Emili Grau i Sala

Pintor i il·lustrador, Grau Sala va estar molt vinculat a l’Escola de París. Fill del dibuixant Joan Grau Miró, va combinar la seva formació autodidàctica amb l’assistència a les classes de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Les obres del primer període tenen un marcat caràcter vuitcentista i hi incorpora elements humorístics. El 1929 va participar a l’Exposició d’Art Abstracte i en l’Exposició d’Art Modern Nacional i Estranger, que es van celebrar a les Galeries Dalmau de Barcelona. El 1930 va exposar de manera individual per primera vegada a la Galeria Badriñas de la ciutat comtal.

Durant aquest primer període, Grau Sala col·labora amb els Ballets Russos de Montecarlo, per als quals fa algunes il·lustracions. També col·labora en revistes, sobretot literàries, com Art, Brisas, D’Ací i D’allà, Mundial, Quaderns de Poesia. A partir dels anys trenta també comença a treballar com a cartellista, figurinista i decorador de diferents obres d’arts escèniques. El 1932, Grau Sala dissenya el cartell, el vestuari i els decorats de La polca de l’equilibrista, del ballarí i coreògraf Joan Magrinyà, amb música de Manuel Blancafort. Un any després col·labora en la pel·lícula El cafè de la Marina, que dirigeix Domènec Pruna, i el 1935 col·labora en la producció de la Companyia Margarida Xirgu de l’obra de teatre de Frederico García Lorca Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, per a la qual també va dissenyar el programa de mà.

 El 1936 va exposar al Museu d’Art Modern de Madrid; però, quan va començar la Guerra Civil espanyola, Grau Sala va traslladar-se al barri de Montparnasse de París amb la seva esposa, la també pintora Ángeles Santos Torroella, amb la qual s’havia casat aquell mateix any. A París, entra en un grup d’artistes espanyols i esdevé una figura cabdal de l’Escola de París. A partir d’aleshores la seva obra es va veure molt influenciada per Pierre Bonnard i Raoul Dufy, amb molts ecos del postimpressionisme francès. El 1936 va rebre un dels premis Carnegie. A París, Grau Sala treballà extensament com a il·lustrador i també va col·laborar en nombroses produccions d’arts escèniques com a escenògraf i figurinista.

A partir de 1963 va tornar a recuperar el seu vincle amb Sitges i Barcelona. Emili Grau Sala va morir el 1975, i a partir de llavors —gràcies a la transició democràtica— es va recuperar la seva obra i es van realitzar exposicions pòstumes a Barcelona i Madrid.

L’aportació artística d’Emili Grau Sala a les arts escèniques catalanes va ser breu —a causa de la Guerra Civil espanyola, que el va dur a l’exili—, però molt significativa. El pintor, que ja havia col·laborat amb els Ballets Russos de Montecarlo com a il·lustrador, va col·laborar per primera vegada en el disseny de figurins i decorats a La polca de l’equilibrista (1932), una de les peces que el ballarí i coreògraf Joan Magrinyà va estrenar en el seu primer recital com a solista. El cartell que Grau Sala va il·lustrar per a aquesta ocasió es va continuar reproduint en els programes de mà cada vegada que es tornava a reposar la peça. De l’estil lluminós i humorístic, tant del cartell com del figurí, se’n destil·la la clara influència del llegat plàstic dels Ballets de Diàguilev. El maig de 1936 el pintor també va dissenyar el figurí de la Jota aragonesa interpretada per Màrius Montserrat. Una altra col·laboració important és la del cartell de Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, de Federico García Lorca, per a l’estrena de la Companyia Margarida Xirgu.

A París, Grau Sala va assolir un gran èxit com a il·lustrador gràcies a la seva pintura lluminosa i alegre, successora del postimpressionisme. Pintor d’atmosferes intimistes i elegants plasmades amb colors molt vius, habitades per personatges perfilats amb finor, l’obra de Grau Sala va ser reconeguda i exposada en diferents ciutats estrangeres com París, Londres, Nova York i Tolosa de Llenguadoc —també va residir a Occitània—. Entre els llibres que va il·lustrar destaquen: Madame Bovary (París, 1945), El circo y sus figuras (Barcelona, 1947), À la recherche du temps perdu (París, 1963), Romancero gitano (París, 1960).

• La polca de l’equilibrista. Magrinyà, Joan. Teatre Urquinaona.

• Garcia, Xavier. Joan Magrinyà, dansa viva. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1983.
• Murga, Idioa. Escenografía de la danza en la edad de plata (1916-1936). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2009.
• Vendrell, Ester. «Fascinació i empremta. Els Ballets Russos i la cultura espanyola». A: Pritchard, Jane (ed.). Els Ballets Russos de Diaghilev 1909/1929. Quan l’art balla amb la música. Barcelona: Fundació «La Caixa», 2011.

Consultes web:

• Enciclopèdia Catalana: <https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0030978.xml>
• Real Academia de la Historia: <http://dbe.rah.es/biografias/11281/emilio-grau-sala>

• Cartell Doña Rosita: <http://www.cdmae.cat/dona-rosita-la-soltera-al-mae/>

• Pintura: <https://blog.setdart.com/grau-sala-interior-con-figuras/>