Logo Institut del Teatre
Data de naixement: 1896
Lloc de naixement: Sabadell
Data de defunció: 1953
Lloc de defunció: Barcelona
Redactor/a: Jordi Auseller
Identificacio/ns

Comediògraf i dibuixant d’humor català


Biografia

Al principi es va donar a conèixer com a ninotaire, sota el pseudònim d’Anem, col·laborant en un bon nombre de publicacions de l’època tant de caire humorístic i satíric com de contingut polític, entre d’altres, a les revistes La Campana de Gràcia (1870), L’Esquella de la Torratxa (1879), Papitu (1908), Iberia (1915), Nanu (1915), La Piula (1916), Cuca Fera (1917), i al diari L’Opinió (1928). Els seus dibuixos, en contrast amb altres caricaturistes companys seus de professió, tenien un traç lleuger, precipitat, i els acudits buscaven més la rialla que no pas la càrrega satírica o moral, mantenint sempre un to divertit i un humor desenfadat. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), va abandonar Catalunya i va residir un temps a París, fins al 1931. Fou aleshores quan, en tornar del seu exili forçós en terra francesa, en els anys de la Segona República (1931-1936), va iniciar la seva carrera com a autor de teatre, que va compaginar amb la seva activitat com a dibuixant d’humor. Juntament amb Alfons Vila i Franquesa (1897-1967), conegut com a Shum, Alfred Pascual i Benigani (1902-1995), Marcel·lí Porta i Fernanda (1898-1959), Helios Gómez Rodríguez (1905-1956) i Josep Bartolí i Guiu (1910-1995), va formar part del Grup dels Sis, una mena de col·lectiu de ninotaires reivindicatius que va esdevenir l’embrió del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), creat el 1936 a Barcelona. A més de conrear el camp de la dramatúrgia i l’humor gràfic, s’interessà també per la ceràmica, l’estampació i la pintura.

 


Significació

En la seva faceta de dramaturg, Lluís Elias fou molt prolífic i, tant en els àmbits professionals com en els amateurs, va ser un dels autors més estrenats. Juntament amb altres noms com Alfons Roure (1889-1962), Gastó A. Màntua (1878-1947) i Salvador Bonavia (1907-1959), va ser un dels representats més importants del que aleshores es va qualificar per part d’alguns escriptors (Prudenci Bertrana) com a «escola productiva» del teatre català, «destinada a atreure el màxim de públic possible a costa d’oferir productes d’èxit, perfectament elaborats segons els motlles de cada gènere» (Foguet 2005: 355). En aquest sentit, Elias va escriure peces senzilles i de caire cosmopolita, majoritàriament comèdies lleugeres, traçades amb gran habilitat escènica i de to marcadament jocós o melodramàtic, amb les quals va arribar a assolir força èxit popular als escenaris catalans del moment. Encara avui dia les seves obres es representen entre les companyies de teatre no professionals.

L’obra dramàtica de Lluís Elias és molt extensa i comprèn títols en català i castellà. El primer èxit li va arribar amb Madame (1932), que es va estrenar l’11 de març del 1934 amb la companyia Pujol-Fornaguera, al Teatre del Centre Catalanista Badaloní, i el 17 de novembre amb la companyia Nicolau-Martori, al teatre Poliorama de Barcelona. A aquesta obra la van seguir, aquell mateix any, Or i fang, Montparnasse, El fill del senyor Gold i La família Bartolí, que es va presentar el 23 de desembre al Teatre del Foment Autonomista Català de Barcelona. Al llarg del 1935 va escriure Lilí vol viure, estrenada el 13 de febrer al Coliseu Pompeia de Barcelona, Quan els reis es tornen homes i Amàlia, Amèlia i Emília, presentada el 15 novembre al Novetats de Barcelona, per la companyia Nicolau-Martori, i que es convertí en un dels èxits de públic de la temporada. Un any més tard, el 1936, escriu Barris baixos, que estrena el 28 de gener al Gran Teatre Espanyol de Barcelona amb la companyia de Maria Vila i Pius Daví, i de la qual també se’n va fer una adaptació cinematogràfica, Ombres del port (6 de novembre) i Marits pecadors, que es va poder veure per primer cop el 31 de desembre al teatre Romea de Barcelona. El 1939 fa Pasó la hermana blanca. La relació de Lluís Elias amb els escenaris es mantindria després de la Guerra Civil, i les seves obres es van anar succeint les unes darrere les altres. Així, en plena postguerra, el 20 de desembre de 1946, estrena, de nou al Romea, Hermínia o l’auca d’una soltera. Amb la represa del teatre català, assolí nous èxits: Blancanegra (1948), Baltasar (estrenada el 7 de març del 1948 al Coliseu Pompeia de Barcelona i posteriorment, el 4 d’octubre, al teatre Victòria), Refugi de pecadors (estrenada el 4 de febrer del 1949, de nou al Victòria) i Mujeres de amor (1949). De l’última etapa cal destacar els següents títols: Cuqui Flequillo (1950), La neta de París (1951), La nimfa del bikini (1951), Bala perduda (que es va estrenar el 6 de febrer del 1951 al Romea), Joc de dames (1952), El tren de tres quarts de quinze (estrenat el 19 d’octubre del 1952 al Club Helena de Gràcia, Barcelona), Comèdia de dones (1953), La tercera vegada (estrenat el 15 de gener del 1953 al Romea) i El penúltimo suspiro (estrenat també el gener del mateix any al Teatre Talia de Barcelona i protagonitzada per Paco Martínez Soria).


Bibliografia

Foguet, Francesc. Teatre, guerra i revolució. Barcelona, 1936-1939. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x