Projectat per l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa i amb Domènec Balet i Nadal com a mestre d’obres, el teatre Nuevo Retiro va incorporar-se al mapa escènic de Barcelona el 6 d’agost de 1889. Es tractava d’una sala modesta però de gran capacitat (2.500 espectadors repartits en platea i setze llotges) i dimensions generoses: 20 metres d’ample i 13 metres d’alt. La premsa en va destacar les decoracions, de Moragas i Urgellés, com també l’ús de ferro en la construcció, en substitució de la fusta, i la celeritat amb què es va edificar –segons La Vanguardia, vint dies–. El conjunt es completava amb un vestíbul semicircular i un cafè annex.
Tal com havia passat amb el teatre del Buen Retiro i del pavelló del mateix nom que del 1876 al 1886 van oferir òpera i sarsuela als jardins de la Casa Gibert de la plaça de Catalunya –i dels quals el Nuevo Retiro pot considerar-se’n hereu–, el nou espai va dedicar-se gairebé de manera exclusiva a la lírica. El teatre, que el 1890 va canviar el seu nom pel de Gayarre, en homentage al tenor, mort el 2 de gener d’aquell any, va desaparèixer de la cartellera el 1892, data en què es va començar a projectar la Casa Agustí Manaut al seu solar.
No obstant això, quatre anys més tard el Nuevo Retiro va tornar a l’activitat en un altre emplaçament, al carrer Diputació entre Balmes i Rambla Catalunya. Malgrat que la lírica era predominant, l’escenari del nou teatre va allotjar també cinema i espectacles amb feres. El Nadal de 1906 va tancar les portes a l’espectacle, tot i que els mesos següents encara va cedir l’espai a actes polítics.
El Nuevo Retiro va obrir el 6 d’agost de 1889 amb una companyia còmico-lírica que havia obtingut gran èxit a Eldorado. El propietari del teatre, l’empresari taurí Víctor Font, va apostar, així, per mantenir la línia artística de l’antic Teatro del Buen Retiro, així com la manca d’exigència a l’hora d’escollir els artistes, pertanyents a companyies modestes amb repertoris d’òperes molt cèlebres.
El desembre de 1898 el Nuevo Retiro del carrer Diputació va instal·lar una pista al centre de la platea per a espectacles de circ. Poc abans, els mesos d’octubre i novembre, va acollir la presentació de diversos aparells cinematogràfics, com el Wargraph i el Newgraf. La gran fita del nou teatre, però, va ser la breu temporada (quinze dies) de Consuelo Bello l’agost de 1903. La cupletista madrilenya va despertar l’admiració, entre d’altres, del periodista Javier Betegón, qui va suggerir-li canviar el seu nom artístic, Rosa de Té, per un de més exquisit, «La Fornarina».
Aquest fou el capítol més destacat de la trajectòria del Nuevo Retiro, que va acomiadar-se del públic el Nadal de 1906 amb una companyia d’òpera espanyola.
Barreiro, Javier. «La Fornarina y el origen de la canción en España». ASPARKIA, Investigació feminista, núm. 16 (2015).
Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013.
https://www.labarcelonadeantes.com/nuevo-retiro---gayarre.html
https://www.bnc.cat/digital/arca (L’esquella de la torratxa; Almanaque Diario de Barcelona) [Consulta: 22 juliol 2017]
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar