Logo Institut del Teatre
Data de naixement: 1948
Lloc de naixement: Barcelona
Data de defunció: 2014
Lloc de defunció: Barcelona
Redactor/a: Isabel Rojas Casas
Identificacio/ns

Escenògraf, figurinista


Biografia

Isidre Prunés va estudiar dos anys a l’Escola de Belles Arts i a l’Escola Massana va seguir els cursos de decoració publicitària durant tres anys. El 1971 va començar els estudis d’Art Dramàtic a l’Institut del Teatre a l’especialitat d’Escenografia i es va diplomar el 1976. A l’Institut del Teatre va ser deixeble de Fabià Puigserver i de Iago Pericot i va conèixer Montse Amenós, amb qui va formar equip professional des dels seus primers treballs el 1975 fins al 1995.

Com a escenògraf i figurinista, va treballar en nombrosos projectes teatrals. Va tenir una estreta col·laboració amb la companyia Dagoll Dagom, per a la qual va realitzar l'escenografia i el vestuari de diverses obres i va treballar al costat de reconeguts directors com Adolfo Marsillach, Pere Planella, Carme Portaceli i Lluís Pasqual, entre d'altres.

Paral·lelament va treballar en cinema en les pel·lícules La portentosa vida del padre Vicente, Daniya, El niño de la luna i Faust. En totes elles, excepte en Faust, va formar equip amb Montse Amenós.

Isidre Prunés també va treballar al costat de Montse Amenós en les exposicions «Els cementiris de Barcelona», «Dali i els llibres» i «El retorn dels dinosaures».

També va ser professor d'escenografia i vestuari de l'Institut del Teatre, l'Escola Superior de Cinema i Audiovisual de Catalunya (ESCAC) i l'Eina-Escola de Disseny i Art. Així mateix, va ser coordinador del Màster en Disseny de Vestuari de Teatre, Cinema, Òpera i Audiovisuals de l'IED.

Va rebre el Premi Nacional d’Escenografia (1986), el Premi de Cinema de la Generalitat de Catalunya al millor tècnic per Daniya (1988), el Premi Goya al millor disseny de vestuari per El niño de la luna (1990), el Premi Max de les arts escèniques al millor figurinista per Els pirates (2000) i el Premi Max de les arts escèniques a la millor escenografia per Mar i Cel (2006).


Significació

Isidre Prunés va ser un dels promotors de la modernització i el canvi escènic que es va consolidar a Catalunya als anys vuitanta i que ha donat peu a l'escenografia actual. Deixeble de Fabià Puigserver i de Iago Pericot, indiscutibles protagonistes d'aquest canvi, Prunés va estar molt a prop de la seva manera d'entendre l'escenografia contemporània des dels seus primers treballs.

Des dels seus inicis en el teatre independent, Isidre Prunés concebia el treball de l'escenògraf com el d'un artista i un artesà al mateix temps. En els seus treballs escenogràfics i de vestuari, de la mateixa manera que altres escenògrafs del seu entorn, Prunés no es limitava al disseny sobre el paper, sinó que també construïa l'escenografia, buscava el vestuari al mercat dels Encants Vells (sobretot en els seus inicis) o el confeccionava ell mateix i, durant una gran part de la seva carrera, al costat de Montse Amenós.

La seva concepció del treball d'escenògraf estava molt vinculada a la idea de Fabià Puigserver i altres escenògrafs del seu entorn, on l'escenògraf o l'equip d'escenògrafs treballa al costat del director, el dramaturg (que en moltes ocasions era el mateix director), els actors i altres professionals de l'equip format per a aquell muntatge. D'aquesta manera, l'escenografia incideix en la dramatúrgia que es genera amb la posada en escena i es crea formant part del conjunt de l'obra. Com Prunés va dir en una entrevista realitzada per Rosa Peralta el 2008, «una escenografia és bona quan forma part del conjunt i no ressalta ni per una banda ni per l'altra».

Prunés va ser inclòs al costat de Montse Amenós en l'apartat del llibre d'Isidre Bravo, L'Escenografia Catalana, denominat «El realisme poetitzat», concepte que Bravo defineix com «una especial idealització o depuració de la figuració realista». Isidre Bravo continua parlant sobre els espais d'aquest «realisme poetitzat» de la següent manera: «En resulten, sempre, espais com en suspensió entre el món real i l’ideal, als quals la irrealitat d’una perfecció realment somniada i assolida pel poeta —l’escenògraf— i difícilment realitzable en el pla de la realitat viva i quotidiana, transfigura i atorga una vibració i densitat suggeridora. Així succeeix amb aquests espais de Montse Amenós i Isidre Prunés que es mouen entre coordenades d’objectivitat, onirisme i agressiva esquematització [...]».

Entre els treballs d'Isidre Prunés hi ha escenografies molt realistes, com és el cas de Arsènic i puntes de coixí, de Joseph Kesselring (1995, Anna Lizarán, Teatre Lliure) o Els pirates de Dagoll Dagom (1997, Joan Lluís Bozo, Teatre Victòria ) i altres molt sintètiques, com el Mikado, de Gilbert i Sullivan (2006, Dagoll Dagom, Teatre Apolo) o Maria Rosa, d'Àngel Guimerà (2004, Àngel Alonso, Teatre Nacional de Catalunya, escenografia amb la col·laboració de Joan Anton Llarch).

Segons ell mateix va explicar en l'entrevista realitzada per Rosa Peralta, independentment de l'estètica en la qual es pugui emmarcar cada projecte determinat, el que a ell més li interessava sempre era treballar amb materials nous i anar més enllà de la reproducció realista de l'espai. Fins i tot en obres que poden semblar molt realistes a primera vista, com és el cas de Las bragas, on tot passava a l'interior d'una casa, l'ús de certs materials com el metacrilat del qual estaven fetes les habitacions i la blonda tèxtil enganxada que simbolitzava paper pintat, permetien que les habitacions es poguessin il·luminar i es veiés l'acció dels personatges que passava dins. Per tant, encara que l'aspecte en principi fos realista, es jugava amb el factor sorpresa i transgressor gràcies a l'ús d'altres materials.

Una de les primeres escenografies que demostra aquest interès pels materials és el muntatge d'Antaviana (1978), en què Prunés i Amenós van fer una rampa amb miralls a terra que els actors havien de trepitjar. La innovació ve donada en moltes de les seves escenografies, entre altres coses, per aquest ús diferent de materials que s'havien utilitzat sempre però d'una altra manera i també per la inclusió de materials que no es feien servir en el teatre en aquell moment.


Estrenes

Tots els treballs citats realitzats del 1975 al març del 1995 (inclòs), van ser compartits i signats amb Montse Amenós.

12 desembre 1975. La jungla sentimental. Jordi Teixidor Martínez. Josep Anton Codina. Sala Villarroel de Barcelona. Companyia La Roda. (Vestuari).

16 gener 1977. El dia més foll. Peter Turrini. Josep Anton Codina. Teatre de l’Orfeó de Sants, Barcelona. Companyia La Roda. (Escenografia i vestuari).

4 febrer 1977. Las arrecogías del beaterio de Santa María la Egipciaca. José Martín Recuerda. Adolfo Marsillach. Teatro de la Comedia de Madrid. (Escenografia i vestuari).

9 abril 1977. La trempera matinera. Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pascual. Teatre Romea, Barcelona. La Trinca. (Escenografia i vestuari).

26 juliol 1977. La primera història d’Esther. Salvador Espriu. Ricard Salvat. Teatre Grec, Barcelona. Companyia Adrià Gual. (Vestuari).

18 octubre 1977. Plany en la mort d’Enric Ribera. Rudolf Sirera. Joan Ollé. Teatre Prado, X Festival de Teatre de Sitges. Companyia Celobert. (Escenografia i vestuari).

3 març 1978. La leyenda de Gilgamesh. Autor anònim. Sanchis Sinisterra. Instituto de Estudios Norteamericanos, Barcelona. (Escenografia i vestuari).

27 juliol 1978. Antaviana. Pere Calders. Dagoll Dagom. Sala Villarroel, Barcelona. (Escenografia i vestuari).

24 novembre 1978. Xist… hi ha roba estesa. Companyia Roba Estesa. Carles Jorge, Núria Masot. Cúpula Venus de Barcelona. (Escenografia i vestuari).

29 novembre 1978. Woyzeck. Georg Büchner. Joan Ollé. Sala Villarroel, Barcelona. Teatre del Celobert. (Escenografia i vestuari).

1 desembre 1979. No vols tassa... Tassa i mitja. Núria Masot (direcció). Cúpula Venus de Barcelona. Companyia Roba Estesa. (Escenografia i vestuari).

29 febrer 1980. Las bragas. Carl Sternheim. Angel Facio. Teatro Bellas Artes, Madrid. (Escenografia i vestuari).

4 març 1981. La nit de Sant Joan. Dagoll Dagom. Teatre Romea de Barcelona. (Escenografia i vestuari).

29 març 1982. Marat Sade. Peter Weiss. Pere Planella. Teatre Romea de Barcelona. (Escenografia i vestuari).

28 juliol 1983. Glups!! Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i Ferran Rañé (guió i direcció). Teatre Municipal de Girona. Dagoll Dagom. (Escenografia i vestuari).

12 setembre 1983. Mata-Hari. Adolfo Marsillach. Teatro Calderón, Madrid. (Escenografia i vestuari).

2 agost 1984. Cataclowns. P.T.V. Clowns. Saló Begoña de València. (Escenografia i vestuari).

1 març 1985. Anselmo B o la desmedida pasión por los alféizares. Francisco Melgares. Adolfo Marsillach. Teatro María Guerrero de Madrid. (Escenografia i vestuari).

17 gener 1986. Mel Salvatge. Anton Chejov. Pere Planella. Teatre Romea de Barcelona. (Escenografia i vestuari).

20 maig 1986. Mikado. William Schwenk Gilbert; Arthur Sullivan. Joan Lluís Bozzo; Joan Vives. Teatre Auditorium de Palma de Mallorca. (Escenografia i vestuari).

28 gener 1987. El 30 d’abril. Joan Oliver. Pere Planella. Teatre Lliure. (Escenografia).

7 octubre 1988. Mar i cel. Xavier Bru de Sala. Joan Lluís Bozzo. Teatre Victòria de Barcelona. Dagoll Dagom. (Escenografia i vestuari).

22 març 1990. La misión. Heiner Müller. Carme Portaceli. Mercat de les Flors. (Escenografia i vestuari).

16 novembre 1990. Restauració. Eduardo Mendoza. Ariel García Valdés. Teatre Romea de Barcelona. (Escenografia).

22 febrer 1991. Interview de Mrs. Muerta Smith por sus fantasmas. Agustín Gómez Arcos. Carme Portaceli. Sala Olimpia de Madrid. (Escenografia i vestuari).

22 gener 1992. El parc. Botho Strauss. Carme Portaceli. Teatre Lliure. (Escenografia i vestuari).

7 abril 1992. Flor de nit. Manuel Vázquez Montalbán. Joan Lluís Bozzo. Teatre Victòria de Barcelona. (Escenografia i vestuari).

9 abril 1992. El dol escau a Electra. Eugène O’Neill. Josep Montanyès. Teatre Lliure. (Escenografia).

6 maig 1993. Historietes. Dagoll Dagom. Teatre Fortuny, Reus. (Escenografia i vestuari).

7 abril 1994. Shirley Valentine. Willy Russell. Rosa Maria Sardà. Sala Villarroel. (Escenografia i vestuari).

13 juliol 1994. Les alegres casades de Windsor. William Shakespeare. Carme Portaceli. Teatre Grec de Barcelona. (Escenografia i vestuari).

7 desembre 1994. Queridos míos es preciso contaros ciertas cosas. Agustín Gómez Arcos. Carme Portaceli. Teatro María Guerrero de Madrid. (Escenografia i vestuari).

12 gener 1995. T’odio, amor meu. Dorothy Parker; Cole Porter. Joan Lluís Bozzo. Teatre Victòria. Dagoll Dagom. (Escenografia i vestuari).

29 març 1995. Arsènic i puntes de coixí. Joseph Kesselring. Anna Lizarán. Teatre Lliure. (Escenografia i vestuari).

19 juny 1995. Rigoletto. Francesco Maria Piave; Víctor Hugo; Giuseppe Verdi. Joan Lluís Bozzo. Teatre Victòria de Barcelona. (Escenografia i vestuari).

29 novembre 1995. El triunfo del amor. Pierre Marivaux. Carme Portaceli. Mercat de les Flors. (Escenografia i vestuari).

19 octubre 1997. Els pirates. William Schwenk Gilbert. Joan Lluís Bozzo. Teatre Victòria de Barcelona. (Escenografia i vestuari).

20 maig 1997. Pigmalió. George Bernard Shaw. Joan Lluís Bozzo. Teatre Poliorama de Barcelona. (Vestuari).

18 març 2000. Violeta violada. Joan Faneca. Joan Faneca; Joan Segalés. Teatre Principal, Castelló. (Escenografia i vestuari).

30 novembre 2000. Terra baixa. Àngel Guimerà. Ferran Madico. Teatre Nacional de Catalunya. (Vestuari).

25 abril 2004. Maria Rosa. Àngel Guimerà. Ángel Alonso. Teatre Nacional de Catalunya. (Escenografia).

25 febrer 2006. Hamlet. William Shakespeare. Lluís Paqual. Teatro Arriaga de Bilbao. (Vestuari, amb César Olivar).

4 març 2006. La tempestad. William Shakespeare. Lluís Paqual. Teatro Arriaga de Bilbao. (Vestuari, amb César Olivar).

12 desembre 2006. Mòbil. Sergi Belbel. Lluís Pasqual. Teatre Bartrina de Reus. (Vestuari).

29 abril 2009. La casa de Bernarda Alba. Federico García Lorca. Lluís Pasqual. Teatre Nacional de Catalunya. (Vestuari).

22 juny 2009. Château Margaux; La viejecita. Jackson Veyán; Miguel Etxegaray. Lluís Pascual. Teatro Arriaga de Bilbao. (Vestuari).

9 desembre 2010. Celebració. Harold Pinter. Lluís Pascual. Teatre de Salt de Girona. (Vestuari).

26 gener 2012. Quitt. Els irresponsables són en vies d’extinció. Peter Handke. Lluís Pasqual. Teatre Lliure. (Vestuari).

1 febrer 2012. El mercader de Venècia. William Shakespeare. Rafel Duran. Teatre Nacional de Catalunya. (Vestuari).

2 novembre 2012. Il prigioniero. Luigi Dallapiccola. Lluís Pasqual. Teatro Real de Madrid. (Vestuari).

2 novembre 2012. Suor Angelica. Giovacchino Forzano; Giacomo Puccini. Lluís Pasqual. Teatro Real de Madrid. (Vestuari).

8 març 2014. Tosca. Luigi Illica; Giuseppe Giacosa. Paco Azorín. Gran Teatre del Liceu. (Vestuari).


Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x