Carnestoltes

Grup de teatre format al voltant de l'escenificador i dramaturg Juli Leal. A diferència d'altres grups de l'època, que feien de l'estabilitat dels seus components un dels trets distintius, Carnestoltes va treballar tot combinant un nucli estable d'intèrprets (format bàsicament per Consol Soler, Ángel Burgos, Josep Català, Marina Navarro i Anna Gómez) amb altres de convocats en funció dels diferents muntatges i que, en alguns casos, van tenir posteriorment una notable trajectòria professional.

Tot i que només va arribar a estrenar quatre muntatges, Carnestoltes va desenvolupar un paper rellevant en l'evolució del teatre valencià dels anys setanta i vuitanta pels seus plantejaments teatrals i, sobretot, estètics. Des de l'inici, en efecte, el grup va tenir com a objectiu la conformació d'un teatre de repertori en català i estretament relacionat amb la cultura i la història del País Valencià. El primer d'aquests trets suposà allunyar-se dels corrents hegemònics en el teatre independent valencià de l'època, com el teatre polític més o menys dominat per faules i dramatúrgies de textos clàssics amb intencionalitat política i, en qualsevol cas, amerat d'un brechtianisme elemental o decantat cap a un teatre d'arrels artaudianes.

D'altra banda, el treball lingüístic, del qual en bona mesura es responsabilitzava Juli Leal, portà el grup a estrenar dramatúrgies de textos del repertori internacional (L'hort dels cirerers, de Txèkhov; Georges Dandin, de Molière), molt treballades en tots els aspectes i presentades amb un rigor pràcticament inèdit en el teatre valencià fins llavors. Finalment, l'interès per la contextualització històrica i social de les obres els va dur a ambientar-les a indrets concrets del País Valencià (L'hort dels cirerers a la comarca de la Safor, per exemple) mitjançant recursos plàstics, sonors, musicals, lingüístics, de vestuari, etc. Per fer-ho disposà d'un grup d'assessors històrics (entre els quals hi havia historiadors com Joaquim Azagra) i artístics i, a més a més, com s'esdevingué en el darrer espectacle (Barrejat Escalante, 1979), els muntatges anaren precedits d'un rigorós treball de documentació plàstica i de localització de referents espacials.

A partir del tercer espectacle (Memòries de la coentor, 1977), el grup començà a interessar-se pel teatre tradicional valencià, sobretot pel d'Eduard Escalante, sempre sota el guiatge de Juli Leal, que reflexionà a partir de Barrejat Escalante sobre la importància d'aquest autor en la història del teatre valencià; unes reflexions que va posar en pràctica en muntatges posteriors i que, en qualsevol cas, van beure de la seva experiència al capdavant de Carnestoltes. En aquest sentit, a Memòries de la coentor s'incideix en la relació entre sainet i societat valenciana a les acaballes del segle xix, així com la seva possible vigència al País Valencià del darrer terç del XX. Al seu torn, Barrejat Escalante és una reflexió sobre els aspectes clau estètics contemporanis a l'època del sainet, com també un primer pas en l'exploració teatral del dramatisme subjacent —segons Leal— en els sainets escalantins. En qualsevol cas, Carnestoltes tingué una cura especial dels espais escenogràfics (per fer-ho disposava d'escenògrafs ben competents, com ara Ximo Lara, Joan Castillo i Manuel Zuriaga), del vestuari i de la il·luminació.

La bona recepció del públic d'aquests muntatges, que van ser representats arreu dels Països Catalans, no es va poder traduir, tanmateix, en la professionalització desitjada per una part dels integrants de la companyia, la qual cosa va conduir a la dissolució del grup.