Crítica

En sentit estricte, la crítica d’espectacles és aquella que apareix publicada a la premsa o, per extensió, que es difon pels media. En aquest sentit, doncs, l’aparició, el desenvolupament i la crisi de la crítica van estretament vinculats als de la premsa escrita. En efecte, la crítica neix amb l’aparició dels primers diaris al segle xvii (al segle xviii en el nostre cas), quan comencen a sorgir publicacions periòdiques. Generalment, les crítiques troben un mitjà favorable en les publicacions de caire literari, encara que no s’ocupen només del teatre, sinó que també s’interessen per la dansa o per espectacles de caire circense; en poden ser bons exemples El Vapor o El Europeo al Principat, La Palma a Ciutat de Mallorca, o El Fénix al País Valencià. Els autors d’aquestes primeres crítiques acostumaven a emprar arguments d’autoritat per basar les seues afirmacions: la preceptiva, els dictats dels entesos i de les institucions acadèmiques (determinants en el cas de la Catalunya del Nord), i tenien com a objectiu esmenar i, si de cas, condemnar els espectacles que no es corresponien amb els criteris d’autoritat emprats pel crític. 

Parlem, per cert, d’espectacles, però la realitat és que, en el cas de la crítica específicament teatral, els crítics han posat majoritàriament tot l’èmfasi en el text i, fins a dates relativament recents, dedicaven la major part de la crítica a analitzar-ne els valors literaris o morals i deixaven en un lloc molt secundari les consideracions sobre escenografia, música, interpretació, etc. Hi ha excepcions, és clar, com podem comprovar només llegint crítiques de Josep Yxart, molt més modern i teatral que el seu coetani Leopoldo Alas «Clarín». És cert que el desenvolupament de gèneres amb forta càrrega espectacular (com la revista o els espectacles de màgia i els melodrames de gran espectacle) fa que els crítics donen més cabuda en els seus escrits a l’anàlisi (o, com a mínim, a la descripció) dels aspectes no literaris de les representacions, però, així i tot, una figura com Sebastià Gasch té, dins la història dels espectacles contemporanis nostrats, més d’excepció que no pas de norma. Hi ha, és clar, el cas de la crítica dels espectacles musicals (òpera, opereta, opéra-comique, sarsuela), en què sovint la crítica era competència del crític musical i se centrava en les capacitats virtuosístiques dels cantants.

Durant el segle xix (a l’Estat espanyol després de la mort de Ferran VII, el 1833), la crítica s’assenta sòlidament en les publicacions diàries (per exemple, el Diario de Barcelona i el Diario de Valencia), que s'aprofiten de la fi de les restriccions de les autoritats de l’Antic Règim contra la informació, la qual cosa no vol dir que estiguessen lliures de la censura. Tots els diaris vuitcentistes tingueren, llavors, crítics d’espectacles als quals s’exigí no sols la preparació (quan s’exigia), sinó la rapidesa: cal que la crítica aparega com més aviat millor, l'endemà de l’estrena si és possible. Així mateix, han d’atendre una gran quantitat d’estrenes (el segle xix és el segle del negoci teatral per antonomàsia). 

Els crítics, en conseqüència, van patir la pressió d’autors i empresaris, ja que la crítica pot influir en l’èxit o en el fracàs d’un text o d’un espectacle. Això darrer és encara més palès quan el crític arriba a convertir-se en el portaveu de les concepcions estètiques —i també de les ideològiques— dels lectors habituals del diari (no oblidem la importància de les subscripcions en la difusió de la premsa escrita) gràcies a la seua capacitat per interpretar i criticar les obres teatrales sota aquest prisma. Hi ha el cas contrari, és clar, i és que gràcies al seu prestigi (personal o del mitjà de comunicació) el crític puga arribar a condicionar la percepció dels mateixos lectors. Un bon exemple d’això el podem trobar en la Cartelera Turia de València (segona meitat del segle xx). Hi ha, per descomptat, crítics que basen el seu prestigi en el seu treball, la seua formació, la seua visió dels espectacles, etc. Crítics, per entendre’ns, com Mariano José de Larra a Madrid o, ja a les darreries del xix, Josep Yxart, sens dubte el millor crític peninsular del període. 

La llista de crítics que van treballar a la premsa del segle xix és, com bé es pot suposar, molt extensa, sense oblidar que durant aquests anys no era gens estrany que les crítiques foren anònimes o signades només amb unes inicials. Així, a més del ja esmentat Yxart, hauríem de recordar, entre altres, Lluís Alfonso, Jaume Brossa, Jaume Cabanellas, Peregrí Garcia Cadena, Joan Mañé, Pau Piferrer, Manuel Rimont, etc., noms als quals podríem sumar els dels qui van exercir la crítica als mitjans periodístics en les dècades següents, com Prudenci Bertrana, Alexandre Plana, José María López («Mascarilla») i, sobretot, Francesc Curet.

Tot i que la secció de crítiques va ser una de les seccions fonamentals dels diaris fins a la primera meitat del segle xx, a poc a poc anà cedint el lloc a altres temes, com els esports, la informació cinematogràfica, etc. La crítica d’espectacles perd pes en aquests mitjans (i, òbviament, influència) i tendeix a refugiar-se en publicacions especialitzades, de divulgació (les cartelleres, com la Turia ja esmentada, o la Guía de Ocio) o dirigides específicament als sectors interessats per l’activitat teatral i espectacular: des de publicacions com Yorick, Escena, etc., a butlletins promoguts per associacions professionals, empreses d’espectacles o locals escènics. Aquest retrocés de la presència pública de la crítica d’espectacles només es compensa molt parcialment amb l’aparició de revistes de caire universitari que inclouen de temps en temps l’anàlisi aprofundida de textos i, menys sovint, d’espectacles (Revista de Catalunya, Caràcters...). No podem oblidar tampoc, per cert, que des de la dictadura franquista una gran part de la informació cultural es refugia en setmanaris o publicacions mensuals. Revistes com Destino, Serra d’Or, Canigó, Triunfo, Gorg o —més recentment— Barcelona Metrópolis i El Temps acullen, en efecte, crítiques teatrals i reflexions teòriques i històriques sobre la condició del nostre teatre o informen puntualment sobre les novetats bibliogràfiques de l’àmbit espectacular. En aquestes publicacions, per cert, es donen cita crítics del prestigi de Sebastià Gasch, Xavier Fàbregas (el principal crític del teatre català entre els anys seixanta i mitjan anys vuitanta del passat segle), José Monleón, Gonzalo Pérez de Olaguer, Joan Anton Benach o Joan de Sagarra.

El retrocés de la presència pública de la crítica teatral als mitjans no implica la desaparició dels crítics, que continuen treballant a la premsa: Joan Anton Benach (el degà, si se'n pot dir així), Marcos Ordóñez, Santiago Fondevila, Begoña Barrena, Josep Antoni Pérez de Mendiola, Nel Diago, Juan Carlos Olivares, José Carlos Sorribes, Javier Matesanz, Enrique Herreras, Jordi Bordes i un llarg etcètera. Molt més llarg, això sí, al Principat (i a Barcelona, singularment), car la premsa que s’hi publica està molt més interessada per l’activitat teatral que no pas la valenciana, per exemple.

Aquestes diferències entre els mitjans on poden aparèixer les crítiques poden generar, indubtablement, una certa jerarquia entre els mateixos crítics, però no sempre és així. Encara més quan molt sovint els crítics dels diaris acostumaven a publicar (de manera relativament habitual fins ben avançat el segle xx) reculls de les seues crítiques en forma de llibre, o solien publicar llibres específics sobre teatre en què aprofitaven, totalment o parcial, textos seus publicats a la premsa. Això ho podem comprovar en el cas de Josep Yxart o en el de Gonzalo Pérez de Olaguer, i en el de crítics en actiu com Marcos Ordóñez. La tradició dels reculls (exhaustius o antològics) és present, fins i tot, en el cas dels autors traspassats, com Xavier Fàbregas, de qui l’Institut del Teatre va publicar les crítiques.

Des de finals del segle passat el panorama de la crítica d’espectales s’ha vist alterat pels canvis introduïts per les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Les revistes teatrals en format digital comencen a obrir-se espai en el món del teatre. La revista basca Artezblai i la catalana Teatralnet (amb enfocaments diferents) poden servir d’exemple d’una direcció que sembla imparable avui dia. Aquest format permet la inclusió de crítiques més àmplies i de tota mena de notícies i reportatges que la premsa escrita ha anat eliminant per manca d’espai o interès. N'hi ha més, però, perquè al costat de les publicacions digitals hem d’incloure la consolidació de recursos electrònics com els blogs (com el de Culturalia o Fanteatre), les cartelleres en xarxa, els repositoris de crítiques en xarxa, les xarxes socials (en el teatre cobra un pes especial Facebook) o, fins i tot, els webs dedicats a la venda d’entrades, que allotgen sovint comentaris i valoracions dels usuaris. Tot plegat provoca situacions noves, com la del «crític criticat», i, al capdavall, la «democratització» de l’exercici de la crítica, la qual cosa —per cert— es reforça pel fet que no existesquen titulacions (amb independència que la crítica teatral siga matèria d’alguns cursos de màster com el Màster Universitari d’Estudis Teatrals de la UAB-UPF-IT) que acrediten la competència com a crític/a d’espectacles i que calga, a més, estendre l’estudi a altres camps, com les teories literàries, estètiques, filosòfiques, etc., del període.

Malgrat la situació d’indefinició en què es troba l’exercici de la crítica a hores d’ara, el cert és que els historiadors del teatre han de recórrer de forma sistemàtica a la crítica i als seus autors per jutjar espectacles que, altrament, serien totalment irrecuperables. La complexitat d’anàlisi de les crítiques (i que implica la dels mitjans que les allotgen, molts dels quals són fugaços) és un dels reptes que ha d’acarar qualsevol investigador del teatre, siga del d’altres èpoques, siga de l’actual.