Joan Tomàs i Rosich

Periodista cultural especialitzat en espectacles (circ, music-hall, teatre, cinema, jazz, dansa, opereta, ball espanyol, etc.). Director artístic d’espectacles de revista.

Fa els estudis primaris als Maristes i el batxillerat a les Escoles Pies (Igualada). Als divuit anys col·labora a la fundació del setmanari humorístic Gatzara. Publica a Pàtria, Joventut, L’Igualadí i Diari d’Igualada.

Instal·lat a Barcelona per estudiar periodisme, connecta amb el món de l’espectacle a les tertúlies del Bar del Centro i el cabaret Au Fond de la Mer, on fa amistat amb elements clau de la bohèmia del Paral·lel com el periodista i dramaturg Manuel Fontdevila, l’actor, director i comediògraf Joaquim Montero, el pintor Gausachs i el comediògraf i periodista Josep Amich «Amichatis». Fa de corresponsal de l’agència Havas a Barcelona i escriu a La Publicitat, El Diluvio, El Poble Català, El be negre i L’Opinió.

Entre 1929 i 1936 publica a Mirador, on coincideix amb, entre d’altres, Josep Maria Planes, Jaume Passarell, Francesc Madrid, Jaume Pahissa, Domènech Guansé, Josep Maria de Sagarra, Rafael Tasis i Sebastià Gasch –de qui serà mentor en la crítica de circ i music-hall, i amb qui cultivarà una amistat que mantindrà tota la vida–.

Entre el 1919 i els primers anys vint viatja constantment a París com a director artístic del Principal Palace per contractar atraccions per a les revistes del promotor Ferran Bayés.

Amic de García Lorca, Tomàs és l’artífex de la representació de Yerma que la companyia de Margarida Xirgu fa a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera el 21 de setembre del 1935 amb la presència del poeta andalús.

En esclatar la Guerra Civil s’exilia a París, ciutat que coneix bé i on acull i ajuda exiliats catalans –entre els quals el seu amic Sebastià Gasch–. El 1942 es trasllada a Mèxic, on reprèn l’activitat de periodista i es converteix en el més solvent dels crítics circenses i cinematogràfics del país. Escriu al diari Esto, a la revista Mañana, al butlletí de la Unión de Periodistas de México i al dominical El Redondel, on crea la secció «El séptimo cielo». Entra en contacte amb exiliats republicans (entre els quals l’escenògraf i cartellista Carles Fontseré, a qui introdueix en el món del circ). Col·labora en revistes catalanes editades a Mèxic (El pont blau, entre d’altres) i, sota l’epígraf «Carta de México», entre el 1958 i el 1961 publica quatre articles sobre circ mexicà a la revista barcelonina Circo dirigida per Jordi Elias.

S’escriu sovint amb Sebastià Gasch, a qui en una carta del 23 de febrer del 1968 manifesta la seva intenció de vendre’s el seu arxiu documental mexicà i tornar a Barcelona. Pocs mesos després mor a Mèxic, i aquest arxiu –sembla que per iniciativa del mateix Gasch– es troba des del 1971 al MAE de l’Institut del Teatre, junt amb el que ja li va cedir el 1939 en marxar a l’exili francès.

Exigent, documentat, metòdic i rigorós amb el seu ofici, Joan Tomàs escrivia amb una prosa ajustada i molt rica en detalls accessoris. Dominava la terminologia circense i posseïa el geni de la llengua, virtuts que li permetien adaptar planerament al català la denominació de nous exercicis o aparells de nom francès, anglès o alemany.

Estèticament (i en això coincideix amb Gasch –o potser hi influeix–), defensa aferrissadament l’atmosfera del circ artesà davant de la indústria comercial circense nord-americana («estos desfiles no son de brillante espectacularidad, pero su sabor ya lo quisieran los del Ringling», escriu el 1961 en una crítica del mexicà Circo Unión).

Amb bon sentit de la dramatúrgia, quan analitzava espectacles tenia molt en compte les reaccions del públic i atenia tant els aspectes tècnics com els emocionals. Les seves crítiques eren precises i directes, amb les lloances justes i sense embuts ni circumloquis, però si feia un comentari desfavorable no era mai dogmàtic ni sobrepassava els límits del respecte. «El circ és un espectacle on la veritat hi té el millor paper, i no és possible, en parlar-ne de bona fe i de cara als entusiastes, sortir del pas amb habilitats de periodista» (J. Tomàs, Mirador, 295, 27-9-1934).

Amb voluntat de crear cultura circense, solia fer notes a peu d’article aclarint aspectes terminològics, aportant dades complementàries d’algun artista o nissaga, situant el lector en l’evolució d’un determinat número o remetent-lo a articles anteriors.

En la seva etapa a Mirador va obrir camí a continuadors en la crònica i la crítica com Sebastià Gasch i Jordi Elias. Segons Josep Maria de Sagarra, «Joan Tomàs és el definidor més pur, més apassionat i més sensible del circ autèntic dels que tenim a Barcelona».

A Mèxic va saber imbuir-se de la història, la tradició i l’estètica circenses del país per tal de col·locar les seves crítiques en el moment precís perquè fossin útils al desenvolupament del circ mexicà.

Al fons de l’Institut del Teatre es conserva un manuscrit seu (inèdit?, 1917?): Esperit (Quadro dramàtich), Colección teatral Arturo Sedó, 656, Archivo Romea.

Albertí, Xavier; Molner, Eduard. Carrer i Escena. El Paral·lel. 1892-1939. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2012.

Domènech, Cristina. «Quan Lorca va venir a Igualada». Revista d’Igualada, núm. 32 (setembre 2009), p. 36-48.

Gasch, Sebastià. El Molino. Memorias de un setentón. Barcelona: DOPESA, 1972.

Gasch, Sebastià. Etapes d’una nova vida. Diari d’un exili. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.

Geli, Carles; Huertas, Josep Maria. Mirador, la Catalunya impossible. Barcelona: Proa, 2000.

Passarell, Jaume. «Història del Bar del Centro. El primer cabaret de Barcelona». Mirador, núm. 33 (12 setembre 1929).