La filla del Rei Barbut

La filla del Rei Barbut (1943) és la primera òpera valenciana per a titelles, amb música de Matilde Salvador i llibret de Manuel Segarra. Gran coneixedor de les tradicions de Castelló, Manuel Segarra havia escrit amb aquest mateix títol una comèdia folklòrica en vers per a titelles, que es basava en la cèlebre narració mitològica castellonenca Tombatossals, de Josep Pasqual Tirado. La farsa còmica s’estrenà precisament en una funció d’homenatge a aquest darrer autor, realitzada el 24 de febrer del 1940 al vestíbul de la nova seu de la Biblioteca i Arxiu Municipal de Castelló, organitzada per la Societat Castellonenca de Cultura; si bé l'any anterior ja s'havia fet una representació privada al mas familiar dels Segarra. Dos anys després, a partir de les llegendes tradicionals i els elements fantàstics del text de Manuel Segarra, la jove compositora castellonenca Matilde Salvador va compondre una òpera bufa en tres actes, que també titularà La filla del Rei Barbut.

Mentre es preparava el muntatge de l'espectacle, la censura va posar diversos entrebancs, no tant pel contingut de l'obra, que tenia un intencionat embolcall folklòric que la feia inofensiva per al règim franquista, sinó pel fet d'estar escrita en català i perquè l'autora de la versió operística era una dona jove. Gràcies a les gestions de diverses personalitats locals, es va poder obtenir un permís per a dues representacions, però amb la condició que es fes en castellà. La ferma oposició de la compositora a la traducció de l'obra i la tenacitat de bona part de la societat castellonenca pogueren salvar aquest darrer contratemps, amb el compromís que, abans de començar la funció, algú explicaria en castellà el contingut de l'espectacle.

Finalment, l’òpera es va poder estrenar el 31 de març del 1943, al Teatre Principal de Castelló, en el marc de la programació de concerts de la Societat Filharmònica local, tot aconseguint un èxit apoteòsic. Dirigí l’orquestra Vicent Asencio i fou interpretada per destacats cantants valencians de l'època, com ara Carme Andújar, Emília Muñoz, Antoni Cortis, Vicent Martí, Antoni Sales i Manuel Rodrigo. També va impressionar la capacitat expressiva dels ninots, que foren construïts per Manuel Segarra, vestits per Maria del Lledó Segarra i Dolors Carregui, i manipulats per catorze persones. L'escenografia anà a càrrec de Lluís Sales, i es tingué especial cura en la posada en escena, com ho mostra que per a l'ocasió es va restaurar el vestit tradicional de Castelló, que dotze parelles van lluir per primera vegada en públic.

Vestíbul de la nova seu de la Biblioteca i Arxiu Municipal de Castelló

24 febrer 1940

Tot i que solament va haver-hi una representació, l'estrena d'una òpera en català en els difícils anys de la postguerra significava per a la societat valenciana un fet cultural i artístic de primer ordre, que encara resultava més excepcional durant el primer franquisme, quan la proscripció a l'ús públic de la nostra llengua era ben rigorosa. L'òpera quedà mitificada en l'imaginari castellonenc per la modernitat de la música, la qualitat dels cantants, la utilització de titelles i perquè representava un acte de resistència cultural i lingüística. Tant és així que més de seixanta-quatre anys després, concretament el 14 de desembre de 2007, La filla del Rei Barbut va ser reposada al Teatre Principal de Castelló, pel grup Xarxa Teatre.

Vista des d'una perspectiva històrica, l’estrena de l’òpera La filla del Rei Barbut en 1943 va significar un esdeveniment importantíssim per a la història de l’escena catalana, en general, i per al teatre de titelles valencià, en particular.

Agut i Clausell, Fàtima. «La filla del Rei Barbut, de la literatura tradicional a l'òpera». A: Actes del Quinzé Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Vol. II. Lleida: Universitat de Lleida, 2011, p. 371-383.

Portada de l'edició de la comèdia La filla del Rei Barbut. Font: Manuel Segarra Ribes, La filla del Rei Barbut, València: Publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2007.

La filla del rei barbut a la Viquipèdia

Jaume Lloret