Ángel Pavlovsky

Actor

D’origen jueu, descendent d’una família russa radicada a la província de Buenos Aires, va iniciar els estudis de medicina i arquitectura a la capital, però de seguida es va sentir atret pel món del teatre, va fer de figurant a les òperes del Teatro Colón i va interpretar papers de secundari. El 1973 va emigrar cap a Barcelona acompanyat per la seva germana, Alicia, i la filla d’aquesta, que tenia tres anys, davant la manca d’expectatives que el regim peronista li oferia.

Malgrat començar a actuar el 1973 al local Barcelona de Noche, creant el seu estil personal i intransferible, es va donar a conèixer al públic barceloní amb l’espectacle Orquesta de señoritas (1981), que estrenà a la mítica Cúpula Venus de la Rambla, on interpretava a la secretària de l’orquestra introduint el personatge de La Pavlovsky, que fou determinant en la seva carrera. Acompanyat per una orquestra formada per quinze dones que cantaven, ballaven i interpretaven temes populars, l’èxit de la proposta va fer que creés seqüeles en formar de revista, recuperant l’esperit del Paral·lel, com Esto no es Broadway (1993), espectacle on destacava l’elegància del vestuari del creador Daniello, amb el qual va tancar l’emblemàtic Teatre Arnau, i Pavlovski y sus beautiful girls (1994). Amb Esto no es Broadway, Pavlovsky va donar un salt en el format i complexitat dels seus espectacles anteriors, una gran producció que volia recuperar els anys d’esplendor del Paral·lel.

Sens dubte, fou el 1996 quan assolí el seu major èxit amb el monòleg Orgullosamente humilde, què estrenà al minúscul Teatre Malic, en què amb la seva particular forma d’interpretar de caire filosòfic, glossava el pas del temps i la pèrdua de la bellesa. María José Ragué escrivia en la crítica de l’estrena (El Mundo, 4 gener 1996): «Pavlovsky se muestra en un primer plano entre el público y el espejo y su “show” es una meditación sobre sí mismo que nos alcanza a todos y que a todos nos divierte. Es esa mezcla de ácida ternura e inteligente sarcasmo que caracteriza siempre al personaje de “La Pavlovsky”.» L’espectacle, després d’arribar al Teatreneu, va fer una exitosa gira arreu de l’Estat, i va convertir Ángel Pavlovsky en un personatge popular, en aparèixer a diversos programes de televisió. L’èxit provocà la reposició de Orgullosamente humilde (Teatre Capitol, gener 1999), que és l’emblema de la seva trajectòria. A finals del 1998 va inaugurar el Teatro Capitol 2, de la Rambla, amb Orgullosamente humilde, apadrinat per Pepe Rubianes, amic i còmplice escènic, que actuava al Capitol 1.

El dia de Nadal del 2002 estrenà Oíd mortales…!, que venia a continuar el treball iniciat amb Orgullosamente humilde, acostant-se al tema de la mort amb el seu estil inconfusible, proper al públic i amb una autoritat escènica que es capaç de dir allò més terrible de manera humorística.

El 2005 estrenà ¡Hoy, siempre, todavía…! On recuperava la comunicació íntima amb els espectadors. A finals del mateix any estrenà a Madrid, Pavlovsky, hoy, siempre, todavía…, adaptació de l’espectacle estrenat uns mesos abans a Barcelona.

El 2006 va treballar sota la direcció del carismàtic actor i director argentí Marcial Di Fonzo Bo, en el muntatge francès de Le Frigo, de Copi, un dels gran referents de l’actor, a qui va conèixer a Barcelona en els anys vuitanta. L’espectacle feu una gira internacional. També el 2006 protagonitzà Alas furtivas, espectacle on mostrava la seva vessant més íntima, confegit a partir dels records, sentiments i opinions, sense recórrer a La Pavlovsky, el seu alter ego femení, a l’entorn de la seva trajectòria artística i vital. Posteriorment va estrenar Angelhada (2011) on continuava la seva recerca de la memòria personal i col·lectiva.

El 2012 fou homenatjat pels seus companys de professió arran dels cinquanta anys sobre els escenaris, amb una gran festa a la sala Luz de Gas. En aquestes dates va abandonar el món de l’espectacle. Viu retirat a les comarques gironines. El 2018 va retornar al món de l’escena oferint una tanda de cinc funcions de ¿Qué fue de Pavlovsky?, al Teatre La Gleva, de Barcelona (5-9 setembre 2018). L’espectacle, centrat en la seva vida allunyat dels escenaris, es plantejà com un complement al documental sobre la seva vida rodat per Bárbara Granados, col·laboradora durant dècades de l’artista, estrenat el 2019.

Actor d’espectacles de varietats d’origen argentí resident a Barcelona des dels anys setanta, quan després d’iniciar la seva carrera teatral a Buenos Aires va venir amb una companyia argentina a Europa el 1969, arribant a París i després a Barcelona, on va treballar durant set mesos al Teatre Talía. El 1973 va decidir abandonar el seu país nadiu i fixar la seva residència a la capital catalana, on va desenvolupar la seva carrera artística durant quatre dècades.

Pavlovsky és un dels grans referents del gènere del transformisme a casa nostra, endinsant-se en el monologuisme humorístic —no exempt de càrrega filosòfica—, sorgit a finals de la passada centúria, amb espectacles de gran repercussió com Orgullosamente humilde (1996), que ha estat reposat en diverses ocasions, sempre amb notable èxit de públic. L’espectacle va ser reconegut amb els premis FAD Sebastià Gasch i el Premi especial de la Crítica de Barcelona. El seu travestisme, elegant i provocatiu alhora, ha seduït al públic i l’ha convertit en un personatge popular gràcies a les seves freqüents aparicions a la televisió, com en el programa Tal cual, conduït per Àngel Casas, als anys noranta.

Orquesta de señoritas, de Pavlovsky (Sala Villarroel, 3 juliol 1981).

Srta. Rosario Vilanova (piano), Srta. María Ventosa Cat, Srta. Tita Soler o Dolors Palau (flautes), Srta. María del Carmen Bernard (trompeta), Srta. Mònica Elmeua (saxo), Srta. Montse Riva (bateria), Alicia Pavlovsky (secretari orquestra).

Festa 20 aniversari Sala Villarroel a La Paloma (23 novembre 1992).

Espectacle a la Carpa de la Ciutadella (La Mercè?, 1992).

Esto no es Broadway (Teatre Arnau, 30 octubre 1993).

Rimel i castigo, estr. A Madrid (a Barcelona no va tenir sala. 1995?).

Orgullosamente humilde, Arrengaments musicals i acompanyament: Amílcar Bufano (Teatre Malic, estr.: 2 gener 1996).

Protagonitza el monòleg Oíd mortales…! (Teatreneu, estr: 25 desembre 2002).

¡Hoy, siempre, todavía…! (Teatre Borràs. Estr: 16 juliol 2005).

Protagonitza el monòleg Alas furtivas. Centro Dramático Nacional (2006) A Barcelona: Teatreneu (estr: 20 desembre 2006), Nau Ivanow (26-29 juliol 2007).

Intèrpret a Boeing, Boeing, de Marc Camoletti. Dir.: Alexander Herold. Int.: Pep Munné, Mireia Portas, Cristina Solà, Ànfel Llàcer, Marta Bayarri. Teatre Coliseum. Estrena: 26 març 2012.

Abellan, Joan. «Esta noche se improvisa». Pipirijaina (Madrid), núm. 21 (1982), p. 12-16.