En el primer espectacle com a solista, Joan Magrinyà va presentar La polca de l’equilibrista, una coreografia amb música de Manuel Blancafort, i Grau Sala en va dissenyar els decorats, els figurins i el cartell. En aquesta peça Magrinyà parodiava l’atleta que exhibeix musculatura i habilitats acrobàtiques en una fira ambulant. Magrinyà lluïa un bigoti exuberant, una perruca arrissada, malles de color blau clar i una faixa rosada. L’aspecte més humorístic del ballet el donaven les sabatilles de puntes negres que Magrinyà es calçà, la qual cosa augmentava la dificultat de la coreografia. Al piano, Juli Pons va interpretar la partitura composta per Blancafort en directe. El solo presentava un dinamisme musical hereu dels preceptes de la rítmica de Jacques Dalcroze que a Catalunya s’havien difós a través de Joan Llongueras, amb qui Magrinyà s’havia format.
Inspirat en els Ballets Russos de Diaghilev, que havien presentat les seves obres a la ciutat de Barcelona, Joan Magrinyà segueix l’estètica de les propostes més modernes de la companyia llegendària. La polca de l’equilibrista s’emmiralla en el gust per retratar personatges del món del circ i l’estètica moderna del context dels anys trenta. Els figurins de Grau Sala poden recordar els de Pablo Picasso per a Le train bleu de Bronislava Nijinska. Per altra banda, la coreografia i el personatge creat per Magrinyà també emfatitza i parodia el culte al cos, una noció que en el context del 1932 estava molt en boga.
La combinació de les diferents disciplines artístiques, la qualitat i el caràcter innovador dels col·laboradors i l’habilitat per fer encaixar cada element i enriquir la totalitat de l’obra és molt notori en La polca de l’equilibrista. A més, el cartell de Grau Sala és dels cartells més celebrats de la producció teatral de l’època. Amb aquesta obra, Magrinyà va encetar una trajectòria com a solista i coreògraf que aviat es va veure molt condicionada per la Guerra Civil i sobretot la dictadura franquista. Xavier Garcia al llibre Joan Magrinyà dansa viva fa un recull de les crítiques i comentaris de Joan Llongueres, Sebastià Gasch o Feliu Elías que rebé el coreògraf en aquest primer recital com a solista. Un dels aspectes que més van sorprendre, i en algunes ocasions més es va criticar, és que com a home Magrinyà ballés sol.
Aviñoa, Xosé; Llorens, Pilar; Rubio, Isidre; Vidal, Anna. Història de la dansa a Catalunya. Barcelona: Caixa de Barcelona, 1987.
Garcia, Xavier. Joan Magrinyà, dansa viva. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1983.
Murga, Idioa. Escenografía de la danza en la edad de plata (1916-1936). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2009.
Vendrell, Ester. «Fascinació i empremta. Els Ballets Russos i la cultura espanyola». A: Pritchard, Jane (ed.). Els Ballets Russos de Diaghilev 1909/1929. Quan l’art balla amb la música. Barcelona: Fundació “la Caixa”, 2011.
Consultes en webs:
<http://librorum.piscolabis.cat/2012/05/larlequi-de-joan-magrinya-i-joan-miro.html> [Consulta: 30 juliol 2018].
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
