Titellaire
Un dels titellaires catalans més populars i emblemàtics del segle XX. Per bé que entra a l’ofici a l’edat de cinquanta anys, ha esdevingut un dels grans referents d’aquesta art escènica.
Després d’una infantesa bastant desgraciada, el seu pare li busca feina a Barcelona, on es farà dependent de comerç. Empatxat per la monotonia d’aquesta feina i empès pel seu esperit aventurer, el 1907 marxa a París. Treballa als magatzems Au Printemps i a les Galeries Lafayette i contacta amb alguns artistes i altra gent de la bohèmia. El 1910 fa una curta estada a Londres. De nou a París, l’esclat de la Guerra Gran el 1914 el fa tornar a Barcelona, on, gràcies al seu domini del francès, trobarà feina en una empresa d’exportació de teixits.
Acabada la guerra, el 1918 se’n torna a París i hi comença una activitat artística com a representant de Teresa Boronat, primera ballarina del Liceu. La fa debutar al Folies Bergère i a la sala Pleyel i se’n van junts de gira per Egipte, Itàlia i altres països. El 1927, ja parella sentimental, obren a París una escola de dansa i el 1928 un cabaret d’ambient espanyol, el Sevilla. Al fracàs de tots dos negocis s’hi afegeix el fracàs de la relació, i un Vigués arruïnat intenta sense èxit que el Cirque Medrano el contracti com a pallasso. La primavera del 1930 s’enrola de cambrer en un transatlàntic amb la intenció de provar sort a Amèrica, però en arribar a Panamà se’n desdiu i torna a Le Havre amb el mateix vaixell.
En aquest viatge d’anada i tornada, l’atzar farà que Vigués reconnecti amb el món oníric que vivia de petit amb les funcions del titellaire terrassenc Joan Barqués i les imitacions que ell mateix en feia al pati de casa. Ja té cinquanta anys repicats, però determina fer-se titellaire. Tot és arribar a París i –també per atzar– començar a fer d’ajudant de titellaire de Robert Desarthis al teatret Guignolia que el matrimoni Thiessard i el seu fill exploten al parc de Montsouris. Amb ells aprèn la tècnica del guinyol lionès, i al cap de molt poc inaugura un local propi al Boulevard de Courcelles (Au Petit Moulin), que va inaugurar amb l’obra La vie fantastique de Guignol. Aquí és on es comença a anunciar amb l’àlies «Didó».
Les coses li van prou bé, però al cap de pocs mesos decideix tornar-se’n a Barcelona, on arriba el 24 de juny del 1931. Troba feina al Departament d’Estadística de l’Ajuntament i els caps de setmana fa titelles a la Sala Reig. El 1932 actua al Cercle Artístic de Sant Lluc (a l’antiga seu d’Els Quatre Gats del carrer de Montsió). Hi fa espectacles infantils i «Gales Artístiques», la qualitat de les quals el fa molt popular entre la parròquia d’artistes i intel·lectuals. Adapta obres de Molière i altres clàssics, i el dramaturg Ramon Vinyes li escriu obres per a titelles, entre les quals la peça en set quadres El circ Bum-Bum (1936), amb figurins i decorats de l’expert en circ Josep Vinyes (germanastre de Ramon Vinyes). És precisament després d’una funció al Cercle Artístic de Sant Lluc que el 1934 coneix Teresa Riera i Llisas (‘Teresina’), artista plàstica que es convertirà en la seva companya artística i sentimental.
Didó alterna les funcions a Barcelona amb actuacions arreu de Catalunya. Presentat per Aureli Capmany, el febrer del 1936 actua amb l’Orfeó Català al Palau de la Música.
Durant la guerra civil col·labora amb els titelles en actes de suport a la legalitat republicana. Acabada la guerra perd la feina de l’Ajuntament, però l’octubre del mateix 1939 ja fa funcions entre pel·lícules al cinema Parthenon, la Sala Maldà i altres espais. El 1941 inaugura El Club de los Niños amb la peça Sueño de Navidad, un teatre estable de titelles a l’Avinguda de la Llum que quatre mesos més tard es transformarà en cinema.
Amb temps i sacrificis, Didó i Teresina aconsegueixen tenir un teatre ambulant (Teatro Guiñol Didó), una estructura de fusta amb coberta de lona, d’11 m de façana per 5 de fons, verda i blanca, impecable i acollidora. El 1958, Sebastià Gasch documenta que tot el material que traginen pesa més de tres tones. Gasch també detalla que les gires van del Dissabte de Glòria a finals de novembre, abasten una quinzena de poblacions i en cada una hi actuen entre vuit i quinze dies (amb fins a dotze funcions al dia i canvi diari de programa). Són dades que avui poden sorprendre, però cal tenir en compte que en aquells anys encara no hi havia televisió.
Mort Vigués el 1960, Teresa Riera continua amb el Teatre Guinyol Didó. El 1962 la comença a ajudar Ramon Sánchez, un vailet vilanoví de dotze anys que, des que en tenia sis, sempre que els Didó actuaven a Vilanova i la Geltrú li deixaven manipular un titella en plena funció. Ramon Sánchez deixa de treballar amb Teresa Riera el 1964. Ella encara continua un temps, però l’edat i les creixents dificultats del circuit li aconsellen de plegar. Mor el 22 de febrer de 1975.
Quan Ramon Sánchez s’estableix com a titellaire a principis dels anys vuitanta ho fa amb el nom Titelles Guinyol Didó, atès que, quan el 1964 va deixar de treballar amb la Teresina, ella mateixa li ho havia entre suggerit i demanat. Al seu repertori, Sánchez hi conserva dues peces de Didó per a adults: El pot de llet i El convidat. Per la fidelitat mantinguda al titellaire terrassenc, Sánchez va rebre el Premi Didó 2018 a la 4a edició del Festival Didó de Música i Titelles de Terrassa.
El material de Didó (titelles, accessoris, guions dels espectacles i dos manuscrits amb les seves memòries) es custodia al Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre (MAE).
Ezequiel Vigués ‘Didó’ va treballar exclusivament amb el titella de guant del tipus guinyol lionès, i sembla que va ser el primer titellaire català que no va usar llengüeta. Per bé que ell apreciava l’habilitat dels titellaires que se servien d’aquest instrument sonor, als titelles de Didó no els calia perquè tenien l’avantatge de ser totalment intel·ligibles gràcies a l’ampli registre tímbric i interpretatiu de Vigués, complementat amb les veus femenines de Teresina Riera –de qui Tozer va destacar «la destresa verbal»–.
Abans de començar la funció, el titella Politxinel·la feia l’arenga: saludava gentilment el públic i presentava l’espectacle –en prosa o en vers, segons els casos–. Així Didó s’assegurava l’atenció de la mainada i ja engegava la representació en un clima de respecte i confiança.
Atent a les noves tendències pedagògiques de la Catalunya republicana, va ser pioner en el difícil art d’integrar la canalla a l’espectacle i no va caure mai en la vulgaritat i el recurs fàcil. Els titelles de Didó, molt atractius visualment per les faccions i el vestuari, tenien un fons psicològic clarament definit. Els seus personatges han quedat a la memòria popular: en Tit (transformació catalana de Guignol), en Tot, la Pona, el vell Usuret, en Pispa, el Gendarme, el jutge Torniquets, els municipals, l’Isidru i, esclar, el Dimoni. I la cantarella que en Guinyol feia cantar a la canalla quan acabava de matar el Dimoni: «Com més dolent, més lleig. / Com més lleig, més Dimoni. / I el Dimoni va a l’Infern! / A la una, a les dues, a les 3!» (Tro, foguerada, i el Dimoni desapareixia cap a l’Avern).
Els decorats, element clau en els espectacles de titelles, eren objecte d’una cura especial. Pintats per escenògrafs professionals, representaven paisatges i edificis reconeixedors i –feina de la Teresina– sempre semblaven nous de trinca.
Didó partia de la premissa que «el titella és lliure, com la imaginació d’un nen». I mitjançant la platxèria procurava transmetre a la quitxalla la vocació per la llibertat, el sentit de la responsabilitat i «les nocions essencials del bé i el mal». Sostenia que «les comèdies de titelles s’han de fer pensant en els infants, però tractar-les com si anessin destinades als adults».
Dels espectacles de Didó, el crític Sebastià Gasch en destacava, a més dels aspectes educatius, «l’humor, la fantasia, l’ingenu univers poètic, el sentit de l’imprevist i l’elevada categoria artística». I l’estudiós Xavier Fàbregas va escriure: «el llenguatge de Didó és una mostra, notable i reeixida, de cultura popular aglutinada i reelaborada».
Didó ha influït en les generacions posteriors. Entre les moltes companyies que li han agafat el relleu cal anomenar Titelles Babi (fundada el 1959 per Llibert Albiol i Carme Calvet), autèntica baula que uneix la tradició titellaire catalana amb les tendències actuals. Cal citar molt especialment Putxinel·lis Claca (Joan Baixas i Teresa Calafell), capdavanters de la revolució titellaire catalana dels anys seixanta i setanta.
Sebastià Gasch va reivindicar, argumentadament i amb passió, el llegat de Didó en el discurs inaugural de l’exposició «Els Titelles a Catalunya» en homenatge a Didó (16 desembre 1970, Museu de l’Institut del Teatre, Palau Güell, Barcelona), considerada l’acte fundacional del Moviment de Titellaires Independents.
El repertori de Didó rondava la cinquantena de peces (la majoria, adaptacions dels repertoris francès i català, tot i que també en tenia de pròpies). Xavier Fàbregas s’ha aproximat a aquest repertori mitjançant cinc categories, amb exemples com:
Fàbregas, Xavier. «Pròleg». Ezequiel Vigués ‘Didó’. Teatre de putxinel·lis. Barcelona: Institut del Teatre: Edicions 62, 1975. (Monografies de l’Institut del Teatre; 2)
Foguet, Francesc. Teatre, guerra i revolució: Barcelona, 1936-1939. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.
Gasch, Sebastià. Títeres y marionetas. Barcelona - Buenos Aires: Librería Editorial Argos, 1949.
Gasch, Sebastià. «El mundo maravilloso de los títeres: Ezequiel Vigués, “Didó”». Circo, núm. 16 (1 març 1958), p. 10.
Gasch, Sebastià. «Los títeres de “Didó”, postrera edición de la alegría que pasa». Diario de Barcelona (1 gener 1971).
Jané, Jordi. Les arts escèniques a Catalunya. Barcelona: Cercle de Lectors: Galaxia Gutenberg, 2001.
Jané, Jordi. «Ezequiel Vigués i Mauri, ‘Didó’». World Encyclopedia of Puppetry Arts. 2009.
Martín, Josep A. El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari històric. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.
Nadal, Antoni- Teatre, circ, titelles. Quinze estudis d’història de les arts escèniques. Palma: Edicions Documenta Balear, 2017, p. 75.
Porras, Francisco. Titelles, teatro popular. Madrid: Editora Nacional, 1981.
Vázquez, Ana. «La colección de títeres del Instituto del Teatro de Barcelona». Revista Galega de Teatro, núm. 17 (1997).
Titelles Guinyol Didó (Ramon Sánchez): www.titellesguinyoldido.com
