Inici | Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes

Teatre Borràs

Redactor/a: Carme Tierz Grafià

Descripció

El vell edifici de la Casa de Correus situat a la plaça Urquinaona va ser adquirit el juliol del 1929 per Josep Solà Guardiola, propietari i director d’El Mundo cinematográfico i accionista de la societat Metropolitana S.A., constructora del Coliseum –entre altres sales–, amb l’objectiu de transformar-lo en cinema. Dos anys més tard, el 16 de maig del 1931, va tenir lloc la nit inaugural: el Cine Urquinaona era definit per la premsa com un modern saló d’espectacles dedicat al setè art, amb una estructura de gran sobrietat de línies, a l’estil alemany de l’època, i una decoració elegant que combinava els colors blau i argent. L’empresa promotora, en aquesta ocasió, va ser Sociedad Anónima Cine Urquinaona-Herrera y Núñez; el cinema, amb capacitat per a 950 localitats, s’imposà aviat com un dels locals cinematogràfics preferits del públic. Durant la Guerra Civil sobrevisqué, més que no pas per la seva programació cinematogràfica, per les atraccions de les orquestres i les varietats que n’ocuparen l'escenari. Des de l'1 d'abril del 1937 fins al 5 de febrer de 1939, el local passà a anomenar-se Francisco Ferrer. Després de dos anys escassos de funcionar com a cinema amb aquest nom, el local recuperà la seva denominació original, però com a teatre.

El trànsit de cinema a teatre va produir-se al febrer del 1939, pocs dies després que Barcelona caigués en mans nacionals; pel que fa al canvi de nom, d’Urquinaona a Borràs, va tenir lloc el 19 de maig del 1943, l’endemà que la companyia de Lina Santamaría i Juan Beringola retés homenatge a Enric Borràs en aquell escenari després d’una representació d’El alcalde de Zalamea.

Activitat

Tot i que va néixer com a cinema, l’Urquinaona va acollir algunes vetllades teatrals els seus primers anys de vida: al gener del 1932, Alady hi va encetar el cicle «Viernes de moda», un programa d’actuacions de les estrelles del teatre de varietats barcelonines; el mateix any, el ballarí i coreògraf Joan Magriñà hi va oferir un recital en solitari –cosa insòlita en aquells temps–, i durant la guerra les orquestres i les varietats van ocupar el seu escenari. L’1 d’abril del 1937, a més, el local va passar a dir-se Francesc Ferrer –en honor a Ferrer i Guàrdia–.
El 5 de febrer del 1939, tot just acabada la Guerra Civil a Barcelona, el teatre va recuperar el nom original i l’activitat, dedicada gairebé en exclusiva a la sarsuela, a la comèdia castellana i a les varietats. De fet, era habitual que aparegués a les cartelleres com Teatro Urquinaona (Palacio de las Variedades).
Cinc anys més tard, la nit del 18 de maig del 1943, la companyia Santamaria-Beringola, que hi representava El alcalde de Zalamea, va retre un tribut a Enric Borràs, que va interpretar Pedro Crespo l’any 1909 al Teatro Español de Madrid. L’endemà de l’homenatge, el nom del teatre va prendre el de l’actor.
A partir d'aleshores, i durant deu anys, el Borràs acollí representacions líriques, com Madama Butterfly, i de teatre, com El abánico de Lady Windermere d'Oscar Wilde, La llamarada, o Eloísa está deabajo del un almendro, d'Enrique Jardiel Poncela.
El 1953 Pere Balañà Espinós agafà el local al seu càrrec i li va retornar l’activitat cinematogràfica. La vida teatral del Borràs va viure un llarg parèntesi amb l’empresari, parèntesi que es va tancar l’any 1990, quan amb motiu de les festes de la Mercè, es va instal·lar al seu escenari la companyia del mestre José María Damunt, que hi va oferir una «Temporada lírica popular» amb obres com La del manojo de rosas. Tot i que de seguida va tornar a ser cinema, la dansa hi va fer la seva aparició el novembre d’aquell mateix any amb María Rosa y su ballet español.

La programació cinematogràfica va tornar al local, fins que el 1992 un acord entre les empreses Balañà i Focus va permetre que el teatre fos el protagonista únic de l'escena del Borràs. El 1993 Paco Morán hi va portar Muerte accidental de un anarquista, de Dario Fo, i l’any següent, La extraña pareja, amb Joan Pera, un èxit de llarg recorregut que no abandornaria la sala fins a finals del 1999, coincidint amb la sortida de Focus del teatre. Altres èxits que van pujar a l’escenari del Teatre Borràs el 1993 van ser El lazarillo de Tormes, en versió de Fernando Fernán Gómez i interpretació de Rafael Álvarez «El Brujo», o El cerdo, amb Juan Echanove.
Des d'aleshores, i malgrat algunes posades en escena, com La brisa de la vida (2003) de David Hare, amb posada d’escena de Lluís Pasqual i Núria Espert i Amparo Rivelles com a intèrprets, La Plaça del Diamant (2004), a càrrec de Joan Ollé amb Montserrat Carulla, Rosa Renom i Mercè Pons, o l'últim muntatge de Ricard Salvat, Un dia, mirall trencat (2008), protagonitzat per Rosa Novell, el Borràs ha anat trobant el seu lloc en la cartellera barcelonina especialitzant-se en el gènere de la comèdia.

Bibliografia

Munsó Cabús, Joan (1995). Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier (2013). Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - Viena edicions.
Gallén, Enric (1985): El teatre a la ciutat de Barcelona durant el règim franquista (1939-1954). Barcelona: Col. Monografies de l’Insitut del Teatre. Diputació de Barcelona.

Enllaços

[Consulta: 15 setembre 2017] http://www.lavanguardia.com/hemeroteca