Logo Institut del Teatre
Redactor/a: Bàrbara Raubert
Contingut

Branca de la dansa contemporània sorgida a Alemanya a meitat del segle XX sota el nom de Tanztheater (traduït com a «teatre dansa» o també «dansa teatre») i que té per característiques principals una accentuada expressivitat teatral i posades en escena de gran càrrega poètica. 

La barreja dels dos termes (dansa i teatre) implica que es parteix del sentit musical i del ritme de la mateixa manera que ho fa la dansa, però que també es fa ús de recursos teatrals en l'expressivitat dramàtica i les personalitats reconeixibles o poètiques, així com en el plantejament escènic. El pes d'una font o de l'altra pot equilibrar-se més o menys, i en una direcció o l'altra, segons el creador.

Gràcies al teatre dansa, Alemanya es va convertir en punta de llança de l'escena coreogràfica europea, sobretot a partir de dues grans personalitats: Rudolf von Laban (1879-1958) i Mary Wygman (1886-1973), els primers a utillitzar el terme. Propera als pintors expressionistes com Emil Nolde i Ernst Ludwig Kirchner, i de la mateixa manera que ells, Wygman utilitza la subjectivitat interior com a primera font d'inspiració. Laban, més analític, funda un sistema de creació i d'escriptura sobre el moviment que du el seu nom, i parla de Tanztheater per primer cop durant els anys 20 com una mena de declaració d'intencions per donar a entendre la seva proposta d'emancipació de les rutines balletístiques i la necessitat de recerca per a tot creador d'una manera personal d'expressar-se amb total llibertat.

Sota l'impuls d'aquests dos coreògrafs i també del deixeble de Laban, Kurt Joos (1901-1979), neix el teatre dansa com a procés de creació i principi estètic, en paral·lel a altres recerques naturalistes en el teatre, com les de Meyerhold, Piscator i Brecht. Kurt Joos contribueix a fundar el departament de dansa de la Folkwang-Hoschschule d'Essen —on estudiaran Pina Bausch (1940-2009), Susanne Linke (1944) i Reinhild Hoffman (1943)— i d'aquesta manera esdevé un enllaç privilegiat entre les primeres revolucions dansístiques alemanyes, més expressionistes, i les segones, més marcadament teatrals.

En les obres de Pina Bausch, com en les de Reinhild Hoffmann i Susanne Linke, els ballarins porten roba de cada dia, van amb els peus nus o amb sabates de carrer, les dones sovint amb talons. Es mouen mostrant una habilitat sens dubte forjada a base d'un refinat treball corporal, si bé apropiant-se de moviments quotidians, que resulten en una dansa conscient però sense vanitat. Els decorats mostren espais recognoscibles, però redimensionats, o paisatges tractats poèticament, com si l'exterior hagués entrat a l'interior en un linòleum recobert de sorra o un palau ple de fulles. Són espais de poesia on s'escruten minuciosament les relacions socials, els rols entre homes i dones, els moviments que ens fan funcionar en el dia a dia.


Evolució

A partir de finals dels anys seixanta, el teatre dansa es defineix i evoluciona sota uns eixos d'immediatesa psíquica i emocional. El llenguatge que es traspassa de cos a cos, des de la vida al teatre i dels ballarins al espectadors. El 1975 es presenta La consagració de la primavera, d'Igor Stravinski, una coreografia de Pina Bausch que ràpidament es converteix en una obra mítica per a la història de la dansa en general i del teatre dansa en concret i que situa la coreògrafa com a principal representant d'aquest moviment.

La consagració de la primavera Pina Bausch fa cobrir tot el terra de l'escenari per una capa espessa de torba humida, i el ritual de renovació estacional és presentat com una lluita entre la vida i la mort, entre homes i dones, entre la individualitat i la col·lectivitat (temes que apareixeran en pràcticament totes les obres posteriors de la coreògrafa). Els moviments no són fàcils amb aquest terra i els ballarins es mouen fins al límit de les seves forces. No hi ha res de simulat, és una dansa totalment honesta.

«Honestedat i precisió» són, per a Pina Bausch, les lliçons essencials que extreu de la seva formació a Essen. Una honestedat absoluta en l'observació de l'existència humana i una precisió absoluta en l'elaboració de la forma que la porten a no deixar cap detall a l'atzar, des de cada pas coreogràfic fins a tots els angles d'un decorat embolcallador que emmarca i determina cada obra de manera irrepetible.

Dels pioners de la primera generació del teatre dansa se'n conserva l'estudi de les parts més fosques de l'ésser i també les més vitals, però els seus successors porten les incursions poètiques sobre la realitat del quotidià amb una mirada de precisió quirúrgica. En tots dos casos, encara que de manera diferent, la credibilitat psíquica està en joc. 

Des d'Alemanya, el teatre dansa de mica en mica va expandint-se cap al sud d'Europa, impregnant la dansa de tots els països, especialment Bèlgica i França, fins a arribar també a Catalunya. L'any 1985 Pina Bausch es presenta a Barcelona, al recentment inaugurat Mercat de les Flors, amb la peça 1980, la primera obra de dansa que acull aquest teatre que, anys després, es convertiria en el referent de la dansa a la ciutat.


Bibliografia

Baril, Jacques. La danza moderna. Barcelona: Paidós, 1987.

Macel, Christien [et al.]. Danser sa vie. Art et danse de 1900 à nos jours. Paris: Éditions du Centre Pompidou, 2012.


Enllaços

Web de la Tanztheater Wuppertal Pina Bausch:

<http://www.pina-bausch.de/en/pina_bausch/index.php?text=lang>


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x