El joc (1970)

Producció teatral creada per la companyia Els Joglars (1961), estrenada a l’Aula de Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell el 3 de gener de 1970 i representada al Teatre Capsa de Barcelona a partir del 7 de gener. El febrer, El joc inicia una gira per Espanya, durant la qual es presenta amb gran èxit al Festival Cero de Teatro Independiente, celebrat el maig a Sant Sebastià. El juny, Els Joglars, convidats per la Televisió de Frankfurt, inicien una gira per Alemanya, i El joc guanya el Premi al Festival de Mim de Frankfurt. De 1971 a 1973 l’obra es representa a Holanda, Polònia, Iugoslàvia i Itàlia, on esdevé el gran èxit del festival de Spoleto. L’última funció va tenir lloc el 23 d’abril de 1974 en el marc de la commemoració del dotzè aniversari del Teatre Capsa.

L’espectacle, dirigit per Albert Boadella, s’estructura en sis jocs numerats i independents. Gestat al local del carrer Aribau, se situa en el terreny de l’experimentació estètica i de la llibertat creativa: a partir de paraules del diccionari triades a l’atzar, es creen sis esquetxos que, amb l’excepció del número quatre (sobre el paradís terrenal), no tenen un argument definit. Tant la manca d’un fil conductor que uneixi les diverses parts com el fet de numerar-les obeeixen a la voluntat de no condicionar-ne la recepció. A la manera d’un concert, l’espectacle no condueix el públic envers una comprensió determinada, sinó que és a partir de la interpretació personal de cada espectador com els diversos jocs adquireixen un sentit.

El primer joc escenifica les fórmules socials i les normes d’urbanitat d’un sopar entre dos homes i dues dones; el segon és un esquetx entorn del cànon musical; el tercer s’articula a partir de les imatges sobre la privació de llibertat que un home inicialment s’imposa a si mateix de forma inconscient, una autoimposició que posteriorment el condueix a acceptar més restriccions del seu entorn social; el quart gira a l’entorn de la història del paradís terrenal i la figura de Déu, presentat sota l’aparença d’un mim clàssic que es transforma en serp i en àngel i s’acaba suïcidant, fet que provocà algunes reaccions per part de sectors catòlics conservadors, que van demanar l’eliminació d’aquesta part; el cinquè tracta dels accidents laborals des d'una perspectiva patètica bastida a partir de la contradicció formal entre les rialles dels personatges i el seu patiment; finalment, el sisè gira entorn dels judicis militars i de la pena de mort.