L’Estaquirot

Els seus primers espectacles (L’estaquirot, 1973; Bufar i fer titelles, 1974; Penja i despenja, 1975) estaven en perfecta sintonia amb els models d’espectacles dels titellaires independents (Claca i Garibaldis), i buscaven noves formes d’expressió vinculades al moviment de renovació pedagògiga. En aquest sentit, eren combinats de titelles, contes i cançons, dotats d’un bon punt d’improvisació i amb un marcat caràcter festiu i reivindicatiu. A partir de 1976, la companyia va decidir eixamplar els seus horitzons i treballar estretament amb el grup de música Ara Va de Bo, amb qui crearen Romanços de canya i cordill, Ara va d’Estaquirot i El moixó foguer. També va començar a fer espectacles de saltimbanquis amb música en directe i petites històries de titelles amb els quals pretenia recuperar el model de la faràndula ambulant. Dins d’aquesta línia de treball cal esmentar Tutilimundi (1977), Mundus vivendi (1980) i Grimeia (1981). Aquell mateix any, L’Estaquirot va inaugurar un teatre ambulant de titelles, amb el qual aconseguiren unes condicions d’intimitat, il·luminació i so per als seus espectacles altrament difícils d’obtenir en teatres convencionals. Entre el 1981 i el 1983, i com a única activitat, el grup va fer una gira per tot Catalunya que li reportà una xifra considerable d’actuacions. A partir de mitjan anys vuitanta, es va anar especialitzant i començà a realitzar un treball més intens i acurat d’investigació en els camps del teatre de titelles, el teatre d’objectes i el teatre visual, experimentant amb nous materials (escumes, làtex, resines, inflables) i altres tècniques de manipulació, com la manipulació a la vista del públic. Fou també llavors que la companyia va consolidar una manera de treballar que s’ha mantingut fins avui: d’una banda, la creació d’espectacles senzills (de llarga vida comercial) pensats per al teatre ambulant i adreçats als més petits, amb la utilització fonamental del titella clàssic de guant, i que suposaven, en certa manera, una actualització de les peces de teatre de titelles tradicional, però amb petites pinzellades d’humor (El Patufet, 1990; Els tres porquets, 1992; La Rateta, 1993; La Caputxeta, 1995); i, de l’altra, muntatges de més volada tècnica i dramàtica, caracteritzats per un major grau d’experimentació (Biòtic, 1990; Tse-Tse, 1992; Guerripau, 1995). De l’última etapa de la companyia cal esmentar, entre d’altres, La Granja (1997), La pastissera i els follets (2000), El ratolí viatger (2003) i Secret a l’armari (2005).Durant els darrers anys, també va estrenar Ploramiques (2010), Els tres óssos (2012), En Joan Totlifan (2015) i L'aventura d'avorrir-se (2018).

Durant molts anys va ser una de les més companyies més importants del panorama titellaire català. El juny de 2023 té previst abaixar el teló definitivament després de 50 anys d'història.

Martín, Josep A. El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari històric. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

<http://www.estaquirot.com/es/>