A primers i mitjan segle XIX, homes de lletres de pas per Barcelona, com ara Leandro Fernández de Moratín o José Zorrilla, visitaven amb freqüència el cafè situat al costat del Teatre Principal, que en aquella època duia el nom de Delicias –i abans, Café de los Guardias, perquè entre els parroquians hi havia oficials de la Guàrdia Reial–. Com recorda Lluís Permanyer en un article del 1988, l’establiment tenia un saló circular amb columnes, del qual naixia una escalinata que conduïa al Principal. Amb els anys, el local va guanyar en luxe i va acollir noves tertúlies, com la que reunia Apel·les Mestres, Bartrina i Guimerà el 1875. Ja a les acaballes del segle XIX, l’empresari Enric Vilalta li va donar un aire parisenc i un nou nom, Au Lion d’Or. Aquest i altres cafès, continua Permanyer, van convertir la zona del Pla de les Comèdies en punt de confluència dels admiradors d’artistes i escriptors, i de la gent que comptava a la Barcelona de l’època.
D’aquest espai bohemi de tombant segle XX saltem al dels anys cinquanta, «una especie de Babilonia, si no de Sodoma y Gomorra, donde promiscuan cines, dáncings, cafés, residencias, frontones, taquillas de toros, castañuelas, hetairas, picadores de toros y marinos americanos», segons va escriure Sempronio a la revista Destino (núm. 1168). En aquest context, el 22 de desembre del 1959, al local de l’antic Lion d’Or, va obrir les portes el Panam’s, un teatre de tres-centes localitats dirigit per l’empresari i compositor Jaume Mestres.
Una comèdia musical de Mestres, Él y las mujeres, amb Escamillo i la vedet Rosita Ferrer al capdavant del cartell i un ballet a l’estil de París que, com deia la publicitat, feia del Panam’s un teatre únic en Europa, va inaugurar el nou teatre. La crítica va rebre amb simpatia un espai comfortable i elegant, però va carregar contra l’espectacle inaugural.
Tot i aquest desafortunat debut, el Panam’s va acollir el març del 1960 la reposició de Las manos de Eurídice, un dels grans èxits d’Enric Guitart, que va adreçar-se al públic la nit d’estrena per dir que, amb aquella reposició, volia ajudar el Panam’s a sobreviure a la crisi teatral que assotava Barcelona, i que amenaçava amb convertir el petit teatre en un cinema o en una sala de festes. La comèdia lleugera, però, va ser el gènere predominant del local. També l’any 1960, la companyia de José Sazatornil hi va portar Mi pisito de soltero, i als següents s’hi van veure obres còmiques com Misterio en el círculo rojo o Veinte años y una noche. El millor depenent del món, de Francesc Lorenzo i Gàcia (1962), va arribar a les 587 funcions l’1 de gener del 1963, però a partir d’aquesta data es perd el rastre del teatre. Ja als anys setanta, a la seva arribada a Barcelona, la italiana Dolly Van Doll, futura empresària del Belle Époque, va citar-se amb el propietari d’un Panam’s que la vedet va definir com una mena de cabaret i bordell i, a mitjan anys vuitanta, podien alternar-s’hi sopars-espectacle flamencs per a turistes i xous adults.
Barba, David. 100 españoles y el sexo. Barcelona: Plaza & Janés Editores, 2009.
Destino, núm. 1168 (desembre 1959).
Romea Castro, Celia. Barcelona romántica y revolucionaria. Una imagen literaria de la ciudad, década de 1833 a 1843. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1994.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013.
<http://www.lavanguardia.com/hemeroteca> [Consulta: 25 maig 2018]<http://www.labarcelonadeantes.com> [Consulta: 25 maig 2018]
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
