Els Garibaldis

Com en general tots els grups de la primera fornada de l’anomenat Moviment de Titellaires Independents, Els Garibaldis van néixer amb l’objectiu de reinventar l’art dels titelles defugint la idea que era exclusivament per a nens. Des dels seus inicis, doncs, maldaren per trobar una nova funció social per al seu art i, en aquest sentit, a diferència dels titellaires tradicionals, consideraren els titelles com a font d’activitat, material pedagògic, creació artística i comunicació coŀlectiva. A més, allunyant-se del format de titelles més clàssic i apostant per una constant recerca formal i conceptual, enriquiren l’estètica i la posada en escena tot emprant un ampli ventall de matèries plàstiques fins al moment inèdites, així com recursos tècnics nous: les veus eren més naturals, treballaven a la vista del públic com a manipuladors actors i introduïren objectes manipulats com titelles. Els arguments de les obres eren actuals, de creació pròpia o adaptacions de rondalles populars catalanes, que defugien la incorporació d’éssers mitològics de signe negatiu i sobrenatural, i en les quals l’element gestual i plàstic dominava per damunt del text, que sovint es bandejava del tot. Per als seus espectacles, el grup disposava de tres castellets: el Petit Teatre de Titelles, pensat per a parvularis i llars d’infants, apte per treballar dins l’aula i en el qual es presentaven espectacles de mitja hora de durada; el Teatre 11, per a nens i nenes d’onze o dotze anys, que es muntava en una petita sala d’actes o al pati d’una escola, i on es feien propostes de prop d’una hora de durada; i el Gran Teatre de Titelles, concebut per a auditoris més amplis i muntatges d’uns noranta minuts. Com la majoria de coŀlectius de titellaires independents de la seva època, Els Garibaldis també es fabricaven ells mateixos els titelles, sembla que uns cent-cinquanta fins a l’any 1977 per a un repertori de trenta-cinc obres. De la seva extensa producció destacarem títols com Titelles per a tothom (1973), El Cavaller de l’espasa espessa (1974) i La primavera et al. (1975).

Continuador de la tradició titellaire anterior (Juli Pi, Ezequiel Vigués, els Anglès), el grup fou pioner en el renaixement dels titelles a Catalunya i ràpidament es va convertir, amb Putxineŀlis Claca, L’Espantall, Ninots, L’Ull de Vidre, El Xai i Guirigall, en un referent que va influir de manera decisiva en el treball de la resta de titellaires independents dels anys setanta.

Martín, Josep A. (1998). El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari
històric. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.