Nissaga de quatre generacions de titellaires barcelonins, iniciada el 1873 pel tallista d’imatgeria religiosa Jaume Anglès i Pallejà (1857-1919).
El seu fill, Jaume Anglès i Vilaplana (1888-1945), aprèn l’ofici amb el mític titellaire Juli Pi. El 1902 (1904?) funda Putxinel·lis Anglès i actua al Parc d’Atraccions del Tibidabo fins a 1920. De l’octubre de 1921 a l'abril de 1922 fa putxinel·lis a la galeria d'art Sala Reig en una innovadora programació de marionetes i putxinel·lis que dirigeix el folklorista Aureli Capmany. Capmany li fa sovint de presentador en al·locucions en què enllaça putxinel·li i rondallística en un mateix objectiu cultural.
De 1923 a 1932, Anglès i Vilaplana actua a la Sala Ampurdanesa del carrer del Pi (més tard Sala Baby). També es dedica a fer funcions de titelles a domicili (comença el 1926 a la mansió del marquès de Villamizar). Durant la postguerra actua al Tibidabo, la Sala Mozart i en festes majors. Anglès i Vilaplana va ser un virtuós de la llengüeta (els seus putxinel·lis cantaven òpera i sarsuela) i molt bon manipulador (els feia ballar polques i xotis i eren espectaculars fent boxa i esgrima).
A l’edat de dotze anys, Jaume Anglès i Guzmán (1913-1978) s’inicia en l’ofici amb el seu pare (Jaume Anglès i Vilaplana), i el 1955 comença temporada estable al Turó Park. Renova les posades en escena del repertori familiar i simultaneja el castellet tradicional amb un que anuncia com a «ultramodern», amb efectes de llum i amb decorats del pintor i grafista polonès resident a Barcelona Witold Januszewski (1915-1981). Els caps dels putxinel·lis són fets per l'escultor manresà Jaume Martrus (1889-1966) i pintats per Harry Vernon Tozer.
El 3 i el 5 de gener de 1958, Anglès i Guzmán intervé amb els seus titelles a l’òpera El retablo de Maese Pedro, de Manuel de Falla (Gran Teatre del Liceu). La funció es repeteix el 8 de maig de 1962. Anys a venir, el seu fill Jaume Anglès i Vergara actuarà també en una òpera al Liceu (Iris, de Pietro Mascagni, temporada 1973-1974), amb putxinel·lis d’estètica japonesa que ell mateix construirà expressament per a l’ocasió.
A la mort de Jaume Anglès i Guzmán, Titelles Anglès perviu amb els seus fills Jaume (10-10-1943) i Josep Anglès i Vergara (27-2-1945), en col·laboració amb els seus cosins Vicenç (2-6-1953) i Miquel Laviós i Vergara (26-1-1956). Continuen fent funcions al Turó Park els dijous, els dissabtes i els diumenges fins al 1982, en què l’Ajuntament de Barcelona no els en renova la concessió. Actuen en locals barcelonins com Els Quatre Gats, El Llantiol i la Fundació Miró, on s’acomiaden oficialment del seu públic amb Faules de can Titella (25-5-1986). Bo i així, el novembre de 2012, Josep Anglès i Vergara i Vicenç Laviós presenten un compendi d’escenes del repertori titellaire tradicional amb putxinel·lis construïts pel primer (Divertimento, sis úniques funcions a la sala barcelonina La Puntual).
Per la seva banda, des dels anys vuitanta Jaume Anglès i Vergara viu allunyat dels titelles i es dedica a les arts plàstiques. Amb el títol El personatge infinit, va presentar una mostra dels seus introspectius dibuixos-acció a l’exposició Figures del desdoblament. Titelles, màquines i fils (Festival IF Barcelona, Arts Santa Mònica (octubre de 2015 – gener de 2016).
Els titellaires Anglès són, amb els Vergés i els Faidella, els hereus de la rica tradició del putxinel·li vuitcentista català (Ezequiel Vigués «Didó», una altra gran figura titellaire catalana del segle xx, no es va dedicar al putxinel·li, sinó al guinyol lionès). Havent-se instal·lat els Faidella a Mallorca el 1939, i amb Didó treballant majoritàriament pel circuit català de festes majors, els Vergés i els Anglès van centrar la seva activitat a la ciutat de Barcelona, on van ser els referents de l’espectacle de titelles durant les dècades quaranta, cinquanta i seixanta.
Els Anglès són un exemple de renovació de l’art del putxinel·li sense renunciar al sistema clàssic català de manipulació, com en diverses ocasions els va reconèixer Harry Vernon Tozer a l’anuari Puppetry Yearbooks. Alhora, van saber situar els titelles en el context cultural i escènic del seu moment històric: a més de la ja esmentada connexió amb la cultura popular mitjançant les col·laboracions amb Aureli Capmany i l’adaptació de sarsueles en voga, Jaume Anglès i Vilaplana va adaptar obres d’autors com Santiago Rusiñol, Ignasi Iglésias, Avel·lí Artís o Joan Gisbert i va utilitzar músiques del mateix Rusiñol i d’Enric Morera. De Jaume Anglès i Vilaplana, Tozer va opinar que «ha estat el millor titellaire de guant de Catalunya».
Pel que fa a Jaume Anglès i Guzmán, Sebastià Gasch el qualifica de molt bon autor i improvisador, en destaca la intuïció psicològica i pedagògica amb el públic infantil i afirma que els seus espectacles són tan instructius com divertits. Gasch també en destaca el virtuosisme amb la llengüeta i afirma que se’l coneix com «el Fregoli dels putxinel·lis» per la rapidesa amb què els seus ninots entren i surten d’escena.
El 1977, Anglès i Guzmán fa donació d’una part dels seus putxinel·lis i decorats al Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre, i, arran de l’exposició de titelles feta al Palau Güell de Barcelona el desembre de 1979, els Anglès i Vergara hi fan una segona donació.
Com en moltes famílies titellaires, bona part del repertori Anglès ha passat de pares a fills, i unes quantes obres pertanyen al patrimoni col·lectiu. Desconeixent el repertori del fundador Jaume Anglès i Pallejà, indexem un extracte de les representades pels seus successors.
Jaume Anglès i Vilaplana
Jaume Anglès i Guzmán
Anglès-Laviós
Josep Anglès i Vergara / Vicenç Laviós i Vergara
Jaume Anglès i Guzmán i María Vergara Salaberri amb els fills Jaume, Josep, Maria Jesús i Maria Victòria davant del castellet de putxinel·lis al Turó Park (1955) (© Anglès)
Jaume Anglès i Guzmán amb el putxinel·li Pericu
Jaume Anglès i Vergara
© Jesús Atienza
Els germans Jaume i Josep Anglès i Vergara
© Jesús Atienza
