Tassarba

Drama líric d'un acte, amb música del mestre Enric Morera i llibret de Juli Vallmitjana. Vallmitjana és conegut perquè les seves obres, tant teatrals com narratives, sovint descriuen la vida dels gitanos a Barcelona; un exemple d'això el trobem a la seva novel·la La Xava, entre molts d'altres.

Segons consta al programa de la representació al Liceu de l'any 1966, la història d'aquesta òpera es desenvolupa en un lloc i una època que no s'especifiquen per desig exprés dels hereus dels autors. El drama narra la història de la Tassarba, una gitana de disset anys que viu amb la seva mare Esperança en una casa mig enderrocada. En una cambra de la casa hi ha una petita llàntia encesa que representa la importància del foc entre la comunitat gitana.

L'Esperança duu una vida austera i senzilla, com una mena d'expiació dels seus pecats, ja que de jove havia estat una mala persona. Aquesta austeritat fa que els habitants de la comunitat gitana la creguin posseïdora de poders sobrenaturals. Així, els malalts i els desvalguts la van a veure perquè els guareixi o els assessori.

El dia del seu sant, la Tassarba es disposa a fer una festa, però la mare l'adverteix dels perills de ser massa vanitosa i de mirar-se al mirall excessivament i li explica la història de Lió, que va desatendre la llàntia i va provocar que s'apagués i, com a conseqüència, es va veure seduïda pel dimoni.

En motiu de la festa de la Tassarba, força gent s'aplega a casa seva i balla una dansa anomenada farruca i també la dansa del foc, al voltant de cinc brasers.

Aleshores apareix el Gerinel, que ha robat unes joies sagrades, i demana a l'Esperança i a la Tassarba que li ofereixin amagatall. Els convidats el volen agafar, però ell s'hi enfronta amb una navalla i aconsegueix que tothom surti corrents. El Gerinel i la Tassarba s'enamoren de seguida, només de veure's, i l'Esperança accedeix a amagar-lo, perquè es vol quedar les joies. Quan apareix el Garota i els seus companys, que estan perseguint el Gerinel, l'Esperança els diu que aquest ha fugit. El Garota li canta el seu amor a la Tassarba, però aquesta ja només pensa en el Gerinel.

Quan el Garota i els altres homes surten, la Tassarba i el Gerinel es lliuren al seu amor, tot i que de fons se sent l'Esperança, que canta la cançó del pressentiment. Mentre el Gerinel i la Tassarba són a la cambra, lliurats l'un a l'altre, la llàntia s'apaga i fumeja, en al·lusió a la virgintat perduda de la Tassarba.

Quan entra l'Esperança, s'adona del que ha passat i, enfurismada, crida el Garota i els seus homes perquè agafin el Gerinel. El Garota i ell surten per enfrontar-se, després que la Tassarba hagi trepitjat la creu que portava, una de les joies robades. Aquest fet fa exasperar la multitud, que vol portar la Tassarba a la foguera. Però l'Esperança surt en la seva defensa i es declara culpable. En aquests moments entra el Garota i li diu que el Gerinel ha mort, cosa que provoca que la Tassarba surti corrents. 

L'obra va ser estrenada el 1916 per la soprarno Elsa Raccanelli, la mezzosoprano Elena Lucci, el tenor Jaume Illa i el baríton Josep Segura en els papers principals, sota la direcció del director xilè Alfredo Padovani. La direcció escènica va ser a càrrec de Rafael Moragas i Salvador Alarma va fer l'escenografia.

Pel que fa al ball, aquell dia va debutar al Gran Teatre del Liceu una ballarina que es feia dir La perla negra, i que era cubana, però es feia passar per etíop.

La representació de Tassarba va anar acompanyada de l'òpera Le pecheur de perles, de Georges Bizet.

L'òpera Tassarba es va tornar a representar al Gran Teatre del Liceu el 29 d'abril del 1966, en un homenatge al mestre Enric Morera en motiu del seu centenari. En aquella ocasió, a banda de Tassarba, també es va representar el ballet Festa Major, d'un sol acte, amb coreografia de Joan Magriñà, i les peces instrumentals Dansa de gnoms, Davant la verge i Emporium.

Per a aquella representació, el repartiment de l'òpera va ser el de Maria del Carme Bustamante, en el paper de Tassarba; Montserrat Aparici en el paper d'Esperança; Joan Baptista Daviu fent de Gerinel, Josep Simorra en el paper de Garota i Joan Rico fent de Bandají. El director de l'orquestra va ser Antoni Ros Marbà. El director d'escena va ser Francesc Nel·lo, i el mestre de ball va ser Joan Magriñà, que era l'autor de la coreografia de les altres danses representades. El decorat va córrer a càrrec de Fabià Puigserver.