Logo Institut del Teatre
Redactor/a: Enric Ciurans
Descripció

El Teatre Independent és un referent indefugible del teatre actual a Catalunya i a Espanya, atès que una bona part dels dramaturgs, directors i actors nascuts entre les dècades dels anys trenta i els anys cinquanta procedeixen d’aquest moviment o denominació escènica, que sorgí durant la segona etapa de la postguerra espanyola, és a dir, a partir del 1959, com un moviment de profunda renovació de les arts escèniques. 

La paraula «independent» es començà a utilitzar a principis dels anys seixanta. Una de les primeres mostres de l’ús d’aquesta denominació el trobem a un article de Ricard Salvat publicat a la revista Primer Acto, el 1963, titulat «10 años de teatro independiente», en què aquest terme era utilitzat com a sinònim de renovació i d’experimentació, tot afirmant: «Necesitábamos otras obras, otro espíritu de lucha, necesitábamos un laboratorio, algún sitio en que experimentar. Creíamos mucho en aquel entonces en el teatro experimental, en el que veíamos el elemento salvador de nuestro teatro, el que tenía que acabar con la mediocridad ambiente que en aquel momento, mucho más que ahora, privaba en nuestros escenarios teatrales».

El teatre independent estigué format per homes i dones d’una generació posterior a aquella que havia participat en la Guerra Civil. Malgrat això hi ha autors, com Gonzalo Pérez de Olaguer, que consideren com a partícips d’aquesta tendència els grups apareguts a la dècada dels quaranta i cinquanta sota la denominació genèrica de «teatros de cámara y ensayo», o les agrupacions de teatre universitari oposades al Teatro Español Universitario, és a dir, el teatre universitari recolzat per l’oficialitat franquista. Tampoc no hi ha acord sobre el moment en què va desaparèixer aquesta tendència o denominació genèrica de grups, companyies o col·lectius, atès que uns autors situen aquest final en l’anomenat Festival Zero que es celebrà a Sant Sebastià, el 1970 [Festival Internacional de Teatro de San Sebastián], mentre d’altres el vinculen al naixement de les sales alternatives i, en conseqüència, a una progressiva transformació del fenomen escènic produïda a la dècada dels anys vuitanta. 

A Barcelona, aparegueren col·lectius d’expressió castellana com El Teatro de Arte (1941, Marta Grau i Artur Cabonell), el Teatro de Estudio i, posteriorment, El Corral, que liderà Juan Germán Schroeder a la dècada dels quaranta, el Teatro de Cámara de Barcelona, Thule, Teatro Club, entre d’altres petites agrupacions que feien sessions úniques. Cal també citar intents que no van reeixir per crear una alternativa al teatre oficial de l’època com l’anomenat Teatro Popular Español, creat per Anastasio Alemán i José Antonio Valdés el 1957, intentant imitar el Théâtre National Populaire, de Jean Vilar. D’altra banda, en foren antecedents o bé iniciadors els grups sorgits a l’entorn del món universitari que significaren l’entrada en escena d’una nova generació d’homes de teatre, malgrat que molts d’ells no acabarien de donar el pas cap a la professionalització. Entre els grups sorgits en aquest ambient destaquen, a Madrid, el Teatro Popular Universitario i, a Barcelona, l’Agrupació de Teatre Experimental (1953), el col·lectiu Trasgos (1953) i, posteriorment —ja fora de l’ambient universitari—, el Teatre Viu, creat per Miquel Porter, Ricard Salvat i Helena Estellés, el 1956, agrupació aixoplugada per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, precedent directe del Teatre Independent. Aquesta darrera entitat acomplí un paper importantíssim en la represa del teatre català durant la postguerra, però quedà al marge de la denominació «independent». Tots aquests grups foren antecedents de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), creada el 1960, que suposà un pas fonamental per a l’aparició de la generació del Teatre Independent a Catalunya.

Feliu Formosa, un dels creadors del teatre independent, situava les principals fites que feren emergir el moviment reflexionant a Per una acció teatral:«Més enllà de denominacions i fórmules esquemàtiques (teatre «independent», «popular», «experimental») s’ha produït i es produeix des de l’any seixanta la recerca d’un llenguatge escènic nou i d’un públic nou. Al marge de les limitacions de tot ordre amb què han topat i topen les persones i els grups que participen en aquesta recerca, és innegable que la lluita d’aquests set anys no ha estat inútil. Farem una mica d’història: durant la tardor de 1963 es produeixen dos fets que podem considerar significatius. El primer és l’estrena de L’òpera de tres rals, de Bertolt Brecht, per l’Agrupació Dramàtica de Barcelona al Palau de la Música Catalana; el segon és la representació al monestir de Ripoll de l’espectacle Poesia-document (poetes alemanys contra la guerra) pel grup «Gil Vicente» davant un miler d’escoltes (seguida d’una cinquantena de representacions més a Barcelona i comarques)».

El principal tret característic dels grups que formaren part d’aquest corrent escènic fou la seva actitud de reivindicació política enfront de la dictadura militar del general Franco que governava a Espanya. Per tant, aquests grups es van caracteritzar per una progressiva radicalització dels plantejaments formals i ideològics, cercant per al teatre un espai de llibertat que no existia a la societat espanyola.

Gonzalo Pérez de Olaguer, partint de la dicotomia entre teatre d’aficionats i teatre independent, escrivia a Teatre Independent a Catalunya: «Per què, això de teatre independent? Més enllà del nom emprat —teatre independent, teatre de càmera, teatre experimental, teatre popular— hi ha la realitat d’una posició i una recerca. Posició enfront a dos conceptes: teatre amateur i teatre comercial. Es diferencia del primer per la qualitat dels textos, dit en un sentit abstracte, i pel rigor a l’hora de preparar el muntatge; i del segon, pel caràcter no professional de llurs membres i per la programació elegida. Quant a la recerca, que el teatre independent pretén com a primera premissa, de realitzar una labor socio-cultural de gran abast. No se m’escapen les limitacions i condicionaments externs que es mouen, constrenyent de vegades, l’entorn d’aquest teatre. Però en línies generals són els seus objectius en néixer, la seva intrínseca raó d’existir. És un servei a la cultura i, concretament, al fet teatral. No hi ha dubte que aquest teatre té unes arrels comunes a tots els seus membres, arrels que ens parlen de la funció social a acomplir: ser tant un testimoni com una acusació. […] D’altra banda cal convenir que el teatre independent té entre els pressupòsits la recerca d’una nova estètica i d’un nou públic».

Una de les primeres qüestions que cal advertir és l’heterogeneïtat d’aquest moviment escènic format per grups de tots els formats i estils, amb intencions, capacitats i trajectòries dispars. Un altre consideració important és que sorgiren grups de teatre independent per tota la geografia espanyola, evidentment amb una clara preeminència dels grans focus de creació com eren Madrid i Barcelona, els quals mimetitzaren. Alguns d’aquests grups es van adscriure a la denominació «independent» com un primer pas cap a la professionalització, mentre que molts altres no plantejaren mai aquest pas i es vincularen a l’escena en un moment determinat de les seves trajectòries vitals.

És pràcticament impossible fer un cens de tots els grups que, d’una o altra forma, participaren en el teatre independent. L'abast del «Teatre independent» és produí en l’àmbit dels grups o companyies teatrals que s’adjudicaren aquesta denominació:

A Catalunya: La Pipironda, Grup de Teatre Popular Gil Vicente, Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, Companyia Adrià Gual, Teatre Experimental Català, Els Joglars, Grup de Teatre Independent del CICF, Grup de Teatre Popular El Camaleó, Bambalinas, Gogo Teatro Experimental Independiente, El Paraigua Groc, Grup d’Acció Teatral, Palestra d’Art Dramàtic, Teatro Popular Amateur, L’Oliba, Pequeño Teatro, Alpha-66, A-71, Teatre de l’Escorpí, La Gàbia de Vic, Comediants, Dagoll Dagom.

Al País Valencià: La Carátula (Elx), Grup-49, Grupo Roble, Carnestoltes, Grupo Huevo Teatre Estable del País Valencià, La Cazuela (Alcoi), Pequeño Teatro de Valencia.

El «Teatre independent» fou un moviment heterogeni que unificà els grups teatrals que no formaven part del teatre oficial durant el franquisme. D'entre aquests col·lectius sorgiren els dramaturgs, directors, actors i escenògrafs que havien de protagonitzar la renovació del teatre català i el teatre de les següents dècades.


Bibliografia

Ciurans, Enric. «El teatre independent. Estat de la qüestió». Assaig de Teatre, núm. 37 (juny 2003), p. 13-20.

Formosa, Feliu. Per una acció teatral. Barcelona: Edicions 62, 1971. 

Pérez de Olaguer, Gonzalo. Teatre Independent a Catalunya. Barcelona: Ed. Bruguera, 1970.

Salvat, Ricard. «10 años de teatro independiente». Primer Acto (Madrid), núm. 45 (1963), p. 8-12.


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x