La Trinca

Des de ben joves havien format diversos grups de música, com The Vikings o els Enfants Terribles. El nou projecte de La Trinca es donà a conèixer en el programa Radio Scop, de Salvador Escamilla, el 10 de gener del 1969, i a partir de llavors començaren a ser coneguts i gravaren el primer disc. Aquesta projecció els animà a iniciar una carrera amb una personalitat pròpia, força diferenciada en el context de la cançó catalana i basada en l'humor i la sàtira, amb un llenguatge fresc, directe i desacomplexat. Molt aviat esdevingueren un grup de referència i anaren acumulant èxits en cada producció.

Inicialment ells mateixos, i després amb la productora Pebrots, impulsada juntament amb altres col·laboradors, foren els organitzadors dels festivals de les Sis Hores de Cançó a Canet, del 1974 al 1978, i de les 12 hores del Canet Rock el 1975 i el 1976.

Bona part de les seves actuacions, pensades com a projecte discogràfic, foren en format espectacle, més enllà del recital convencional. Col·laboraren habitualment en programes de televisió, i el 1986 iniciaren la primera sèrie amb un programa estable propi a TV3, No passa res!, que els va merèixer un premi Ondas de televisió.

El 1987 fundaren la productora audiovisual Gestmusic. A partir d'aquest moment la seva activitat se centrà en la producció de programes de televisió de gran èxit i deixaren les actuacions als escenaris i l'enregistrament discogràfic. El 1994 Miquel Àngel Pascual abandonà Gestmusic per diferències de criteri amb els altres dos membres. Aquest fet propicià la participació en la companyia de la multinacional audiovisual holandesa Endemol.

La seva proposta, basada en la crítica, la paròdia i la sàtira política i social en clau humorística, fou una renovació en el marc de la cançó catalana dels anys seixanta i setanta. El seu llenguatge directe i el seu estil connectaren amb un ampli i heterogeni ventall de públic. Foren un referent per a la producció musical catalana en clau d'humor i una novetat en el panorama de la cançó catalana dels anys seixanta, que se centrava en l'estereotip del cantautor. El fet que les seves creacions es fessin en format d'espectacle, que relacionava el gènere de la cançó amb el cabaret o l'espectacle de varietats, dotà els seus productes d'una originalitat sense precedents.

El 1970 gravaren el que es considera el primer videoclip de l'Estat espanyol, amb la cançó Tots som pops.

Pebrots i cuplets. 25 novembre 1970 al Teatre Poliorama. Consistia en un recital de cançons escenificades, bàsicament provinents del disc publicat recentment Festa major (1970), el contingut del qual descrivia tots els actes d'una festa major en un poble, en clau humorística: el pregó, la passada, l'ofici solemne, el sermó, les sardanes, el concert, la processó, els gegants, el castell de focs, l'envelat, ball de rams... Dins el muntatge es projectava el que es pot considerar el primer videoclip gravat a l'Estat, rodat pels mateixos membres de La Trinca a Canet durant l'estiu anterior. La direcció musical anà a cura de Francesc Burrull i hi havia de participar Guillermina Motta, que finalment no intervingué en l'espectacle. L'èxit que obtingueren obligà a prorrogar les funcions diversos dies.

Trincar i riure. 21 abril 1971 al Teatre Espanyol. Textos de Jaume Picas; ideat, dirigit i amb coreografia de Jaume Mel·lo; amb la col·laboració d'Elisenda Ribas, Carme Lianyo, Carme Sansa, les Germanes Ros i l'Esbart Verdaguer. Fou un nou èxit de públic que es programà durant tres setmanes amb totes les entrades venudes diàriament. Basat en el disc homònim aparegut el mateix mes, recollí influències de la música folk americana, amb peces satíriques de caire contextual, i d'altres de més intemporals, com la versió del tema popular El senyor Ramon, una constant que seguiren en el disc següent, L'orgue de gats (1971).

Xauxa. 1 març 1972 al Teatre Espanyol, amb text de Jaume Picas, dirigit per Mario Gas. Les representacions es perllongaren durant sis setmanes. Aplegava vint temes del disc homònim, que aparegué immediatament després. De tots els temes cal destacat «Els tres mosqueters», inspirat en una cançó de Manolo Escobar, i «Lul», interpretat per Rosa Maria Sardà.

Bestiari. 6 abril 1972 al Teatre Ars de Barcelona, antic Ateneu de Sant Gervasi. Espectacle sobre textos de Joan Oliver (Pere Quart) i música de La Trinca, amb dramatúrgia i direcció de Ventura Pons. Hi participaren Dolors Laffitte, Núria Duran, Miquel Cors, Rosa Maria Sardà, Carme Molina, Joan Borràs, Joan Pera i Carles Velat. També es produí un disc amb el contingut de l'espectacle.

Mort de gana show. 21 abril 1973 al Teatre Romea, amb direcció de Juan Germán Schroeder; escenografia de Fabià Puigserver, Yago Pericot i Josep Massagué, i amb textos de La Trinca amb la col·laboració de Terenci Moix, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover i Jordi Teixidor, i amb la participació de Rosa Maria Sardà i Elisenda Ribas i Enric Pous. L'espectacle consistia en esquetxos i cançons sense seguir un fil argumental. Durant la tardor del 1973, després de passejar l'espectacle per diferents poblacions catalanes durant l'estiu, realitzaren una sèrie de sessions al Teatre Romea amb una refusió dels espectacles Mort de gana Show i Trincar i riure. A causa de l'èxit obtingut, l'abril de 1974 reposaren també al Romea Mort de gana Show.

Set anys i un dia de cançons. 2 març 1976 al Teatre Tívoli, del qual se'n feren vuit representacions. Espectacle consistent en una retrospectiva de la trejectòria fins al moment, amb arranjaments i direcció musical de Francesc Burrull. També s'hi presentaren peces noves i alguna cançó provinent del darrer disc, Trincàmeron (1975). L'espectacle tornà als escenaris el 17 d'abril al Romea durant tot el mes de maig. El mes de juny les representacions continuaren al Teatre Apolo.

Trempera matinera. 9 abril 1977 al Teatre Romea de Barcelona. Com el cas anterior, estructurat com a espectacle musical sense fil conductor argumental entre les cançons. El disc de l'espectacle es publicà durant la tardor d'aquell mateix any.

Pel broc gros. 14 febrer 1978 al Teatre Barcelona, amb un alt contingut de sàtira política. El disc de l'espectacle es publicà l'any següent.

Nou de trinca. 11 abril 1981 al Teatre de Barcelona, fou un espectacle amb escenografia de Josep Massagué, dirigit per Josep Maria Forn, amb direcció musical de Francesc Borrull, que es reposà l'any següent al Tívoli. Tant l'espectacle com el disc que se'n derivà es consideren uns dels èxits més notoris del grup de Canet, amb peces molt populars com «La dansa del sabre» i «El baion de l'OTAN».

Programes de televisió:

Gran Especial de La Trinca. Programa emès per TVE-Catalunya el 23 de febrer de 1973.

Programa especial, 26 desembre 1980, a TVE de Catalunya.

Col·laboracions al programa de TVE Un Dos, Tres, responda otra vez, el 1983, després d'haver publicat el seu primer disc en castellà, que tingué una acollida moderada.

No passa res!, iniciat el 9 de gener de 1987 a TV3. Primer programa propi.

Guaita què fan ara!, el 1987 a TV3. Selecció d'esquetxos del programa No passa res!, emès durant l'estiu de 1987.

Tariro-tariro, 1988 a TVE. Fou l'adaptació al castellà dels millors moments dels programes precedents i algunes incorporacions noves. Hi participaren Imma Colomer, Mercè Arànega, Carme Conesa, Àngels Gonyalons i Alicia Orozco.

Barres i estrelles!, 1989 a TVE-Catalunya.

Tariro verano, 1989 a TVE. Tots dos amb el mateix format, foren una seqüel·la de Tariro-tariro per a la programació d'estiu.

Buscant La Trinca, 2009-2010 a TV3. Retorn de La Trinca a TV3 amb un programa en format de concurs musical caçatalents a l'estil dels que Gestmusic havia produït en altres cadenes espanyoles, a fi de buscar els tres components del que havia de ser la nova formació de La Trinca.

Diversos autors. La nova cançó. La veu d'un poble. Barcelona: Museu d'Història de Catalunya, 2010.

Mainat, Joan Ramon. Tretze que canten. Barcelona: Mediterrània, 1982.

—. Canet. 36 hores de cançó i de llibertat. Barcelona: Edinform, 1977.

García Soler, Jordi. La nova Cançó. Barcelona: Edicions 62, 1976.

—. Crònica apassionada de la Nova Cançó. Barcelona: Flor del vent, 1996.

Porter, Josep. Una història de la Cançó. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987.

Vilarnau, Joaquim. Cinquanta anys de la Cançó. Valls: Cossetània, 2009.

La Trinca a la Viquipèdia

La Trinca a enciclopèdia.cat

Vídeos de La Trinca