Titella autòcton català de guant, divulgat internacionalment gràcies als articles publicats per Harry Vernon Tozer a partir del 1932 a la revista Puppetry Yearbook. Tant la construcció com la manipulació del putxinel·li presenten diferències notables respecte a d’altres titelles de guant com el Punch & Judy britànic o el guinyol lionès.
Elements constructius
L’anatomia és una característica diferencial del putxinel·li clàssic: el bust (cap, pit i espatlles) és una peça de fusta massissa, i els trets facials són molt realistes. Antigament les figures eren obra d’escultors o tallistes d’imatges religioses, i els ulls solien ser de vidre. Els vestits es col·loquen sobre una camisola (ànima), i l’amplada de les espatlles els proporciona un caient que dona al putxinel·li una aparença més humana que la del guinyol lionès –una mica estrafet, ja que no té espatlles i du els vestits fixats directament al coll.
A la base del bust hi ha tres forats, on el titellaire fica els tres dits del mig per manipular el putxinel·li. Els dits polze i menovell, introduïts en sengles virolles còniques (didales), accionen els braços. Gràcies a les didales, la longitud dels braços del putxinel·li és proporcional al cos, i, gràcies als tres dits del mig, el cap pot fer pràcticament els mateixos moviments que el cap d’una persona.
Les mans del putxinel·li s’acoblen a l’altre extrem de les didales i, si convé, es poden intercanviar per les anomenades mà de puny, que duen algun objecte (espasa, garrot, cistell, instrument musical o altres elements d’attrezzo).
El putxinel·li pesa més i és més difícil de manipular que els altres titelles de guant, però la prestància corporal i gestual i el realisme de la fesomia fan que, com ja va destacar Tozer el 1932, el putxinel·li s’acosti considerablement a la marioneta pel que fa a expressivitat i presència escènica.
Personatges, arguments i tècniques
La majoria de personatges del teatre de titelles són la versió autòctona dels que entre el XVIII i el XIX havien introduït a la península els titellaires italians i francesos. Del Pulcinella napolità deriven, entre d’altres, el Polichinele francès, el Polichinela espanyol, el Punch anglès i el Putxinel·li, que a Catalunya va acabar donant nom a aquest gènere dramàtic. Inicialment, el protagonista (Titella, Tit, Perot, Pericu, Tranquil, Joanet i encara d’altres noms) representava un pagès català jove, valent, ingenu però assenyat, que sempre sortia airós de les situacions més difícils. Vestia camisa blanca, armilla, pantalons negres de vellut i faixa i barretina vermelles. Amb el temps, tot conservant el caràcter, el personatge s’ha projectat en d’altres tipologies i s’ha situat en els contextos més diversos.
La protagonista femenina (Cristeta o Marieta) és l’enamorada del Pericu. Com a personatges secundaris: en Tòfol (l’ase dels cops, un galant infatuat, covard i curt de gambals); la Cascàrria (una dona d’edat madura i cabells blancs que podia fer qualsevol paper, des de sogra fins a mainadera); el municipal (senyor Sánchez, Gutiérrez o altres cognoms, l’únic personatge que parlava espanyol, el representant de l’ordre, que sempre acabava malparat); el senyor Enric (o Baldomero, un vell conco molt de la broma); el Doctor Polsegueres (Doctor Carabassetes o Doctor Sangonera, força pedant), i diversos dolents (en Canoca, el Barbes, el Xato, etc.). El Dimoni (en Banyeta, un personatge imprescindible) tant pot venir de la nostra cultura litúrgica medieval com ser una romanalla del teatre d’ombres i fantasmagories.
En la història del putxinel·li han tingut un fort protagonisme, entre molts d’altres titellaires, Isidre Busquets, el Federicu de Figueres, Joan Palou (tots tres al segle XIX), Juli Pi (1851-1920), Antoni Faidella (1891-1970) i les nissagues Anglès i Vergés.
Els arguments del teatre de putxinel·lis són senzills i oscil·len entre la comèdia, la farsa i el sainet. El repertori clàssic ha estat molt interpretat i reinterpretat, molts titellaires han adaptat sarsueles i obres de teatre, i dramaturgs com Santiago Rusiñol, Pere Coromines, Avel·lí Artís i Balaguer o Lluís Millà i Reig han publicat obres específiques per a putxinel·lis.
L’escenari és el castellet, una estructura frontal de fusta amb una gran obertura rectangular sota la qual, invisibles al públic, treballen els manipuladors. La tradició mana que l’espectacle acabi amb El ball del Tururut, una coreografia amanida amb trompades i cops de bastó.
Fins a l’últim terç del segle XX, els titellaires donaven veu als titelles mitjançant la llengüeta, un estri que es col·locaven entre llengua i paladar i que demanava molta destresa per treure’n un bon resultat dramàtic.
A Catalunya, l’espectacle de putxinel·lis va viure una gran època entre finals del segle XIX i els primers anys seixanta del segle XX. Abans de la guerra civil espanyola, a Catalunya molts cafès oferien funcions de putxinel·lis, i alguns tenien fins i tot castellet permanent. Això ja ens diu que el repertori no era exclusivament per a infants: no ho eren les peces representades als cafès, ni algunes de Juli Pi a «Els Quatre Gats» (1897-1903), ni totes les que el putxinel·lista Jaume Anglès i Vilaplana feia a les sessions que Aureli Capmany organitzava a la Sala Reig (1921-1922).
La situació canvia radicalment durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i es recupera en el període 1930-1936, però la victòria feixista del 1939 instaura una censura rigorosa, prohibeix la llengua catalana i admet únicament titelles per a infants, amb la consegüent aturada de l’evolució artística i conceptual del gènere.
Durant la llarga postguerra, els titellaires treballen en el circuit de festes majors, fan temporades més o menys estables en jardins públics o terrasses de grans magatzems i actuen en cases particulars (batejos, comunions, aniversaris, etc.).
La «revolta dels titelles» de final dels seixanta inicia una profunda renovació de tècniques, estètiques i posades en escena en totes les especialitats titellaires, i l’univers del putxinel·li tendeix a ser considerat una antigalla.
Poques companyies treballen actualment el putxinel·li clàssic. Sebastià Vergés i Martínez (de la centenària nissaga Titelles Vergés, encara en actiu) ha renovat els guions, figures i decorats sense però, renunciar a la tradició. El 1986, Eudald Ferré, Jordi Jubany i Jordi Cartanyà funden a Valls la companyia Pa Sucat, que construeix i usa putxinel·lis en alguns espectacles i el 2002 presenta una maleta pedagògica dedicada al putxinel·li. Els titellaires Eugenio Navarro (Rutines, 1998) i Toni Rumbau (Eurídice, 2001) han recuperat i actualitzat el putxinel·li, i a Pipa, el titella meravella (2016), Nèstor Navarro acciona el cap del putxinel·li amb dos dits en comptes dels tres tradicionals.
Ayuso, Adolfo. «El títere de tipo catalán y la saga de los Vergés». Revista Fantoche (Calatayud: UNIMA, Federación España), núm. 4 (2010), p. 17-48.
Ayuso, Adolfo. «L’origen d’en Titella». [en línia] (13 abril 2013). <http://www.putxinelli.cat/2013/04/13/lorigen-den-titella/> [Consulta: 29 octubre 2018].
Faidella i Mundó, Joaquima. Cent anys del “Pericu” del Teatre de titelles “Els Tres Tranquils”. Palma de Mallorca: Editorial Moll, 2006.
Fàbregas, Xavier. «Pròleg». A: Ezequiel Vigués ‘Didó’. Teatre de putxinel·lis. Barcelona: Institut del Teatre: Edicions 62, 1975. (Monografies de l’Institut del Teatre; 2)
Jané, Jordi . Les arts escèniques a Catalunya. Barcelona: Cercle de Lectors: Galaxia Gutenberg, 2001.
Jané, Jordi. «Circo y títeres: caminos paralelos». A: Catalan Performing Arts. Catàleg d’arts escèniques de Catalunya. Barcelona: Institut Ramon Llull: Generalitat de Catalunya, 2008.
Jané, Jordi. «Putxinel·li». A: World Encyclopedia of Puppetry Arts [en línia]. 2012. <https://wepa.unima.org/
Martín, Josep A.. El teatre de titelles a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.
Porras, Francisco. Teatro popular. Madrid: Editora Nacional, 1981.
Rumbau, Toni. L’aventura dels titelles. Tarragona: Arola Editors, 2007.
Rumbau, Toni. Rutes de Putxinel·li. Tarragona: Arola Editors, 2013.
Tozer, Harry Vernon. «El titella català vist per un anglès». A: Coca, Jordi (dir.). Les grans tradicions populars: ombres i titelles. Barcelona: Institut del Teatre: Edicions 62, 1977, p. 139-143. (Monografies de l’Institut del Teatre; 7)
Putxinel·li de Juli Pi:
<http://colleccions.cdmae.cat/catalog?utf8=%E2%9C%93&source_=search&q=juli+pi&search_field=all_fields&results_view=true&locale=ca&f%5Bcollection_type_facet%5D%5B%5D=Titelles&x=0&y=0>
Cavaller (Tranquil o Pericu), putxinel·li de la família Anglès (amb mà de puny), núm 17:
<http://colleccions.cdmae.cat/catalog?f[collection_type_facet][]=Titelles&f[has_file_assets_facet_priv][]=1&f[relation_conformsTo_facet][]=Fons+Fam%C3%ADlia+Angl%C3%A8s&locale=ca&results_view=true>
Pericu (de Jaume Anglès i Guzmán, núm. 61):
<http://colleccions.cdmae.cat/catalog?f[collection_type_facet][]=Titelles&f[has_file_assets_facet_priv][]=1&f[relation_conformsTo_facet][]=Fons+Fam%C3%ADlia+Angl%C3%A8s&locale=ca&page=4&results_view=true>
Esquema original de H.V. Tozer:
Putxinel·li: <putxinelli.cat>
Titeresante: <titeresante.es>
Puppetring: <https://www.facebook.com/Puppetring-260847307340625>
