Vicenç Cuyàs i Borés

Mallorquí de pares catalans, durant la seva infantesa la família retornà a Barcelona, on anys més tard ell inicià els estudis de medicina, però els abandonà per dedicar-se a la música, àmbit en el qual destacà com a deixeble de Ramon Vilanova. Interessat especialment en el repertori líric, es donà a conèixer de ben jove en els salons barcelonins com a compositor de duets i música vocal. Estrenà també a les acadèmies del mestre Alegret. Amb només vint-i-dos anys compongué l’obra que més renom li reportà, l’òpera La fattucchiera, de grans èxits de representació i de crítica. Morí de tuberculosi, en extrema pobresa, vuit mesos més tard de l’estrena.

Cuyàs deixà dues òperes inacabades, El sonámbulo i Ugo, conte di Parigi, dues simfonies (una de fragmentària), segurament estrenades el 1835, i diverses peces vocals, majoritàriament duets. El seu gran èxit fou La fattucchiera, òpera en dos actes que imita La straniera, de Bellini, i que està escrita sobre un llibret de Felice Romani, adaptat parcialment per Josep Lluís Llausàs. El llibret original, basat en una novel·la del comte d’Arlincourt, Ismalie, ja havia estat musicat abans per Mercadante a Itàlia i per Carnicer a Espanya, sense gaire fortuna. L’obra s’estrenà el 1838 al Teatre de la Santa Creu (i s’hi representà una vintena de vegades aquella temporada), amb un èxit sense precedents i una forta presència a la premsa del moment. En un context d’apropiació de models italians per part de la nova burgesia, amb compositors destacats com Sor o Carnicer, la recepció de l’època destacà sobretot el plantejament romàntic de l’òpera, que fusionava el drama i l’expressivitat de manera molt efectiva. La fattucchiera, que gaudí d’una excepcional acceptació per part del públic i la crítica, és considerada una obra emblemàtica del romanticisme hispànic. Se n’han destacat els detalls de virtuosisme, especialment en el paper de la soprano, i la introducció de l’estètica belliniana, en detriment del model de Rossini, propi de la dècada anterior. La crítica més moderna ha remarcat la personalitat de l’obra i, en alguns moments, la superació del model italià.

• 23 juliol 1838. La fattucchiera. Llibretista: Felice Romani. Teatre de la Santa Creu, Barcelona.

• Aviñoa, Xosé. «L’activitat lírica». A: Aviñoa, Xosé (dir.). Història de la música catalana, valenciana i balear, volum III: Del Romanticisme al Nacionalisme. Segle XIX. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 57-110.
• Bernardó, Miquel. «Breu contribució al coneixement de l’existència de “La Fattucchiera”». Butlletí de la Biblioteca-Museu Balaguer, 2 (6a època). Vilanova i la Geltrú: Centre d’Estudis de la Biblioteca-Museu Balaguer, 1981, p. 99-104.
• Casares Rodicio, Emilio; Cortès, Francesc. «Cuyàs Borés, Vicente». A: Casares Rodicio, Emilio (dir.). Diccionario de la música española e hispanoamericana IV. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores, 1999, p. 335-338.
• Cortès, Francesc (ed.). Vicenç Cuyàs. La Fattucchiera, Madrid: Instituto Complutense de Ciencias Musicales, 1998.
• — «Cuyàs i Borés, Vicenç». A: Aviñoa, Xosé (dir.): Història de la música catalana, valenciana i balear, volum IX: Diccionari A-H. Barcelona: Edicions 62, 2003, p. 179-180.
• — «La música catalana al segle XIX». A: Bonastre, Francesc; Cortès, Francesc (coord.). Història crítica de la música catalana. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2009, p. 423-464.

• <https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/6/63/Vicen%C3%A7_cuyas.jpg/225px-Vicen%C3%A7_cuyas.jpg>