Ángel Carmona

Ángel Carmona va néixer a Lleida l’any 1924, tot i que la seva vida artística i professional es va desenvolupar a Barcelona. L’any 1959, a Barcelona, Carmona va fundar el col·lectiu Teatro Popular de Sala y Alcoba, amb el qual va representar peces de petit format en espais no convencionals i fora del circuit comercial teatral. Un any després el col·lectiu es va reconvertir en La Pipironda, la companyia de teatre de vida canviant i discontínua que Carmona va dirigir al llarg de quaranta anys. El naixement de La Pipironda es va produir amb l’ampliació dels artistes implicats en el seminal Teatro Popular de Sala y Alcoba; les noves incorporacions com a col·laboradors habituals van ser Francisco Candel, José María Rodríguez Méndez, Víctor Mora o Florenci Clavé, dibuixant i escenògraf, que en els primers anys va ser el codirector de la companyia juntament amb Carmona.

Després d’un quant temps d’inactivitat, La Pipironda es va refundar, ara només amb Carmona al capdavant. Aquesta vegada, però, l’activitat artística de la companyia va virar cap a la tradició coneguda com a Teatre Invisible. Carmona aplegava actors no professionals que podien provenir tant del carrer i del sector obrer com d’altres disciplines artístiques, com era el cas del poeta Enric Casasses. La Pipironda es va centrar a versionar clàssics en espais no teatrals com podien ser bars, menjadors populars o tavernes dels barris perifèrics, com també a les barraques del Somorrostro i de Montjuïc.

Carmona, conegut perquè tenia un caràcter dur i gens complaent, va estar compromès en la difusió cultural de tradició llibertària i l’activisme polític, fet que el va dur a formar part de la llista negra elaborada per Fraga arran de les mobilitzacions antifranquistes de 1969, juntament amb d’altres artistes i intel·lectuals com Maria Aurèlia Capmany, Francisco Candel o Víctor Erice.

Com a escriptor i assagista, cal destacar dos volums que han esdevingut referents cadascun en el seu àmbit: Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons, un estudi del pensament dual que ha nodrit el catalanisme modern, i Antología de la poesía social catalana, publicat l’any 1970, que va esdevenir un recull pioner a Catalunya i del qual Carmona va ser l’impulsor i l'editor.

La tasca d’Ángel Carmona al capdavant de La Pipironda i com a difusor i impulsor cultural va caure en cert oblit a partir dels anys vuitanta, malgrat que, de tant en tant, i des de la iniciativa privada, aquest oblit intenta ser esmenat; la reedició de Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons per l’editorial Lleonard Muntaner l’any 2011 en podria ser un exemple.

Carmona va morir a Barcelona l’any 1997.

Ángel Carmona va ser un dels principals exponents del teatre social, popular i llibertari i un pioner del teatre independent a Catalunya. Al capdavant de la companyia La Pipironda, va recuperar l’esperit de La Barraca, el col·lectiu teatral de Federico García Lorca, i de les Misiones Pedagógicas, el projecte de difusió cultural impulsat durant la Segona República per Manuel Bartolomé Cossío per dur el teatre i d’altres expressions artístiques a indrets o ambients depauperats o allunyats de les capitals culturals.

L’activitat de La Pipironda es va focalitzar sobretot en l’extraradi barceloní. La línia de treball era la del Teatre Invisible, moviment estètic i polític nascut de la posada en pràctica de les tesis del Teatre de l’Oprimit d’Augusto Boal. El repertori de La Pipironda eren clàssics en la seva majoria, tot i que també es feien recitals i poesia teatralitzada. Carmona volia permetre l’accés a la cultura a les classes socials desafavorides amb una clara finalitat de presa de consciència, tant política com humanística.

Carmona sempre va col·laborar amb artistes provinents d’altres àmbits i va establir una relació fructífera amb poetes com Jesús Lizano o Enric Casasses, amb els quals va treballar en diverses ocasions, però també amb d’altres artistes com Ovidi Montllor o Josep Guinovart.

• Carmona, Ángel. El cristianismo. Barcelona: Bruguera, 1965.
• — Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons. Esplugues de Llobregat: Ariel, 1967.
• — (ed.). Antología de la poesía social catalana. Barcelona/Madrid: Alfaguara, 1970.
• — Cataluña: mito y realidad. Barcelona: Nauta, 1975.

• Benach, Josep-Anton. A: Foguet, Francesc; Santamaria, Núria (ed.). La revolució teatral dels setanta. II Jornades de debat sobre el repertori teatral català. Lleida-Barcelona: Punctum; Grup d'Estudis de Literatura Catalana Contemporània, 2010, p. 15-33.
• Buesa, Jaime. «En las tabernas de Barcelona se representan los clásicos». La Vanguardia (18-3-1962).
• Candel, Francisco. «Els Pipirondos: tot allò que recordo del grup teatral La Pipironda». Estudis Escènics, núm. 28 (1986), p. 9-26.
• Casasses, Enric. «Simplement, un clàssic». El País (20-1-2011).
• Castillo, David. «Entre jocsfloralistes i xarons». Suplement «Cultura», Avui (20-1-2011).
• Lizano, Jesús. «En la mort d’Ángel Carmona». Avui (18-9-1997), p. 79.
• Pérez de Olaguer, Gonzalo. El teatre independent a Catalunya. Barcelona: Bruguera, 1970.
• Theros, Xavier. «Àngel Carmona i el teatre essencial». Ara (23-6-2013).

Fotografia de Manel Gausa, número de registre fons MAE 362377, topogràfic F 679-66.