Logo Institut del Teatre
Subtítol: Pa amb oli i sucre i altres lletanies
Autor/s: Dagoll Dagom, Joan Ollé i Josep Parramon
Local estrena: Teatre l’Aliança de Poble Nou, Barcelona
Data estrena: 25 febrer 1977
Lloc publicació: Madrid
Editorial/s: Biblioteca Española de Música y Teatro Contemporáneos, Fundación Juan March
Data publicació: 1977
Redactor/a: Albert Pijuan Hereu
Descripció

No hablaré en classe és el tercer espectacle de la companyia Dagoll Dagom i el primer de creació pròpia després d’haver escenificat poemes de Rafael Alberti i de Joan Salvat Papasseit a Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos i Nocturn per a acordió, respectivament. Es tracta d’un muntatge col·lectiu amb dramatúrgia de Joan Ollé i Josep Parramon que pren com a material textual base les lliçons que s’impartien a l’escola en l’assignatura de Formación de Espíritu Nacional, entre els anys quaranta i seixanta. Aquest material textual base va des de les cartilles escolars, llibres de catequesi i llibres de text fins als cants gregorians i himnes de la postguerra espanyola. El muntatge resultant no s’estructura segons una narrativa lineal, sinó que es proposa reproduir en l’escena l’ambient concret d’una època en forma de memòries col·lectives. 

No hablaré en clase va ser prohibida l’any 1976 pel Ministerio de Información y Turismo. L’obra es va poder estrenar l’any 1977 després d’haver-ne canviat el nom dels personatges i el títol  (Pa amb oli i sucre i altres lletanies, que seria el subtítol de la peça per a la posteritat). Tot i haver passat la censura, les representacions de No hablaré en clase van estar marcades per les amenaces constants de grups feixistes. En les representacions a la Sala Cadarso de Madrid, les amenaces es van convertir en fets: la sala va ser atacada amb un còctel molotov, sense que provoqués cap ferit.


Significació

No hablaré en clase va ser una de les peces més emblemàtiques de la Transició espanyola. A l’estil d’Amarcord de Federico Fellini (1973), reproduïa amb una barreja d’amargor i nostàlgia un seguit d’històries iniciàtiques sota un context dictatorial. Crònica impressionista del que suposava ser un infant en els anys més durs del nacionalcatolicisme, No hablaré en clase va convertir-se en una de les manifestacions artístiques que va encapsular l’esperit d’un època. Aquesta peça va ser al teatre el que el llibre de Manuel Vázquez Montalban, Cien años de canción y music hall, a la literatura, o la pel·lícula de Basilio Martín Patino, Canciones para después de una guerra, al cinema. L’èxit de la peça, que va comportar una gira per tot l’estat, va conduir a la consolidació i la professionalització de la companyia.


Bibliografia

«Estreno de No hablaré en clase, en la Sala Cadarso». El País (20 octubre 1977).

Bozzo, Joan Lluís. Memòries trobades en una furgoneta. Els primers èxits de Dagoll Dagom. Barcelona: Editorial Empúries, 2015.

Pérez Jiménez, Manuel. El teatro de la transición política (1975-1982): recepción, crítica y edición. Vizcaya: Ediciones Reichenberger, 1998, p. 471-472.


Fonts iconogràfiques

Fotografia de Pau Barceló registre MAE 258818-3, topogràfic N 921


Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar

 

CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar

 

MAE
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

Carregant...
x