Teatre Gayarre

Amb accés tant per l’avinguda del Marquès del Duero com pel carrer Conde del Asalto (Nou de la Rambla), el Teatre Gayarre va prendre el relleu als diferents negocis que, des de les darreries del segle XIX, havien omplert de ball i varietats aquella parcel·la del Paral·lel. El primer de tots, l’ampli cafè Lyonés, va ser llogat l’estiu del 1900 a la Sociedad Recreativa El Paraíso, que en féu un local social amb escenari. Es va inaugurar amb una gran festa, i l’endemà ja s’anunciava a les cartelleres com el teatre El Paraíso o Gran Cafè Concert El Paraíso.

Un any més tard, la sala va passar a dir-se Le Trianon –igual que altres a la zona–, potser per donar-hi un nou impuls, però l’estratègia va fracassar i poc després desapareixien la societat recreativa i el teatre. Al seu lloc, tornava a obrir el cafè Lyonés i, el 1907, l’Sport Tobogán del Paralelo, un saló consagrat a les varietats que s’hi va estar només un any. El gener del 1908 Juan Mestres Calvet, futur empresari del Liceu, va construir-hi un modest teatre i el va llogar a un antic actor aficionat, José Torres Patau. Tot i l’aspecte atrotinat del barracot, obra d’Andreu Audet i Puig, Mestres el batejà amb el cognom del tenor Julián Gayarre, i així, un símbol de l’alta cultura va donar aixopluc a un music-hall sovintejat pel públic més humil.

Al febrer del 1912, Torres Patau va deixar les regnes del teatre, que va iniciar així un ràpid declivi. El 7 d’agost s’acomiadava de la cartellera, i quinze dies després, hi tornava amb el nom d’Olympia.

La nova etapa fou breu i, després d’un nou canvi a la gerència i d’una remodelació, el local va reobrir l’any 1914 com a Salón Pompeya.