Fàbriques de Creació

Les Fabriques de Creació són un equipament cultural de propietat municipal i gestió cedida, compartida o pública, segons cada cas. S’instal·len en un antic edifici industrial reformat que allotja, com a activitat principal, processos de creació artística (eminentment d'arts escèniques i plàstiques), per part d'artistes i col·lectius que usen els espais en règim de residència, lloguer o cessió, duent a termes produccions pròpies i coproduccions. Des de mitjans de la dècada del 2000, en el programa funcional de les Fàbriques de Creació de Barcelona es contempla l'objectiu d'una major implicació i participació de la ciutadania en general i el veïnatge en particular en l'àmbit artístic-creatiu, ja no únicament com a espectadors o consumidors, sinó com agents actius, partícips a diferents nivells.

Arreu d'Europa, aquest tipus d'«equipament» o «centre d'art» ja existia i estava implantat i consolidat quan el 2007 l'Ajuntament de Barcelona redacta la Mesura de Govern per desplegar el Programa de Fàbriques de Creació a la ciutat (ICUB, 2007). Si bé aquesta Mesura de Govern municipal formalitza i normativitza l'equipament, es pot considerar que espais com Hangar, l'Ateneu Popular 9 Barris i altres —com els tallers utilitzats per artistes a antigues fàbriques del barri del Poblenou a partir de la dècada del 1980— ja eren Fàbriques de Creació de facto, que inspiraren i serviren de referència del programa institucional.  

Antecedents europeus de l'equipament:

Com a tipologia d'equipament cultural i artístic urbà i metropolità, la Fàbrica de Creació té el seu origen en una sèrie d’espais existents en diverses ciutats europees i funciona ja des de la dècada dels anys setanta del segle vint. D'Art Factories o Friche —a França— en són alguns exemples reputats i primerencs, entre molts altres: el Melkweg (Àmsterdam), ArtsAdmin (Londres), l'UfaFabrik (Berlin), la Friche la Belle de Mai (Marsella) i la Cable Factory (Hèlsinki). Part d'aquests centres funcionen agrupats i coordinats a la xarxa Trans Europe Halls.

Aquest tipus divers, dispers i heterodox de centre de creació, va suscitar l'interès dels estaments institucionals francesos, que n'impulsaren la recerca i catalogació més important i de major escala. Aquest treball el dugué a terme l'equip encapçalat per Fabrice Lextrait, que a inicis de la dècada del 2000 s'encarregà de redactar l'informe anomenat Les nouveaux territoires de l'art (2000-2002), per ordre de Michel Duffour, qui en aquell moment era secretari d'Estat de Patrimoni i Descentralització cultural. En dit informe Lextrait situa, com a context de gènesi d'aquests nous espais creatius, tant la fi de l'economia industrial i l'abandonament dels seus espais, a causa de la relocalització de les infraestructures, com altres factors de caràcter sociològic i estètic, com ara la fi de l'«autonomia de l'art». Per a Lextrait, en la seva diversitat les experiències diverses a les Friche tenen alguns elements i objectius comuns, que les singularitzen de les pràctiques homologades i instituïdes en l'àmbit institucional. Al centre de tots ells, hi hauria un interès palès i creixent per allò que s'anomena el «processus» (procés o work in progress), o sigui l'obertura de la difusió de l'art, del seu debat i reflexió, ja no únicament com a producte cultural acabat i exhibible, sinó ara entreteixit i valuós en tot el decurs del procés de producció (Lextrait et al., 2001b: 23). Això possibilitaria les confluències, debats, intercanvis i encavalcaments entre agents, actors, creadors professionals i amateurs, i tota mena de participants, veïns i ciutadans, que fins aleshores havien estat dividits i separats en àmbits estancs (creadors i consumidors) i, en el cas de la ciutadania, relegats al paper de públic passiu.

La definició institucional barcelonina de la Fàbrica de Creació:

A Barcelona, les Fàbriques de Creació formen part de la darrera generació d'equipaments culturals municipals. Les havien antecedit, després de la represa democràtica, museus, centres cívics i biblioteques. El Pla Estratègic de Cultura de Barcelona (1999) fou concebut, així, des de la plataforma de l'Institut de Cultura de l'Ajuntament (ICUB, que havia estat fundat el 1996), com «un punt de trobada entre agents econòmics, socials i culturals per tal de dibuixar el futur cultural de la ciutat, la Barcelona del coneixement» (Ajuntament de Barcelona, 2006a: 4). Més tard, el Pla Estratègic de Cultura de Barcelona del 2006 representà una avaluació i actualització del Pla estratègic del sector cultural anterior. El Pla reconeixia en primer lloc una nova realitat multipolar, detectava l’emergència de nous creadors fora dels circuits convencionals, en àmbits diversos com la música electrònica, l’escena alternativa o la dansa contemporània. Un seguit de noms propis en els estaments i projectes dedicats a les arts visual protagonitzaven i estructuraven, dotant-la de contingut, una de les línies del Pla, la de les Fàbriques de Creació, que es definirien aleshores com projectes importants en una nova etapa en el panorama creatiu de Barcelona.

Un dels programes estructurants per tal d'assolir l'objectiu principal de la doble actuació proximitat-excel·lència, tal com el definia el Pla, era el de Barcelona Laboratori. Com a definició general del que hauria de ser el nou equipament de tutela municipal, el Pla preveia una xarxa d'equipaments dedicats a l’assaig i la creació en diferents àmbits artístics, que s'haurien d'ubicar en recintes industrials en desús, en immobles de propietat municipal.