Logo Institut del Teatre
Autor/s: Josep Palau i Fabre
Local estrena: Teatre Don Juan (Barcelona)
Data estrena: 13 febrer 1974
Descripció

Obra dramàtica escrita en vers per Josep Palau i Fabre entre el maig i el juny del 1958 a París i Venècia, segons figura en l’edició de les Obres completes. Es tracta d’una versió de Les Coèfores, segona part de l’Orestíada, d’Èsquil, en clau contemporània, amb l’exili dels republicans després de la Guerra Civil com a teló de fons, plantejant la dicotomia entre l’exili interior i l’exterior, tema recurrent en d’altres poetes i dramaturgs contemporanis.

La història se centra en l’episodi del retorn d’Orestes a Argos per revenjar la mort del seu pare, el rei Agamèmnon, i recuperar el poder que legítimament li correspon. L’altre personatge principal és Electra, la seva germana, que espera el dia en que es produeixi el retorn d’Orestes i pugui rescabalar-se i venjar-se de la seva mare, Clitemnestra, assassina, amb Egist, del rei.

Palau introdueix un personatge anònim que diu el Pròleg, on es planteja la versió de la tragèdia grega, atès que després de recordar la història d’Orestes i Electra s’acaba preguntant: «Altrament: qui són aquesta Electra i aquest Orestes, que l’autor es vana de conèixer tan bé, i d’on surten?».

En la primera escena Orestes troba Electra, ambdós amaguen la seva identitat, i ell li diu que Orestes és mort i ella es presenta com la folla Istar, que coneix Electra. Entre ells sorgeix el desig, un desig que és incestuós. En la quarta escena es presenten davant Clitemnestra i Egist, sobirans d’Argos, però a diferència de l’obra d’Èsquil, Orestes no usa l’estratègia de dir que Orestes es mort per poder entrar a Palau, per cometre la seva venjança, sinó que es mostra com un jove de Corint, que coneix Orestes. Electra, que per a Orestes segueix sent Istar, es presenta davant la seva mare demanant casar-se amb el jove estranger. És llavors quan Orestes coneix la veritat, que la dona de qui s’ha enamorat és la seva germana. A partir d’aquí es precipiten els esdeveniments, Orestes mata Egist, i després Clitemnestra, que com en l’original grec, demana clemència. Un cop morts apareixen les Erínies que els perseguiran incansablement i infal·lible per haver comès un delicte de sang. El darrer parlament d’Electra, que tanca la peça, ens situa en la situació penosa de l’exili, quan crida: «Unir-nos, això és tot. Defensar-nos del món exterior, car tot ho esdevindrà d’exterior».

L’interès de Palau i Fabre per la tragèdia és ben conegut. A l’assaig El mirall embruixat, fa un repàs de com ha evolucionat el gènere al llarg de la història del teatre occidental, tot recordant el paper fundacional d’Èsquil, centrant-se en l’evolució dramàtica de la casa dels Atrides en els tres grans tràgics. D’aquest afirma: «Èsquil necessita, per a explicar l’acció, abastar-ne els orígens i les conseqüències, seguir-ne les ramificacions subterrànies i les celestes: l’acció es dilatada en el temps i en l’espai, més enllà d’ella mateixa, sobreïx dels límits purament humans. Sòfocles la humanitza…».

En definitiva, Josep Palau i Fabre, amb Mots de ritual per a Electra, ofereix una original versió del clàssic grec, inserint dins una poderosa temàtica una lectura pròpia de la Catalunya de postguerra.

Coneixem tres escenificacions d’aquest text. La primera, l’estrena a càrrec del propi dramaturg amb l’EADAG, la segona al cap de gairebé trenta anys, dirigida per Hermann Bonnín, com homenatge a Palau, i amb la voluntat de recuperar una de les seves peces més emblemàtiques, i, finalment, la versió dirigida per Jordi Coca, el 2015, al Teatre Nacional de Catalunya, que significà la introducció en el gran repertori del nostre teatre, a d’un dels seus poetes i dramaturgs majors. En la versió de Coca, cal significar la presència de Josep Costa, pronunciant el Pròleg, en una filmació, recuperant l’estrena del 1974.

Un dels autors que ha estudiat amb major profunditat el teatre de Palau, i concretament, la peça que ens ocupa, és precisament Jordi Coca, que situà aquesta versió de la tragèdia clàssica dins el que anomena «Els cinc mites ultrats». En concret, de Mots de ritual per a Electra, assenyala el següent, en clau autobiogràfica: «…és evident que podem veure Egist com la caricatura del general Franco, un personatge certament ridícul en ell mateix, que, com Egist, sembla haver estat concebut per ser un instrument de destrucció. Clitemnestra és la mare de Palau i Fabre, Orestes i Electra són Palau mateix; però així com a les primeres obres d’aquest no s’acabava de trobar una forma nova i prou satisfactòria, a Mots de ritual per a Electra dota el mite del temps teatral que estava buscant, i des d’una perspectiva clarament tràgica, ens planteja un problema que és ultrat, indefugible, personal i col·lectiu, i els protagonistes del qual l’assumeixen conscientment per tal de mesurar la llibertat. Ho fa per raons polítiques en el sentit essencial del terme, empesos per un deure indefugible, però aquesta lluita per la llibertat arrela no tant en la necessitat dels canvis revolucionaris com en la necessitat encara més imperiosa de la revolta del propi ésser que deriva de l’Alquímia i d’una pertorbadora idea de bellesa que relaciona de manera indissociable poesia i veritat».


Significació

Estrena i produccions posteriors:

Mots de ritual per a Electra

Producció: Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual amb la col·laboració d’el Cercle Studio. Repartiment: Maria Jesús Andany (Electra), Josep Minguell (Orestes), Nadala Batiste (Clitemnestra), Josep Maria Zamora (Egist), Josep Costa (Pròleg), Teresa Devant, Maria Nunes i Estel Muñoz (Erínies). Figurins i màscares: Josep Palau i Fabre. Patrons: Maria Nunes. Direcció: Josep Palau i Fabre. Estrena: Teatre Don Juan, 13 febrer 1974.

Mots de ritual per a Electra

Producció: Espai Escènic Joan Brossa. Repartiment: Marta Domingo (Electra), Xavier Ripoll (Orestes), Marissa Josa (Clitemnestra) i Carles Arquimbau (Egist). Escenografia i vestuari: Paco Azorín. Il·luminació: Tomàs Pladevall. Realització vestuari: Otman i Natalie Capell. Ajudant de direcció: Nausicaa Bonnín. Direcció: Hermann Bonnín. Estrena: 2 març 2003.

Mots de ritual per a Electra

Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Repartiment: Àngels Bassas (Electra), Dafnis Balduz (Orestes), Carme Callol (Clitemnestra), Quimet Pla (Egist), Carme Sansa (Erínia). Personatges filmats: Josep Costa (Pròleg), Carme Sansa (Erínia). Escenografia: Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: Marta Rafa. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Audiovisuals: Xavier Manich. So: Lucas Ariel Vallejo. Assessoria de dicció: Roser Güell. Ajudanta de direcció: Cristina Raventós. Ajudanta d’escenografia: Montse Garre. Construcció d’escenografia: Taller d’Escenografia Jordi Castells – Tallers Pascualín. Realització de vestuari: Goretti. Sala Tallers del TNC, 6 maig 2015.

El propi Palau i Fabre va definir Mots de ritual per a Electra (Canigó núm. 335, 9 març 1974) arran l’estrena que ell mateix va dirigir:

«SOBRE EL MUNTATGE DE MOTS DE RITUAL PER A ELECTRA

Mots de ritual per a Electra és una obra de tendència estàtica: l’economia dels gests i els moviments ha de correspondre a l’economia dels mots. He procurat d’aplicar aquest principi en el meu muntatge de l’obra. Això exigeix, dels actors, una extrema precisió: cada actitud, cada desplaçament, cada mirada ha de ser obtinguda amb exactitud, com una nota en el pentagrama. Aquesta minuciositat, que no s’ha de confondre amb el preciosisme, segurament només pot ser obtinguda en un teatre de dimensions reduïdes, perquè aquesta precisió i aquest estatisme responen a una interiorització. Cal donar a l’espectador la impressió que allò que està veient s’esdevé dintre seu, que és una lluita interior. En aquest sentit, el teatre (el país que hi ha a l’altre banda del mirall) ha de tenir una força hipnòtica basada en l’entitat dels mots, reforçats per la plàstica. M’explico: en el carrer, en el mercat, en el cafè, en la vida en suma, partim de la base que hi ha uns éssers, que són els éssers humans, que disposen d’un element de comunicació que és la paraula, i que aquest element és utilitari, o sia que l’usen i en disposen quan i com el necessiten. En el teatre, tal com veig —i, no cal dir, encara més en la tragèdia— s’esdevé a l’inrevés: hi ha uns mots, amb una entitat poderosa, que demanen d’encarnar, de dreçar-se, d’erigir-se a través dels éssers humans. No es tracta de personatges a la recerca d’autor sinó mots a la recerca d’éssers humans. Són els actors. Escullen aquests com una plaga determinada escull un medi favorable (una vinya, un oliverer, un ramat de bous o una població). Els mots escullen els éssers humans com a mèdium predilecte. En la representació del dia 13 de febrer al Teatre «Don Juan» he tingut la satisfacció de veure com, en els millors moments, els mots adquirien aquesta identitat, aquesta corporeïtat.

Crec que l’avantatge d’haver realitzat jo mateix el muntatge, rau en el fet d’haver obtingut, així —espero— aquesta cosa tan difícil d’obtenir que és la unitat artística, un dels postulats del teatre modern d’ençà d’Artaud…

Mots de ritual per a Electra és una obra realitzada del tot d’acord amb la meva concepció d’un nou temps teatral, que és el del teatre espasmòdic; concepció desenvolupada en alguns dels assaigs que integren el meu llibre El mirall embruixat.

En Mots de ritual per a Electra, la sincronia amb aquesta concepció ha anat, fins i tot, més enllà potser del que jo mateix havia previst, perquè l’estructura bàsica de l’obra, per poc que s’observi, no es pot deixar de veure que està basada en les lleis biològiques de l’orgasme. Els dos personatges principals, Electra i Orestes, home i dona, element femení i masculí, estan d’antuvi, sols, separats. Llur diàleg, buscant-se i no trobant-se del tot, equival a una elaboració del plaer amorós. L’acció és precipitada a la fi, com després de l’elaboració del plaer amorós arriba, per més que vulguem perllongar-lo, l’esflorament. Fins i tot el Cor tenebrós d’Erínies pot ser interpretat com una plasmació de la dita: post coitum animal est tristus. L’aurora, l’esperança, l’amor, s’anuncien llunyans i difícils…».


Bibliografia

Coca, Jordi. El teatre de Josep Palau i Fabre. Alquímia i revolta (1935-1958). Barcelona: Galaxia Gutenberg: Cercle de Lectors, 2013.

Palau i Fabre, Josep. «Mots de ritual per a Electra». Canigó, núm. 335 (9 març 1974).

Palau i Fabre, Josep. Obra literària completa I. Poesia, teatre i contes. Barcelona: Galaxia Gutenberg: Cercle de Lectors, 2005, p. 369-398.

Palau i Fabre, Josep. Obra literària completa II. Assaig, articles i memòries. Barcelona: Galaxia Gutenberg: Cercle de Lectors, 2005, p. 155-229.


Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x