Logo Institut del Teatre

Ballet Contemporani de Barcelona

Comparteix
Denominació: Ballet Contemporani de Barcelona (Col·lectiu)
Territori: Barcelona
Dates: 1977-1997
Gènere/s: Dansa contemporània, teatre-dansa
Redactor/a: Clàudia Brufau Bonet
Trajectòria

El Ballet Contemporani de Barcelona (Col·lectiu) debuta el 1977 com una escissió del Ballet Contemporani dirigit per Ramon Solé per desavinences en el funcionament professional de la companyia. Tots els ballarins van abandonar la formació i van registrar el Ballet Contemporani de Barcelona com a col·lectiu. Els impulsors d’aquesta iniciativa van ser Amèlia Boluda, Anselm J. Garcia i Dinora Valdívia, i la majoria dels ballarins procedien de les aules de l’Institut del Teatre, on encara rebien una formació clàssica i també l’influx de les tècniques de la dansa moderna introduïdes feia poc al centre. Els primers components del col·lectiu van ser Amèlia Boluda, Isolda Barberà, Alícia Pérez Cabrero, Dinora Valdívia, Núria Tejedor i Sílvia Munt. La primera actuació d’aquesta companyia va ser el 3 i el 4 de novembre de 1977 a l’Antiga Capella de la Santa Creu dins del cicle Primera Mostra de Dansa, un programa col·lectiu que comptava amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona i l’Institut del Teatre.

El col·lectiu, que començà a actuar en escenaris improvisats al mig del carrer, comptà des de l’inici amb el suport de mestres com Gilberto Ruiz-Lang i Bárbara Kasprowicz, que els impartien tècnica moderna i clàssica respectivament. La formació contínua va ser un dels pals de paller d’aquesta plataforma de ballarins i coreògrafs. Durant tota la trajectòria del col·lectiu s’organitzen classes i tallers amb mestres com Haydée Cacho, Carl Paris, Enric Castán. També treballen amb col·laboradors habituals o esporàdics. Gràcies a la bona acollida inicial, dos anys després actuen per primera vegada al Palau de la Música i al Teatre Grec i fan una gira per l’Estat espanyol.

El col·lectiu es consolida a partir de 1980 gràcies al fet de convidar coreògrafs reconeguts com David Vaughn o Gilberto Ruiz-Lang i al treball de fons que fan per integrar-se als circuïts europeus i internacionals. La primera funció a l’estranger és al concurs de Bagnolet, on estrenen Passacaglia (1980), peça creada per Ruiz-Lang. En aquesta etapa inicien la línia d’espectacles infantils per a la formació de nous públics. Participen dos anys consecutius al Festival Grec, el 1981-1982. El 1983 comencen a rebre suport institucional, la qual cosa representa una gran millora professional i laboral per als membres del col·lectiu. Aquest mateix any actuen per primera vegada a Nova York amb la peça Evidència, del nord-americà David Vaughn, i giren per diversos països de l'Amèrica Central i del Sud. Després d’una dècada de trajectòria, la formació suma mil representacions. A més, al llarg d’aquesta etapa impulsen el «Projecte Estable de Dansa», que té com a objectiu compartir recursos i infraestructures entre les companyies de dansa, i el Festival Òscar López (1985-1993), l’artífex del qual és Anselm J. Garcia. Aquest festival funciona com un certamen coreogràfic internacional que s’organitza des de diferents equipaments de Barcelona, i se'n fan dues edicions a fora de l’Estat espanyol, primer a Quito (Equador) i més endavant a Guadalajara (Mèxic).

El 1988, Amèlia Boluda assumeix la direcció de la formació de la companyia i Joaquim Ramírez en gestiona l’àrea de producció. A finals de la dècada dels vuitanta, estrenen obres més ambicioses com Perfectament Pedra o Quomix. De 1986 a 1994 s’instal·len en un local del carrer Berlín de Barcelona, que anomenen Berlín Centre, on organitzen diferents activitats. Gràcies, en bona part, als Jocs Olímpics, a partir de 1992 i fins a 1996 la companyia viu el moment més àlgid de la seva trajectòria amb gires nacionals i internacionals. Per celebrar els vint anys de la companyia s’estrena Calidoscopi, un programa que mostra una panoràmica del repertori, a l’Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya. Malgrat la presència nacional i internacional del BCB, el 1997 es dissol per motius econòmics.


Significació

En el context del moviment estudiantil de la Transició, el Ballet Contemporani de Barcelona (BCB), que arrenca a les aules de l’Institut del Teatre amb estudiants i joves acabats de graduar, és una de les primeres companyies pioneres de dansa contemporània a funcionar com a col·lectiu i esdevenir una plataforma per a ballarins i coreògrafs. Àngels Margarit, Juan Carlos García, Álvaro de la Peña o Toni Mira, que més endavant van dirigir les seves pròpies companyies, van començar les seves carreres professionals al BCB.

El repertori, que comprèn 50 peces de 25 coreògrafs diferents, és un patrimoni col·lectiu que abraça una gran varietat d’estètiques i tècniques; a més, aplega artistes de diferents disciplines. Des de Passacaglia, que llança el grup al reconeixement internacional, fins a Cal·ligrama, Opció d’una diferència, Plexiglàs, Fetitxe o Frida, que són de les peces més rellevants. La col·laboració amb músics, compositors i artistes d’altres disciplines va ser molt rica, la qual cosa va donar obres originals i de creació col·lectiva com Quomix, en la qual van participar els músics Joan Saura, Pau Riba, Xavier Maristany i els il·lustradors Guillem Cifré i Ana Juan.

D'altra banda, aquest col·lectiu, a través de les classes que organitzava, els projectes com el Festival Òscar López o les activitats de formació i exhibició a l’espai Berlín Centre, va ser l'artífex de la dinamització del sector a Catalunya. I, gràcies a la seva vocació internacional, des de Barcelona van construir ponts amb festivals, teatres i companyies de l'Amèrica del Sud i l'Amèrica Central.

El BCB va ser, sobretot, una gran plataforma de ballarins i una companyia que, si bé la crítica sovint en feia ressaltar una trajectòria irregular a nivell coreogràfic —ja que moltes vegades els ballarins feien de creadors i viceversa—, gràcies a la varietat d’estils i tendències, va aconseguir fer una gran tasca de difusió de les diferents tendències de la dansa contemporània emergent de Catalunya.


Produccions
  1. Bases. Col·lectiva (Perotin/Cipriani); Sarinda. Amèlia Boluda (popular hindú); Iniciació. Cecilia Ojeda i Dinora Valdívia (Perotin/Cipriani).

Silenci. Isolda Barbarà (Loillet).

Imatges. Isolda Barbarà (Rossini).

Divertiment. Gilberto Ruiz-Lang. Acompanyament musical de Gilberto Ruiz-Lang.

 

  • 1978. Sorgiñak. Col·lectiva (cants gregorians, música popular medieval i barroca).
  • 1978. Somni. Isolda Barbarà (Gluck).
  • 1978. Dos dins d’un. Gail Dockery (Scott Joplin).
  • 1978. Morpheo. Cecilia Ojeda (espirituals negres).
  • 1978. Opció d’una diferència. Amèlia Boluda i Anselm J. Garcia (Carl Orff).
  • 1978. Temporal. Gilberto Ruiz-Lang. Poema d’Octavio Paz.
  • 1979. Laia. Àngels Margarit (Bach/Bartók/Smetana).
  • 1979. Ritmes i formes. Esteve Brunat. Música: Fink.
  • 1979. La dona en sa vella casa. Harris Antachopolou. Música: L. van Beethoven.
  • 1979, Penélope. Gilberto Ruiz-Lang. Acompanyament musical de Gilberto Ruiz-Lang.
  • 1979. Els amants. Maria Rosas. Música: Kagel.
  • 1979. Preludis. Col·lectiva. Música: F. Chopin.
  • 1979. Història d’un soldat. Bárbara Kasprowicz. Música: I. Stravinsky.
  • 1979. Somnis d’hivern. Col·lectiva. Música:Carles Altó.
  • 1980. Sin estruendo y con gemido. Gilberto Ruiz-Lang. Música: Lutoslawsky.
  • 1980. Entrant la nit. Maria Rosas. Música: F. Schubert.
  • 1980. Passacaglia. Gilberto Ruiz-Lang. Música: G. F. Haendel.
  • 1980. Viatge en Mosaic (espectacle infantil). Alex Witzman. Música: Dupuis.
  • 1980. Zebra. Lydia Azzopardi. Música: Steve Reich.
  • 1981. Coloms de fil i cotó. Laura Pérez Cabrero. Música: Triana.
  • 1981. Gelosia. Amèlia Boluda. Música: Grapelli.
  • 1982. Valeri Cor de Lleó. Cesc Gelabert. Música: Carles Santos.
  • 1982. Muda imatge de la mort. Gilberto Ruiz-Lang. Música: J. S. Bach.
  • 1983. Sis al cub. Col·lectiva. Música: Brian Eno, Philip Glass, Mike Olfied.
  • 1983. Fanon. David Vaughn. Música: David Edward.
  • 1983. Evidència. David Vaughn. Música: Populars catalanes.
  • 1984. Plexiglàs. Amèlia Boluda. Música: Philip Glass.
  • 1985. El petit teatre del gran univers (espectacle infantil). Gilberto Ruiz-Lang. Música: Pink Floyd, Bach, J. Strauss, R. Strauss, R. Wagner).
  • 1985. Fases. Carl Paris. Música: Georges Winston.
  • 1985. Dos dies i mig. Ramon Oller. Música: Vangelis i David Byrne.
  • 1986. Cal·ligrama. Dinora Valdívia. Toti Soler, Artur Palaudries, poemes de Salvat Papasseit, veu d’Ovidi Montllor.
  • 1986. Retorno a la sombra. Gilberto Ruiz-Lang (Mahler, Ligeti, Frano Donatoni).
  • 1986. Saxo de hielo. Toni Mira i Dinora Valdívia (Steps Ahead).
  • 1986. Blau i blanc. Amèlia Boluda (Carles Santos).
  • 1987. Perfectament Pedra. Amèlia Boluda, Antonio Iglesies, Toni Mira, Dinora Valdívia (Koniec).
  • 1987. Olimpia 87 (espectacle infantil). Col·lectiva. Banda sonora: Xavier Maristany.
  • Agost 1989. Quomix. Amèlia Boluda, Blanca Calvo, Òscar Molina, Rosa Romero. Música: Joan Saura, Xavier Maristany, Pau Riba. Estrenat a Brasília.
  • 1991. Fetitxe. Amèlia Boluda. Música: Xavier Maristany.
  • 1993. Frida.
  • 1994. Temperaments
  • 1995. Murs en mosaic. Joan Puntí i Alex Witzman. Música: Xavier Maristany i J. P. Dupuis.
  • 1996. Calidoscopi (Saxo de hielo, Cal·ligrama fragment, Perfectament Pedra fragment, Dos dies i mig, Quomix fragment, Frida fragment i Passacaglia).
  • 1996. La inauguración al poder. Amèlia Boluda. Música: Eduard Attaba, Ramon Calduch i Pablo Vélez.

Bibliografia

Fonts iconogràfiques

Continguts relacionats


Generar PDF

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x