Logo Institut del Teatre

Charles-Adrien Wettach, «Grock»

Comparteix
Data de naixement: 10-1-1880
Lloc de naixement: Loveresse-Reconvilier (Jura bernès francòfon, Suïssa).
Data de defunció: 14-7-1959
Lloc de defunció: Oneglia (Imperia, Itàlia)
Redactor/a: Jordi Jané i Romeu
Identificacio/ns

Pallasso august. Compositor i editor musical. Director artístic del circ Grock.


Biografia

El 1903 forma amb Marius Galante el duo de pallassos musicals ‘Brick et Grock’, que fins al 1907 girarà per França, Itàlia, Bèlgica, el Nord d’Àfrica, l’Argentina, l’Uruguai i l’Estat espanyol.

Separat de Brick, Grock passa part de l’estiu de 1907 a Barcelona fent d’august musical de represa a l’espectacle circense de Ventura Gannau a Les Arenes, i al setembre debuta a Marsella amb el clown italià Umberto Guillaume ‘Antonet’. El debut és un èxit, però Grock informa Antonet: «Això ha estat un assaig. Si agradem a Barcelona, agradarem a tot arreu».

Antonet i Grock debuten al Circo Ecuestre Alegría (Teatre Tívoli) el 3 d’octubre de 1907. La premsa es fa ressò del «Suceso de los notables clowns Antonet y Grock». L’espectacle gira sis mesos per Saragossa, Madrid, València i Palma de Mallorca.

Antonet esdevé un autèntic mestre per a Grock i els èxits del duo se succeeixen arreu. Cada cop actuen més en teatres de varietats i menys en circs, a desgrat d’Antonet. El 1911, la fredor del públic del Wintergarten Varieté de Berlín fa veure a Grock que circ i music-hall tenen llenguatges, tempos i públics diferents, i es decanta per enfocar-se més al music-hall. En agafar Grock les regnes del número, el duo se separa a Londres el setembre de 1913.

Ja amo absolut de la seva carrera, Grock substitueix la figura del pallasso blanc per un parçoner vestit d’esmòquing, s’anuncia com a ‘Grock & partner’ i treballa bàsicament en music-halls. Durant la primera Guerra Mundial coneix a Londres el violinista holandès Max van Embden, que, bo i que amb intermitències, serà el seu parçoner més eficaç.

El 1931 inaugura Villa Bianca, la luxosa mansió que s’ha fet construir a Oneglia (Costa Lígur italiana).

El 15 de novembre de 1932 torna al Tívoli de Barcelona amb el clown Geo Lolé en una gira que abasta França, algunes ciutats espanyoles i el nord d’Àfrica.

En aquesta estada a Catalunya, Grock manté una llarga conversa amb el crític Joan Tomàs (12/11), dedica una sessió especial en francès al Tívoli per a la colònia francòfona barcelonina (25/11) i actua al teatre Fortuny de Reus (29/11).

De Grock, Sebastià Gasch en destaca «el tacte exquisit, la finor espiritual, la mesura, les múltiples inflexions de veu, el gest meravellós, la fantasia i la inspiració, la complexitat del seu joc amarat de matisos i subtileses» (Mirador, 17 novembre 1932).

El 1937 actua al Cirque Medrano de París acompanyat pel propietari, Jérôme Medrano. Quan el 1939 esclata la segona Guerra Mundial es reclou a la Villa Bianca, d’on fuig el 1944 per refugiar-se a Lucerna (Suïssa), on ell i la seva dona, delicats de salut, descansaran dos anys.

Acabada la guerra, torna a treballar amb Max van Embden: març-abril dels 1947 i 1948 al Cirque d’Hiver de París i gires per Suècia i Bèlgica. El 1949 trenca altre cop amb van Embden i fitxa el clown Louis Maïss per al film Au revoir, Monsieur Grock! El mateix 1949 gira per Alemanya amb Alfred Schatz.

A setanta anys (1950) munta el seu propi circ itinerant: una carpa de 4.000 localitats amb pista giratòria de nou metres i mig dissenyada per ell mateix, on ofereix espectacles de circ i varietats. El circ Grock debuta a Hamburg el 24 de març de 1951 i ell hi actua per últim cop el 30 d’octubre de 1954, també a Hamburg. Ja sense ell, el circ Grock continua fins a l’estiu de 1956 regentat per Kurt Collien.

Després de la mort de Grock el 1959 i de la seva esposa Inès Ospiri el 1974, la Villa Bianca viu una llarga decadència fins que el 2002 passa a propietat municipal i des del 2012 acull el Museu Grock.


Significació

Grock és un dels artistes més populars i més ben cotitzats de la primera meitat del s. XX, és un dels grans referents de l’art del pallasso i el seu prestigi el situa al mateix nivell d’estrelles com Enrico Rastelli, Mistinguett o Maurice Chevalier.

Posseïa un ampli registre vocal que li permetia cantar iòdel tirolès, dominava a la perfecció una quinzena d’instruments musicals, enriquia enormement el seu personatge amb acrobàcia, mim, malabarisme, funambulisme, trapezi i contorsionisme, i contrapuntava els diàlegs amb rèpliques recurrents que han passat a la història, com Sans blague...! i Pourquoi?

La comicitat de Grock era poètica, intel·ligent i mesurada. El somriure, la mirada i la flexibilitat expressiva de cos i rostre li permetien expressar una àmplia gamma de sentiments humans. Els seus millors gags són fruit d’observar el món i de redimensionar els petits entrebancs de la vida real. El piano acostat al tamboret, el violí minúscul tret d’una maleta enorme, una cotilla trobada per atzar dins del piano o l’increïble bot amb què s’asseia al respatller de la cadira tot encreuant les cames a mig aire són situacions viscudes per ell i convertides en cops d’efecte escènic.

Tot mantenint l’heroisme tràgic del pallasso august, Grock frontereja amb el pallasso excèntric. No és ben bé un excèntric –en tant que necessita valedor–, però la seva finesa d’esperit no s’adiu amb el contrapunt autoritari del carablanca. Segons l’historiador circense Tristan Rémy, Grock és «una síntesi entre l’august i el clown primitiu tipus Joe Grimaldi». 

Tenaç i meticulós, Grock ho tenia tot assajat fins al mínim detall i, malgrat que la seva posada en escena era un model de precisió en tempos i ritmes, tot semblava sempre improvisat al moment. L’espectacle que va anar polint al llarg de tota la carrera és una completíssima recreació de la petita entrada musical Kubelik et Rubinstein que Antonet havia presentat amb l’august Little Walter. Grock hi va aportar la seva personalitat, hi va anar afegint noves seqüències i enllaços i la va dignificar fins a convertir-la en un paradigma de pantomima musical dialogada.

Abans de Grock, l’enfarinat era l’empresari, el director artístic i la vedet del duo. Emancipant el personatge de l’august, Grock va invertir aquesta històrica relació de poder dins i fora de la pista. El seu trencament amb Antonet va marcar el camí que després seguirien augustos com Achille Zavatta o Charlie Cairoli, entre molts d’altres.

L’impacte de Grock a Catalunya queda reflectit en les cròniques i crítiques d’especialistes solvents com Joan Tomàs, Sebastià Gasch o Jordi Elias. Aquest últim testimonia que el seu pare (el periodista esportiu Josep Elias i Juncosa, ‘Corredisses’) va mantenir amistat i correspondència amb Antonet i Grock, i està documentada la relació de Grock amb l’escriptor Ferran Canyameres i els periodistes Just Cabot i Josep Maria Lladó.

Valedors

Com la majoria de pallassos, Grock va canviar sovint de parçoners. Entre els més significatius:

  • Marius Galante ‘Brick’ (octubre 1903-maig 1907).
  • Umberto Guillaume ‘Antonet’ (setembre 1907-setembre 1913).
  • Georges Laulhé ‘Geo Lolé’ (1913-1914, 1924-1925, 1932-1935).
  • Max van Embden (1916-1924, 1927-1932, Nadal 1945, 1947-1949 i 5 esquetxos a RAI-1 el 1957).
  • Jérôme Medrano (1937).
  • Louis Maïs (març-octubre 1949).
  • Alfred Schatz (1936-1939, 1941-1942, 1949-1954).

Publicacions

Grock raconté par Grock. París: Ed. Victor Attinger, 1931.

Sans blague! Ma carrière de clown. Paris: Ed. Flammarion, 1948.

Mes cent blagues. Revue ‘Constellation, le monde vu en français’, num. 104 (décembre 1956).

Ma vie de clown (publicat en sis llengües). Paris: Ed. Pierre Horey, 1957.

Grock raconte sa vie de clown. Sorvilier (Suïsse): Editions de la Gardine, 1994.


Bibliografia

Canyameres, Ferran. «Tragedia de un cómico genial». Revista Circo (Barcelona), núm. 8 (1 juny 1957), p. 11-13.

Dagenais, Yves. Le petit auguste alphabétique (Premier dictionnaire universel des clowns, augustes, excentriques et autres comiques). Paris: Magellan & Cie, 2015.

Diercksen, Laurent. Grock, un destin hors norme. 2a ed. Bévilard (Suïsse): Éditions Laurent Diercksen, 2000.

Elias i Campins, Jordi. Elegia del circ. 1954. Inèdit, consultable a la Biblioteca de Circ Nou Barris.

Elias i Campins, Jordi. «Evocación de Grock». Revista Circo (Barcelona), núm. 5 (1 març 1957), p. 11.

Elias i Campins, Jordi. Deu anys de circ. Barcelona: Ediciones Circo, 1964.

Elias i Campins, Jordi. La capsa de les sorpreses. Barcelona: autoedició dels hereus, 2015.

Fréjaville, Gustave. Au music-hall. Paris: Éditions du Monde Nouveau, 1922.

Gasch, Sebastià. «Grock contat per Grock». Revista Mirador (Barcelona), núm. 136 (dijous 10 setembre 1931).

Gasch, Sebastià. «Grock a Barcelona». Revista Mirador (Barcelona), núm. 198 (dijous 17 novembre 1932).

Gasch, Sebastià. «El clown Grock. Una màquina de fer riure». Revista Mirador (Barcelona), núm. 199 (dijous 24 novembre 1932).

Gasch, Sebastià. «La gran aventura circense. IV». Revista Destino (5 juliol 1952).

Gasch, Sebastià. «Grock, una vida de clown». Revista Destino (19 setembre 1953).

Gasch, Sebastià. «Grock se ha ido». Revista Destino, núm. 1149 (dijous 18 juliol 1959).

Jané, Jordi. «Grock, l’august providencial». Revista Serra d’Or, núm. 732 (desembre 2020), p.55-58.

Lévy, Pierre Robert. Les clowns et la tradition clownesque. Sorvilier (Suïssa): Editions de la Gardine, 1991.

Lladó i Figueras, Josep Maria. «El bar London, implícito local social de los circenses». Revista Circo (Barcelona), núm. 12 (1 novembre 1957), p. 12-13.

Planes, Josep Maria. «El debut de Grock al Tívoli». La Publicitat (18 novembre 1932).

Rémy, Tristan. Les Clowns. París: Grasset 1945 (reedició 2002).

Tomàs, Joan. «Notes biogràfiques: Grock». La Publicitat (15 novembre 1932).

Vesque, Marte et Julliette. En piste! Le cirque en images des soeurs Vesque. París: Gallimard, 1992.

 

Filmografia (selecció de cinema i televisió)

1926. Grock, son premier film. Direcció Jean Kemm. París. Mut, 2.400 m.

1931. Grock, clown de génie. Direcció Carl Boese. Berlín. Sonor, 90’.

1949. Au revoir, Monsieur Grock! Direcció Pierre Billon. París. Sonor, 71’ i 107’.

1954. Le dernier espectacle de Grock (última actuació a Hamburg, 30 octubre 1954).


Fonts iconogràfiques
Fotografia 1: Grock i Antonet, august i clown entre 1907 i 1913.  © Eugen von Saher. MAE. Institut del Teatre.
Fotografia 2: Dimarts 15 novembre 1932. Debut de Grock i Geo Lolé al Tívoli de Barcelona. Anvers del programa de mà. Arxiu Jordi Jané.
Fotografia 3: Dimecres 23 novembre 1932. Fotografia dedicada al crític de circ Joan Tomàs: «Au très sympathique Juan Tomas mes plus sincères amitiés». © MAE. Institut del Teatre.
Fotografia 4: Divendres 25 novembre 1932. Gala especial de Grock per a la colònia francòfona de Barcelona (25 novembre 1932). © MAE. Institut del Teatre.
Fotografia 5: Dimarts 29 novembre 1932. Gala especial de Grock al Teatre Fortuny de Reus. Cartell anunciador. Arxiu Lluís Òdena, Teatre Fortuny.
 

Enllaços

Grock, la vie d’un grand artiste. (1h, 23’ 48”, direcció Carl Boese, 1931):

https://www.youtube.com/watch?v=SNm4JJDYipY&t=2790s

Grock & Max van Embden: Bühnen-Sketch (1931):

https://www.youtube.com/watch?v=IL3cWzRwDL8 (8‘46”, diàlegs en francès subtitulats en alemany)

https://www.youtube.com/watch?v=0w5QVVDgQeo (45’39”, diàlegs en alemany subtitulats en castellà)

https://www.youtube.com/watch?v=PMvL8rV1ssI (45’19”, diàlegs en alemany)

Mon ami Grock (extractes del biopic-documental de Pierre Billon Au revoir, Monsieur Grock!), 1962, ina.fr, 34’ 52”):

https://www.youtube.com/watch?v=_xwMS6cPcUs

Museu del Clown (Villa Bianca, Villa Grock):

http://www.museodelclown.it/en

https://www.youtube.com/watch?v=QZcKbU9nV08 (3’15”)

https://www.youtube.com/watch?v=7407C9vWv9g (9’04”)


Continguts relacionats


Generar PDF

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x