Joan Gumà i Ribas

Empresari teatral

Joan Gumà i Ribas fou un destacat empresari teatral, especialment conegut per haver estat l’administrador del Teatre Eldorado durant els seus anys de màxim esplendor. Ubicat a la plaça de Catalunya número 5, el teatre havia estat prèviament gestionat per l’autor dramàtic i llibretista de sarsueles Joan Molas i Casas (1854-1904) i s’havia centrat fonamentalment en la representació d’obres del género chico, danses i concerts. Gumà va succeir Molas després de la seva mort i va signar un contracte amb l’amo de l’edifici, l’advocat i polític Joan Coll i Pujol, perquè li llogués el teatre per a la seva explotació artística. Això li atorgà total llibertat per programar els espectacles i escollir les companyies que actuaven en el teatre cada temporada, acordant un percentatge dels guanys.

Davant la creixent competència de sarsueles per part d’altres teatres de la ciutat, Gumà va decidir provar a posicionar-se com a sala de referència de l’òpera còmica, emulant la de París, per intentar atraure un públic que no sempre podia assumir l’elevat preu de les entrades del Gran Teatre del Liceu; una idea que ja havien emprès altres teatres, com el Novetats i el Tívoli. Per això es va associar amb la casa editorial de música Vidal Llimona i Boceta i va formar, amb l’ajuda de Felip Pedrell, una «Companyia lírica internacional» de gran nivell, que actuà en el teatre durant la primavera de 1905, estrenant diverses òperes en castellà i en català, d’autors com Humperdinck, Mekul, Gounod, Bizet, Offenbach, etc.

Durant la seva gestió, va contractar nombroses companyies castellanes que al llarg dels anys van desfilar pel teatre, però també va apostar pel teatre català. De fet, una de les temporades més remarcables en la història d’Eldorado va ser la de 1911-1912, quan va acollir al Sindicat d’Autors Dramàtics, entitat formada per nombrosos autors catalans que va néixer arran de l’enfrontament amb l’empresari del Teatre Principal, Ramon Franquesa. Entre els títols que es van estrenar destaquen Flors de cingle d’Iglésias, El pintor de miracles de Rusiñol, L’estiuet de Sant Martí de Mestres i Nausicaa de Maragall.

Gumà va participar activament en la gestió d’Eldorado fins al 1913, quan va subllogar l’explotació artística del teatre en primer lloc a Salvador Alcalà i Cia., i un any més tard a l’empresa d’Eduardo Blasco, per projectar la pel·lícula Quo Vadis, estrenada el 19 d’abril de 1913. A partir d’aquest moment, el teatre es va començar a conèixer com a Gran Cinema Eldorado, i va passar a dedicar-se fonamentalment a la projecció de pel·lícules fins el 1929, quan el teatre va ser enderrocat.

A la Biblioteca de Catalunya es conserva el fons documental del Teatre Eldorado, que va ingressar el 1936 per donació de la vídua de Joan Gumà, Emilia Cuevas.

Significació

Encara que avui és un gran desconegut i gairebé no trobem informació sobre la seva figura, va ser un empresari molt reputat, compromès amb la professió, culte i intel·ligent, i la seva gestió del teatre Eldorado al llarg dels anys va ser reeixida i amb beneficis econòmics, cosa que no era gens senzill. D’acord amb la premsa teatral de l’època, Joan Gumà aconseguí acreditar el coliseu entre els que «millors, més ben dirigides i profitoses campanyes artístiques haguessin fet». Va lluitar molt per complaure al públic tot contractant companyies d’alt nivell i venent les entrades a preus raonables. També va defensar la importància del teatre com a element cultural, lamentant la poca importància que, en la seva opinió, donava la premsa a la secció teatral. Amb molt bona visió comercial, tenia clara la importància d'una bona presentació escènica i va comptar amb els millors escenògrafs del moment per a les posades en escena, como Oleguer Junyent, Maurici Vilomara, Fèlix Urgellés i Salvador Alarma; també amb grans figures de la direcció escènica, com Adrià Gual; i orquestral, com Antoni Ribera. Igualment va contractar reputades companyies catalanes, com la de l’esmentat Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans; o castellanes, com la companyia Balaguer-Larra o la de Francisco Alfonso de Villagómez; i també italianes, com la formada per Ermete Novelli, la companyia goldoniana Ferruccio Garavaglia o la de Dora Baldanello.

Beltrán, C. «Oleguer Junyent i Sans, pintor-escenógrafo. Entre la tradición y la modernidad (1899-1936)». Tesi Doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2020, p. 296-304, 514-530.

Escobar, H.C. Aproximació a l’estudi arxivístic dels fons històrics dels teatres de Barcelona. Treball de recerca del Màster d’Arxivística i Gestió de Documents. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona: Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents, 2015, p. 59-65.

Mejías, E. «Opéra-comique en castellano: una alternativa al wagnerismo en el debate sobre la ópera nacional en la Barcelona de 1905». A: Musicología en el siglo XXI: Nuevos retos, nuevos enfoques. Actas del IX Congreso de la Sociedad Española de Musicología (Universidad Autónoma de Madrid, 16-19 de noviembre 2016). Madrid: Sociedad Española de Musicología, 2017, p. 607-627.

«La crisis económica de Catalunya y la industrial de Barcelona. Conversa ab don Joan Gumà empresari de Eldorado». La Veu de Catalunya, núm. 3878 (20 febrer 1910), p. 1.

Fotografia 1: Portada de «La Escena Catalana» amb el retrat de Joan Gumà (17 febrer 1912).

Fotografia 2: Factura de la Companyia lírica internacional. Despeses per a Filemón y Baucis i Djamileh (1905) signada per Joan Gumà. Biblioteca de Catalunya. Fons del Teatre Eldorado [Ms. 1341, foli 193].