laborar amb els Ballets Russsos. Sérguei Diaguilev, que havia conegut l’obra de Pruna a través de les seves exposicions, li proposà dissenyar els decorats i figurins del ballet Les matelots d’Auric i Léonide Massine (1925). A partir d’aquesta peça van sorgir més encàrrecs per a la companyia de dansa, com Pastorale, d’Auric i George Balanchine (1926). A l’exposició internacional del Carnegie Institute de Pittsburgh el 1928 guanyà el segon premi absolut.

L’experiència com a escenògraf i figurinista dels Ballets Russos li obrí les portes al Ballet de l’Òpera de París, companyia per a la qual va dissenyar els decorats de Maximilien de George Blanchine (1932), La vie de Polichinelle, amb llibret de Vladímir Nabòkov i coreografia de Serge Lifar (1934), Le Roi nu, de Serge Lifar (1936), i Oriane, de F. Schmitt i Lifar (1938), entre altres.

A inicis dels anys trenta torna a Barcelona on guanya un dels premis al concurs «Montserrat Vist pels Artistes Catalans» (1931) i el 1936 la Generalitat li atorga el Premi Isidre Nonell per El vi de Kios, un oli que va despertar força polèmica, ja que estava inspirat en una fotografia d’una revista eròtica. 

Durant la guerra civil exposa a Londres (1937) i, malgrat pintar obres com Al·legoria de la República, se suma al bàndol falangista amb el qual va col·laborar a través del departament de pintura del Servicio de Propaganda de Burgos. Malgrat aquesta col·laboració amb els sublevats, el 1938 Eugeni d’Ors l’escollí per concórrer a la Biennal de Venècia.

Quan la Guerra Civil espanyola va acabar, Pruna intentà tornar a instal·lar-se a París, però no va ser benvingut en els cercles artístics que havia freqüentat, ja que la majoria d’artistes espanyols exiliats a la capital francesa, com Picasso, eren del bàndol republicà. Durant les últimes dècades de la seva vida i carrera, Pruna viu entre Barcelona i Sitges. Entre les col·laboracions durant la postguerra destaquen els figurins i l’escenografia de Festa Major, un ballet de Joan Magrinyà estrenat el 1951 al Teatre Calderón de Barcelona. Pruna va centrar-se en retrats, composicions clàssiques i també es va dedicar a la pintura mural, algunes de les seves obres murals més conegudes es troben al monestir de Montserrat. El 1965 guanya el Premi Ciutat de Barcelona amb l’obra Eivissa i el 1968 va ser nomenat acadèmic del Far de Sant Cristòfol. Va morir el 1977 a Barcelona.

L’etapa més notable de la carrera de Pere Pruna com a pintor s’emmarca en l’Escola de París, un context en els qual Pruna va créixer com a pintor i també com a escenògraf i figurinista abans de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. París va ser una de les seus i punts de connexió entre molts artistes i sobretot una cruïlla entre artistes de diferents disciplines en les quals els Ballets Russos de Diaguilev van ser el catalitzador de grans encontres. En aquesta companyia de dansa avantguardista van col·laborar un bon grapat d’artistes espanyols de l’Edat de Plata, entre els quals alguns menys coneguts, però també significatius com Pere Pruna. Durant els anys vint Pruna va crear figurins i escenografies per alguns dels coreògrafs més importants del moment, com ara Léonide Massine, i imprescindibles de la història de la dansa, com George Balanchine. Aquestes aportacions dels Ballets Russos i les col·laboracions dels artistes plàstics espanyols com la de Pruna van impulsar la modernització de l’escena espanyola i la seva internacionalització, tot i que a causa de la dictadura franquista no van fructificar dins de l’Estat.

El bagatge de Pere Pruna com a escenògraf i figurinista dels Ballets Russos i el Ballet de l’Òpera de París no va cristal·litzar ni créixer gaire quan es va instal·lar a Barcelona. El 1951 va dissenyar l’escenografia i els figurins de Festa Major (1951) de Joan Magrinyà, però no es coneix gaire més de les seves aportacions en el camp escènic de la dansa des d’aleshores. Pruna –que s’havia sumat al bàndol franquista, per l’impacte que li va suposar la crema d’espais religiosos (esglésies i convents) que contenien grans obres d’art– va quedar aïllat del context artístic internacional de París a causa del seu posicionament polític durant la Guerra Civil. En el panorama de la postguerra i dictadura a Barcelona, Pruna es va bolcar en el retrat, en la majoria de casos nus femenins, natures mortes i composicions inspirades en la mitologia clàssica, en els quals sempre imperaven les línies clares i estilitzades amb aire mediterrani.

Batlle, Helena. Pere Pruna. Barcelona: Labor, 1992.

Garcia, Xavier. Joan Magrinyà, dansa viva. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1983.

Murga, Idioa. Escenografía de la danza en la edad de plata (1916-1936). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2009.

Vendrell, Ester. «Fascinació i empremta. Els Ballets Russos i la cultura espanyola». A: Pritchard, Jane (ed.). Els Ballets Russos de Diaghilev 1909/1929. Quan l’art balla amb la música. Barcelona: Fundació «La Caixa», 2011.

Pere Pruna a Escena Digital del MAE

Pere Pruna a la Viquipèdia

Pere Pruna a la Real Academia de la Historia