Lluís Graner i Arrufí

Pintor, empresari teatral.

Lluís Graner fou un artista català conegut principalment per la seva professió de pintor de cavallet, cèlebre entre la burgesia de l’època per les seves pintures de temàtica anecdòtica i costumista, i destacades pels seus efectes lumínics. Fill del confiter Salvador Graner i Murlà, natural de Sarrià, i de Teresa Arrufí i Gabarró, natural de Barcelona, va néixer al carrer de Jerusalem de Barcelona. Com la majoria dels artistes de l’època, Graner va estudiar a l’Escola de la Llotja (des del 1883), on es formà amb Antoni Caba i Benet Mercadé, entre d’altres. També va passar per Madrid i París, on realitzà estades pensionat per la Diputació.

Una faceta menys coneguda de Graner, però igualment destacable, va ser la d’empresari teatral. L’any 1904, desenganyat per no haver rebut cap premi en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid, on havia presentat diverses obres, va decidir realitzar un parèntesi en la seva activitat pictòrica i invertir la quantiosa fortuna que havia atresorat en la promoció de espectacles.

El projecte amb què s’inicià va ser la coneguda Sala Mercè, inaugurada el 3 de novembre del 1904. Es tractava d’un local de petites dimensions situat a la Rambla dels Estudis número 4 (actualment 122) i que l’artista adquirí i transformà en sala d’espectacles. Per a la decoració va contractar Antoni Gaudí, que concebé un espai espectacular i molt original que adequà per assegurar la visibilitat, la circulació de l’aire, la correcta audició i il·luminació i la seguretat. La sala es dividia en dues plantes: la principal, destinada pròpiament als espectacles i projeccions, i el soterrani, que el genial arquitecte va concebre com una «gruta fantàstica», un espai sorprenent on disposà diverses atraccions per entretenir el públic, com diorames i pessebres, entre d’altres.

El programa que oferia estava constituït principalment per «visions musicals» que s’alternaven amb projeccions cinematogràfiques parlades on intervenien actors de la companyia d’Adrià Gual (Artur Balot, Carles Capdevila, Lluís Puiggarí, etc.). Amagats darrere de les pantalles, els intèrprets posaven veu en directe a l’acció que transcorria en la pel·lícula. Les temàtiques de les projeccions eren tant de ficció com documentals. Van ser molt cèlebres El telèfon, El mal de queixal o Bromada de carnaval, entre d’altres. També hi destaca la iniciativa batejada com «pel·lícules íntimes» on apareixien artistes modernistes treballant, com Ramón Casas, Santiago Rusiñol, Modest Urgell, Josep Llimona o el mateix Graner. D’acord amb Adrià Gual, l’operador de càmera no era un altre que Segundo de Chomón.

Per la seva banda, les «visions musicals» consistien en un espectacle en el qual es portava a escena un text generalment concebut expressament per al local (tot i que també podia ser reaprofitat), que era recitat o representat i que anava acompanyat d’una peça musical. Com en el cas de les projeccions, els músics i els cors no estaven a la vista del públic perquè aquest pogués concentrar-se en les escenes. Les temàtiques eren variades i abordaven de llegendes populars a contes infantils o assumptes religiosos, tot això amb uns decorats de gran espectacularitat realitzats expressament per a l’ocasió i amb un gran desplegament de trucatges de tramoia, especialment de pirotècnia. Algunes de les visions que es van dur a escena tenien com a assumpte Montserrat, L’Atlàntida, El Dant, Sant Jordi, La Mare de Déu i La Pastoreta, amb música encarregada a destacats compositors, com Enric Morera o Joan Baptista Lambert.

Per concebre i materialitzar aquests espectacles amb la seva fusió de les arts —el lema de l’empresa era «Síntesi de totes les arts: cinematògraf més música més declamació»—, Graner es va envoltar dels millors professionals de la Barcelona del moment en cada sector. Entre els escenògrafs, va comptar amb Miquel Moragas, Salvador Alarma i Antoni Ros i Güell, entre d’altres. Els espectacles estaven dirigits pel propi Graner i per Enric Giménez, mentre que Adrià Gual s’encarregava de coordinar les qüestions artístiques.

La Sala Mercè tenia un aforament molt limitat de poc més de dos centenars de localitats, i la venda d’entrades, tot i que la sala se solia omplir, no compensava la gran despesa que suposaven els espectacles. És per això que Graner es va presentar al concurs convocat per l’administració de l’Hospital de la Santa Creu al juliol del 1905 per llogar el Teatre Principal, i en va obtenir la concessió. El primer d’octubre de 1905 entrà en vigor el contracte, que el convertí en l’empresari de Teatre Principal per cinc anys, encara que la Sala Mercè va continuar funcionant paral·lelament.

El programa que s’oferia al Principal era més complet i amb una ambició encara més artística que el de la Sala Mercè i comprenia tot tipus d’espectacles: des de quadres plàstics musicals en els quals s’escenificaven temes i cançons populars, visions de natura, història, costums, religió, etc.; fins a autèntiques posades en escena d’obres de teatre català d’autors com Josep Carner, Àngel Guimerà, Josep Morató, Josep Pin i Soler i Josep Pous i Pagès, entre d’altres; tragèdia grega i teatre estranger, antic i modern d’autors com Goldoni, Marivaux, Musset, Sudermann, Giacosa, Molière, Hauptmann i Shakespeare. La programació teatral s’alternava amb la dels concerts executats per l’Orfeó Català, l’orquestra filharmònica de Barcelona o l’Associació Musical de Barcelona, i amb intèrprets com Pau Casals o Enric Granados.

Les funcions teatrals no perdien de vista que el propòsit manifestat pel mateix Graner amb el seu teatre era el d’emprendre una campanya altament artística i educadora. En aquest sentit cal fer esment de la moral escrupolosa del pintor, cosa que, unida a la seva ferma religiositat, provocava que sovint les seves obres fossin objecte de crítica pels seus arguments edulcorats.

Si bé en un principi gran part de la plantilla de col·laboradors va continuar sent la mateixa que a la Sala Mercè, a poc a poc els autors i artistes més importants es van acabar «desplaçant» a el Teatre Principal, a més d’incorporar-hi nous professionals destacats. En l'àmbit de l’escenografia, a més de Moragas i Alarma, van passar a col·laborar-hi activament Maurici Vilomara, Fèlix Urgellés i Oleguer Junyent. Alhora, per dirigir aquests espectacles, Lluís Graner va comptar amb Adrià Gual, qui ja col·laborava a la Sala Mercè, però que llavors va passar a assumir del tot la direcció escènica. A la fi del 1906 Gual va ser substituït per Modest Urgell com a director artístic, un altre apassionat del teatre que va treballar al llarg de tota la temporada, quan ja comptava seixanta-set anys.

Malgrat que el contracte amb el Teatre Principal tenia una durada de cinc anys, Graner únicament va poder dur a terme dues temporades dels «Espectacles i Audicions Graner», la del 1905 a l’any 1906 i la del 1906 al 1907. S’hi van estrenar obres tan destacades com El Comte l’Arnau, de Josep Carner, La matinada, d’Adrià Gual, La presó de Lleida, de Adrià Gual, Nit de reis, d’Apel·les Mestres, La Santa Espina, d’Àngel Guimerà o Ton i Guida, de Humperdinck, traduïda per Joan Maragall, entre moltíssimes altres.

La gran espectacularitat de les posades en escena, amb esplèndides decoracions plenes de trucatges, suposaven una despesa que aviat Graner ja no pogué assumir. L’empresa es va veure abocada a un empobriment acusat, i malgrat que va lluitar per negociar diferents rebaixes del lloguer amb l’administració, entre altres concessions, el pintor esdevingut empresari no va poder continuar fent front al seu projecte. Malgrat tot, el contracte amb Graner seguí vigent fins al final, i Graner, cada vegada més endeutat, va optar per sotsarrendar el teatre mentre tractava de fer front al deute contret. El contracte d’arrendament va finalitzar el 30 de maig de 1910 amb un gran dèficit. Per saldar el deute, va oferir en venda els decorats de les obres —més de mig centenar— i altres materials que s’emmagatzemaven al teatre, que van ser taxats per Maurici Vilomara i adquirits per un preu irrisori.

Per iniciar la seva recuperació econòmica, Lluís Graner va reprendre la seva faceta de pintor, que és la que li havia procurat grans èxits i beneficis econòmics. Va posar distància i va decidir marxar a Amèrica, on va dur a terme diverses exposicions, va triomfar, ja que la seva pintura agradava molt i es va procurar una nodrida i selecta clientela. A aquests anys americans es van succeïr altres exposicions i viatges —va passar una temporada a Rio de Janeiro, on va exposar i va donar classes de pintura, i a Xile i Argentina— abans d’instal·lar-se novament als Estats Units, on residí fins al 1928. Durant aquests últims anys el seu èxit anà declinant i va tornar a arruïnar-se passant autèntiques penúries, de manera que va decidir tornar a Barcelona i va morir poc després, el 1929.

Lluís Graner va ser, sens dubte, un visionari a qui devem una de les propostes escèniques més innovadores i originals de la Barcelona de la primera dècada del segle XX, a través dels espectacles de la Sala Mercè i «Els Espectacles i Audicions Graner», del Teatre Principal. La seva aportació més destacada a la Sala Mercè fou una programació que oferia i combinava llenguatges artístics tradicionals, com el teatre, amb els de nova aparició, com el cinematògraf, del qual va ser un pioner, brindant al públic barceloní un espectacle nou i diferent. Gràcies a la seva tasca, el Teatre Principal es va convertir a principis de segle XX en la seu de Teatre Líric Català. Amb «els Espectacles i Audicions Graner» va aconseguir constituir un espectacle total, en el sentit wagnerià de el terme, en què tots els elements quedaven fusionats en una perfecta sintonia, generant en el públic una profunda impressió provocada per aquesta fusió sinestèsica de les arts. Per a les posades en escena va saber envoltar-se dels principals compositors, escenògrafs, coreògrafs, actors, directors, sastres, etc., professionals que treballaven conjuntament al servei de la producció aconseguint una gran compenetració entre tots els elements de la posada en escena, aspecte que va ser destacat per la premsa de l’època en nombroses ocasions. Moltes de les estrenes van gaudir d’un èxit sense precedents, omplint les sales diàriament, i algunes de les obres van arribar a representar-se més d’un centenar de vegades, cosa inaudita a l’època. L’objectiu era arribar a tot tipus de públic, i per a això es van plantejar diferents tipus d’espectacle i de sessions (vetllades selectes, dies de moda, dilluns dramàtics, etc.). L’ajuntament de la ciutat va reconèixer la tasca de l’empresari atorgant-li al desembre del 1906 dues medalles d’or en el concurs convocat per premiar els espectacles públics presentats amb més gust, luxe i propietat amb motiu de les festes de Nadal. Tal com va assenyalar Lluïsa Sala, malgrat el seu fracàs econòmic, gràcies a Graner el teatre català va experimentar un dels episodis més brillants de la seva història, i mitjançant l’empresari, la difusió de la literatura, la música i la cultura popular del país va viure una època daurada.

Alcolea, Fernando. «El pintor Luis Graner en América. Gloria y decadència (1910-1928)». 2014. <https://www.academia.edu/38245517/El_pintor_Lluis_Graner_en_Am%C3%A9rica_Gloria_y_decadencia_1910_1928_pdf> [Consulta: 1 novembre 2020]

Curet, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Aedos, 1967, p. 410-415.

Fàbregas, Xavier. «Lluís Graner i l’aportació de l’escenografia al cinema teatral». A: Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona: Curial, 1972, p. 161-170.

González i Moreno-Navarro, Antoni. «La sala Mercè, el hasta ahora oculto cine de Antoni Gaudí». Loggia, Arquitectura & Restauración, núm. 9 (14 desembre 2000), p. 16-21.

González i Moreno-Navarro, Antoni. «La Sala Mercè, una obra mestra menor d’Antoni Gaudí». A: Gaudí i Verdaguer: Tradició i modernitat a la Barcelona del canvi de segle, 1878-1912. Barcelona: Museu d’Història de la Ciutat, 2002, p. 17-29.

Gual, Adrià. Mitja vida de teatre: Memòries. Barcelona: Aedos, 1960, p. 185-196.

Minguet, Joan Maria. «La sala Mercé de Lluís Graner (1904-1908): un epígon del modernisme?». D´Art, núm. 14 (1998), p. 99-117.

Sala, LLuïsa. «Lluís Graner i l’espectacle total». A: Fontbona, F. (dir.). El Modernisme. III. Pintura i dibuix. Barcelona: L’Isard, p. 123-132.

Fotografia 1: Retrat de Lluís Graner i Arrufí. Font: Album Salon (1 gener 1904), p. 106.

Fotografia 2: Portada del programa de mà de l’obra El Comte l’Arnau estrenada al Teatre Principal (14 octubre 1905). Biblioteca de Catalunya.

Fotografia 3: Escenografia de Maurici Vilomara y Oleguer Junyent per al segon quadre de La presó de Lleida.  Font: Ilustració Catalana, núm. 149 (8 abril 1906), p. 209.

Lluís Graner a enciclopèdia.cat

Lluís Graner a Viquipèdia

Lluís Graner al Museo del Prado

Lluís Graner a la col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza